Opinió

 

<161/169>

Vicent Partal

12.05.2004

El país de Maragall

El país de Maragall es diu Espanya. Això és una obvietat. Pública. Aquest és el seu marc mental i això explica la seua intransigència i la seua manca de diàleg en les coses de l'Institut Ramon Llull. El Llull era per al nostre país un procés d'un especial interès històric. Per primera vegada des de la transició dos governs de llengua catalana bastien un marc estable i legal de col·laboració. Per primera vegada hi havia un camí d'acostament per sobre les autonomies, no solament vies de separació. Un procés d'acostament que era únic i, per tant, preciós. Maragall n'ha tingut prou amb mig any per a destruir-lo. I amb això ha perdut tota credibilitat per als qui pensem que la cultura catalana no és subsidiària de cap altra, ni segon plat a taula.
El president és capaç de veure la responsabilitat històrica que ha contret destruint el Llull, fent-lo inviable amb la seua intransigència? Crec que no. Simplement perquè no en sent gens de responsabilitat sobre això. Per Maragall el Llull no és un fet únic que cal amanyagar per la gran importància que té per si sol. Supose que, a tot estirar, li deu semblar un acord més amb una 'comunitat autònoma espanyola' qualsevol. I en conseqüència, es deu demanar per què li cal patir per un acord més entre tants? Què té de singular el Llull per a Maragall? Res. La flexibilitat, capacitat de diàleg i sensatesa que varen demostrar el socialista Antich i el convergent Pujol s'ha transformat en menyspreu. Per als dos ex-presidents, el Llull era un canvi de dinàmica rotund que justificava tota la paciència del món. Justificava l'entesa entre administracions de signe polític divers. En canvi, per a Maragall el Llull no vol dir res que no siga sacrificable, si no es compleixen els seus capricis, al cent per cent. Si els noms no són els que ell vol i les coses no es fan com ell vol. Aquest és el mal i no és pas un mal petit: és de fons.

Mail Obert