Opinió

 

<113/169>

Vicent Partal

31.12.2008

Podien haver dissimulat, si més no

La conferència de premsa d'ahir de Solbes es podia haver fet avui. Com passa en qualsevol negociació seriosa d'una qüestió fonamental. Podien haver comparegut avui a les deu del vespre amb cara d'esgotament i fer, si més no, l’efecte que treballaven per un acord sobre el finançament abans d’acabar l'any, quan era cronològicament possible. Però ni això no han fet. No era pas cosa d’irritar els periodistes ni la classe funcionarial madrilenya, que necessita tot avui per preparar el sopar, per un afer que, al capdavall, per ells no és sinó una molèstia pesada. Així, doncs, ni dissimular ni res: conferència de premsa ahir dient que havien fet tot allò que havien pogut, presentació d'un paper més inconcret que una cançó surrealista i, això sí, el PSC que retira, ben content, aquell ultimàtum que ningú no sabia de què anava. I a partir d'ara ZP ja pot tornar a perdre tant temps com calga. I a viure, que és Cap d'Any i toca festa grossa...

No cal fer grans càlculs sobre com serà el finançament. Som avui on érem abans-d'ahir. Ni idea. Ni una xifra sobre la taula. Ni una sola dada indiscutible que permeta de construir cap especulació sensata. Res, ben res. Que el càlcul es basarà en la població? Bé. Que defensava ningú una altra cosa? Que les comunitats autònomes tindran més diners i l'estat menys? Home, no caldria sinó que n’eixírem pitjor de com hi hem entrat! La vaguetat de Solbes va ser ahir soporífera, i són tantes les possibilitats de correcció obertes que ni els més atrevits no han provat de saber com canviarà l'escena. Ni tan sols quan. Els més optimistes diuen que a final de gener hi haurà una reunió dels consellers d'economia en què es pot resoldre la negociació. Em resulta del tot increïble. El 30 de desembre tenim un paper que hauria d'haver aparegut, com a molt tard, al juny, i ara faran miracles?

En tot cas, resta ben establert que ja ens han mogut la taula de bell nou. Allò que havia de ser un acord entre el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya, que més tard, si volien, les altres autonomies podrien adoptar, ha esdevingut una assemblea oberta de tots. D’un a un, sí, però ben lluny d’allò que diu l'estatut: una llei orgànica de l'estat espanyol que aquest mateix estat infringeix sense vergonya. Si ningú vol tirar coets d'alegria, amb aquestes dades, que faça. Com a única eixida d’aquesta ensarronada, solament veig la possibilitat d'un bon peix al cove, que tots els partits havien coincidit a rebutjar perquè ens ha portat on som. Però tant és. De moment, Solbes i els altres avui fan festa, no fóra que els catalans els espatllaren el sarau festiu.

Mail Obert