El país que vull

Avui hi ha una sessió molt important al Parlament de Catalunya. L'aprovació de la proposta de Pacte Fiscal, tal com van les coses a Madrid, segurament que no passarà d'un brindis al sol. Però marca una etapa nova en què els catalans proposem, diga què diga Espanya.

El Pacte Fiscal no és un pas cap a la independència. Però el tarannà que hi ha al darrere ho podria ser. I ho dic en condicional perquè no entenc com es pot conciliar amb l'anunciada acceptació del rescat de Madrid.

En tot cas avui no crec que siga un dia per a tirar aigua al vi. Si el parlament aprova el pacte fiscal, no seré pas jo qui esguerre la festa, ben altrament: els partits que l'han fet possible tenen el meu aplaudiment. Però sense renunciar en cap moment a deixar clar quin és el país que vull.

Perquè jo vull un país sobirà. Però no com una hipòtesi de futur, sinó immediatament. No comptant en anys, sinó en mesos, i amb propostes concretes sobre la manera d'arribar-hi. Crec que som molts els ciutadans que ens posem nerviosos de tant esperar i això és perillós.

I jo vull un país just. On no siga concebible de resoldre els problemes de la nació sense resoldre els problemes de tots els nacionals. I en què la nació no siga res més ni res menys que la suma dels homes i dones que la formen.

I vull un país digne. On el debat i la discrepància no siguen qüestionades en nom de res. I on la gent no es deixe arrossegar per la desesperació o pel populisme. I encara menys per l'odi o per la por.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet