Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<153/169>

Vicent Partal

10.02.2005

La mort

Ahir al matí em varen avisar de la mort d’Alfred Giner Sorolla. Vaig pensar que avui escriuria aquest mail reivindicant la celebració de la vida. La imatge i els records que en tinc sempre són alegres. El recorde oferint regalèssia per a substituir el tabac amb un somriure tan ample com contundents eren els seus arguments de científic esgotat de tant cercar com atacar el càncer i convençut que una de les millors maneres de rebaixar-ne l’impacte era d’eliminar el tabac. Volia escriure sobre aquesta alegria, sobre el seu esperit científic i el seu amor a la literatura, sobre la seua il·lusió pels poemes i els llibres que volia veure publicats. Sobre el seu amor irreductiblement valencià al país de tots els catalans. Volia dir que la nostra cultura tem massa la mort i que, en aquesta ocasió, em semblava més coherent de celebrar la vida d’un home enorme, tan senzill com gran, que tanta felicitat havia regalat als qui vàrem tenir la sort de tractar-lo.
Però al vespre una altra trucada em va desmuntar. A un amic, se li ha mort una filla, una xiqueta. I, de sobte, no he sabut què dir, ni què fer, ni què pensar.

He hagut de seure en un banc, sol. Abstret del món. He sentit una punxada insolent. La xiqueta no ha tingut temps de fer gaire res. Ha omplert de vida l’entorn, que és la millor cosa, i la principal, que podem fer en aquest món. Però el seu adéu, tan xiqueta, pesa massa. I eclipsa tot intent de parlar de la vida.
La mort és una de les poques coses que et fa pensar obligatòriament en la transcendència. En el perquè de les coses. En què fem ací. Per als qui no creiem en déus, l’Alfred per exemple, és una miqueta més complicat perquè, dissortadament, tenim poc costum de fer-ho. Hem d’acceptar que, finalment, solament som ací per per a viure-hi el temps que ens toque de viure. I que viure aquest temps, finit, és la nostra contribució al pas del temps, que ho és tot. Queda això només: el temps que hem passat i la gent amb la qual l’hem passat, que ens manté vius en el record i en l’estimació pòstuma també. I les fotos, i els dibuixos. I aquella cançó que per sempre més ens recorda com vàrem arribar a estimar-la.
Enmig de tot això, les trucades alarmades per les grans crisis de govern, les bombes o els dictàmens acadèmics són com un soroll somort. Apagat. Irrellevant. Per això avui no puc parlar-ne.

Mail Obert