Dues històries de mossos

Ja sé que ara no és moda ser 'naïf'. I que tothom creu que cal lluir un posat dur, intransigent. Però deixeu que ho explique a la meua manera. Són dues històries de mossos.

La primera em va passar pocs dies després del desplegament de la nova policia a Barcelona. Amb la meua filla menuda acostumàvem a fer un joc que era tornar a casa caminant, cadascun per una vorera diferent i fent-nos senyals. De sobte un dels cotxes dels mossos es va aturar i molt amablement va demanar-li, a ella, si s’havia perdut. Vaig travessar corrents el carrer i vaig restar desconcertat: ens parlaven en català, amb una enorme elegància s’indentificaven pel nom i encaixaven la mà i no havien esperat a reaccionar després d’un avís sinó que preventivament s’interessaven per saber què li passava, a aquella xiqueta que caminava sola. Vaig parlar amb ells uns quants minuts i me'n vaig acomiadar, tot orgullós. Vaig pensar que aquella policia tan civilitzada i servicial era la que jo volia per al meu país.

Dimecres, pel mateix carrer, passava la manifestació anticapitalista. Com ocorre a vegades, un petit grupet de descontrolats provava de requisar violentament la càmera d’una veïna que els havia fotografiat mentre feien unes pintades prou estúpides, però el comportament de la immensa majoria era correcte. Cridaven, es manifestaven, protestaven i no amenaçaven res ni ningú. I era molta, moltíssima gent, de sectors socials i polítics molt diferents, evidentment.

Però em deixà perplex el contrast amb el desplegament de la policia. Al darrere de la manifestació i a les cantonades hi havia policies uniformats i també sense uniforme. Molts. Amb gesticulacions d’una tensió extrema. Amb les cares tapades, uns i altres. Sense identificar-se ni tan sols amb el número reglamentari. Vaig aturar-me a la porta de casa i un em recriminà que m'estigués allà mirant-los. Ho féu en un castellà marcial que em va desconcertar. Portava al braç un símbol dels mossos d’esquadra i potser no s’adonava que sorprenent que era el seu posat, disfressat de guerriller o d'alguna cosa que s’hi assemblava molt.

I ara digueu-me naïf i o allò que vulgueu. Però tinc la ferma convicció que el mosso acabat d'arribar, aquell que s’interessava per la meua filla, feia i continua fent molt més forta la nació que no aquest altre que em volia demostrar que era ell qui manava, fins i tot a ma casa.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Tinc la ferma convicció que el mosso acabat d'arribar, aquell que s’interessava per la meua filla, feia i continua fent molt més forta la nació que no aquest altre que em volia demostrar que era ell qui manava, fins i tot a ma casa.