Opinió

 

<52/169>

Vicent Partal

04.05.2009

Aquells qui som com ella...

Ahir, mentre acomiadàvem Mavi Dolç, emergia una imatge, també, de país. Una classe de valencians, una variant específica de catalunyesos, un col·lectiu sencer i compacte de catalans, tocats per la seua impertinència valenta, un model de gent que crea i crea i crea i no deixa mai de crear. Amb una alegria que s'escampa i que troba escletxes fins i tot en els moments més durs. Una colla amb un estil d'amistat que no s'avé a normes, ni a formalismes, ni a etiquetes. Un col·lectiu respectuós del silenci i de les veus. Ens vèiem i ens miràvem, atònits i perplexos, aquells qui som com ella, i ens adonàvem que aquest era un país ple de gent com ella.

Qui la va conèixer en qualsevol de les seues múltiples facetes no necessita gaires explicacions. Per a qui no la va conèixer la biografia és una peça freda que diu tot allò que va fer a la universitat, des de València primer, a Barcelona després, empenyent des del Llull l'ensenyament del català, ensenyant generacions senceres de periodistes a analitzar, a pensar, a ser ells mateixos. I, també, tot allò que va fer des de fora de la universitat, missatgera incansable, dona de totes les iniciatives, sempre disposada a fer més pel país, incitadora d'aventures en qualsevol camp i format. No podeu ni arribar a imaginar quantes voltes sonava el mòbil i era ella avisant que calia fer açò o allò, que calia estar atents a aquesta gent o a aquella, que els seus xiquets d'Obrint Pas tocaven a prop i havíem d'anar a escoltar-los, demanant si tenies el telèfon de no sé qui perquè havia d'embolicar-lo en algun projecte o simplement preocupant-se per com anava tot.

I la cosa extraordinària de Mavi era que podia fer tot això sense reclamar per a ella gens de protagonisme. Si en va tenir, i era ben merescut, va ser perquè els altres l'obligàvem a acceptar, també en públic, aquell lideratge que tenia en privat. I tot i així, ella ho feia perquè tocava, pel país que estimava com no es pot estimar més, de cap a cap i mirant sempre enfora, al món que se li feia xicotet de tantes lluites i injustícies com calia resoldre, tan de pressa.

Avui serà el primer dia que la Mavi no hi serà. Des del Gènesi sabem que som pols i que retornats a la pols tornem a la terra. Al Garbí, la muntanya dreçada al peu de Bétera que ens recorda amb el seu nom occità que el camí del nostre poble és al nord, avui les seus cendres tornaran a barrejar-se amb la terra. I algun dia, aviat, arribarà el temps de la collita i aquesta classe de valencians, aquesta variant específica de catalunyesos, aquest col·lectiu sencer i compacte de catalans, els qui la vam conèixer i els qui no, sabrem aleshores que s'haurà esdevingut perquè hi ha hagut, sobretot, dones lliures com ella, i homes, que ens l'han feta imaginar dia a dia durant anys.

Mail Obert