Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<121/169>

Vicent Partal

28.01.2008

Amb la bomba al davant

Una cosa ha canviat clarament després de l'11-S, i és que ja no cal tenir proves ni reaccionar als fets. Ho vam veure al Raval de Barcelona la setmana passada i ho acaba de proclamar el comitè de savis de l'OTAN, que proposa, ni més ni menys, que l'Aliança Atlàntica accepte una nova doctrina, segons la qual té dret de desencadenar un atac nuclear contra qualsevol país del món, fins i tot basant-se en meres sospites, sense necessitat de proves i encara menys d'agressions.

El document de l'OTAN, que ha de ser estudiat en la pròxima cimera, el signen cinc generals dels de més renom, presidits per John Shalikashvili i Klaus Naumann. Es titula 'Cap a una estratègia gran per a un món incert' (en anglès ací) i afirma que les potències nuclears de l'OTAN han de tenir el dret de fer un atac nuclear contra qualsevol país, no sols per prevenir un atac nuclear imminent contra seu, ni per destruir possibles instal·lacions nuclears, sinó fins i tot per impedir que mai puguen arribar a bastir un programa nuclear. És a dir que els generals proposen que l'OTAN puga arrasar qualsevol país sobre la simple base d'una sospita, siga fonamentada o no.

Confesse que estic molt neguitejat. Durant la Guerra Freda això que proposen ara era impensable. Els principis de Nuremberg, que ens havien de servir per a eixir del món aberrant del nazisme, proclamen que és criminal tota guerra d'agressió i, en particular, la destrucció de pobles i ciutats 'sense una justificació militar operativa'. La llei internacional posa la ratlla, clarament definida en milers de documents de l'ONU, en la 'provocació tangible i reiterada' com a element mínim que permet a un país de preparar-se per a una guerra. Però ni així no accepta la figura de l'atac preventiu o de l'atac primer. I ara l'OTAN proposa que no cal ser tan primmirats.

Les democràcies sempre s'han distingit de les dictadures pel fet de ser més prudents i menys impulsives. Perquè les democràcies són grans màquines plenes de delicats controls que proven d'impedir que els nostres dirigents siguen capaços de destruir-nos, a nosaltres mateixos, o de destruir els altres per un caprici, una bogeria o un excés. Perdre això, com sembla que anem perdent, és un indici greu que alguna cosa funciona molt malament.

Mail Obert