Opinió

 

<153/169>

Vicent Partal

11.02.2005

Particularisme

La discussió sobre el dictamen de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua continua. Ahir al vespre Mònica Terribas va entrevistar Josep Palomero, el govern valencià va tornar a jugar a la confusió i em va arribar un email amb el comunicat emès per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Un comunicat interessant, que cal llegir en detall.
De l'entrevista amb Josep Palomero em van cridar l'atenció unes quantes coses. Però sobretot la seua obsessió pel particularisme valencià. En aquest sentit precisament el comunicat de l'Institut Interuniversitari posa en relleu que no es resol el nom de la llengua i que, curiosament, no s'esmenta ‘llengua catalana’ però sí ‘llengua valenciana’, un concepte disgregador. Evidentment, tot això no nega que el dictamen de l'AVL siga un pas endavant important. Però encara és insuficient. Sobretot perquè políticament pot ser encara massa manipulable, com es va veure ahir mateix, gràcies a tanta insistència particularista.


Ahir el president Camps va reaccionar a la pressió del sector secessionista del PP no donant suport al dictamen sinó usant-lo per afirmar, manipulant-lo, que tanca la qüestió per sempre establint que ‘el valencià’ és una llengua i insinuant que s'ha tancat el pas a la proposta de denominació valencià-català.

Aquest és el text de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, que representa les universitats valencianes:

‘L’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), davant el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i entitat del valencià, aprovat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) el dia 9 de febrer de 2005, fa públiques les consideracions següents:

1. El dictamen de l’AVL naix d’una situació social i política complexa i és fruit d’un laboriós consens, en el qual han incidit, entre altres factors, pressions polítiques i interessos partidistes diversos. En aquestes condicions, el dictamen constitueix un avanç significatiu però insuficient envers la resolució d’un conflicte estèril, derivat de la utilització política de la llengua i dels seus valors simbòlics.

2. El fet que l’AVL, anys després de la seua constitució, es manifeste sobre la identitat del valencià sols contribuirà a la superació de l’enfrontament civil si els governants superen els antagonismes polítics i, en lloc de dividir la societat valenciana, promouen els valors de cohesió cultural i lingüística i de retrobament col·lectiu amb la llengua pròpia.

3. L’esmentat dictamen fa una aportació rellevant a la resolució del conflicte identitari perquè, d’acord amb el consens de la romanística internacional i de la tradició filològica universitària:

a) Reconeix tàcitament i explícitament la unitat de la llengua catalana.
b) Enumera de manera inequívoca els territoris on aquesta es parla.
c) Precisa que l’expressió ‘sistema lingüístic’ és sinònim de llengua
d) Complementa el reconeixement indefugible de la unitat de la llengua amb remarques sobre la diversitat lingüística, i sobre les similituds i diferències entre identitat lingüística, identitat cultural i ciutadania política.


4. Tanmateix, els condicionants polítics del dictamen fan que s’hi bandege l’aspecte nuclear del conflicte: la determinació del nom amb què s’ha de designar la llengua, dins i fora dels seu àmbit territorial. En aquest sentit, el dictamen és calculadament ambigu i defuig un pronunciament clar perquè:

a) Renuncia a la denominació llengua catalana que, d’acord amb la romanística, és el terme general que denomina el conjunt de varietats lingüístiques d’aquest idioma.
b) Propugna, en contra dels fets consolidats, que l’apel·latiu valencià s’use com a nom alternatiu de la llengua arreu del seu àmbit territorial, inclosos els contexts acadèmics, on, d’altra banda, són habituals les denominacions científiques català o llengua catalana.
c) Defensa la idoneïtat de l’expressió llengua valenciana, que tot i estar històricament documentada, fomenta la fragmentació de la llengua comuna.
d) Proposa, com a conseqüència de la indefinició onomàstica, uns criteris genèrics de codificació lingüística que insisteixen més del que és convenient en les peculiaritats valencianes, en detriment de la convergència normativa.


5. En definitiva, l’AVL reconeix la unitat de la llengua, però deixa passar l’ocasió de dir les coses pel seu nom; s’escuda en les limitacions juridicopolítiques que emparen la fluctuació onomàstica i trasllada als representants polítics la recerca d’una solució de compromís, funció per a la qual justament es pactà la creació d’aquest ens normatiu de la Generalitat Valenciana.

6. L’IIFV s’adhereix a la crida que fa l’AVL per tal que els parlants, amb generositat i flexibilitat, cooperen en la resolució del conflicte lingüístic, amb sentit comú i visió de futur. Així mateix, l’IIFV subscriu la declaració de l’Institut Joan Lluís Vives, que agrupa les universitats de parla catalana, i insta els poders polítics a abandonar el litigi dels noms com a eina sectària de confrontació política, a enaltir i dignificar la llengua compartida i a treballar amb il·lusió i fermesa per la seua recuperació col·lectiva.

Alacant, Castelló i València, 10 de febrer de 2005’

Mail Obert