L'exili. Setena crònica des dels EUA (12-08-08)

Filadèlfia 12.- Avui, amb la senyora Bàrbara Cox hem estat treballant una mica el DVD que vàrem gravar amb l'entrevista del senyor Don Cox, la primavera pasada, al sud-est de França. Encara que la principal finalitat de l'entrevista és promocionar la versió castellana de l'últim llibre de Mumia Abu-Jamal ("Queremos la libertad!", publicat aquest any per l'editorial Virus de Barcelona) l'entrevista en si ha adquirit un contingut molt humà, sobretot quan Don parla de la seva vida o del seu país, els USA, després de gairebé quaranta anys d'haver hagut d'exilar-se, a causa de la persecució a què el va sotmetre l'FBI, per la seva militància en el Black Panther Party (BPP).

La Bàrbara observa les imatges amb el paisatge que rodeja el poblet, on Don té la seva casa. Veu les herbes com es dobleguen, per obra del vent, que es veu i que s'escolta perque també es va introduir en el dvd a través del micro, en la primera part de l'entrevista, que fèiem a l'aire lliure. I se li humitejen els ulls: "Conec aquest vent... bé, veurem com explica les coses, aquest, perquè ell i jo no estem d'acord en la interpretació de la història. En Don considera que el BPP, pròpiament dit, només va existir com a tal des de 1966 fins a 1971. I jo no comparteixo aquest afirmació, perquè després d'aquesta data també es varen fer coses que valien la pena..."

"No veus com fuma? Fuma massa! Sempre amb la cigarreta a la boca... I aquestes ulleres que porta... no l'afavoreixen gens. Ja són massa velles. En necessita unes de noves. Es massa solitari, aquest home..."

"JO TENIA ENTRE SIS I SET ANYS..."
Veiem en Don, que ara té setanta-dos anys, rumiant la primera pregunta: "Vostè recorda la primera vegada que va tenir ús de rao, per adonar-se de com estava el món i de la necessitat de canviar-lo?"

"Jo tenia entre sis i set anys, durant la Segona Guerra Mundial. Certament quedava molt lluny d'on jo era, però els diaris n'anaven plens i la ràdio no parava d'explicar les batalles. La gent gran en parlava, i així vaig anar comprenent què passava..."

Així com van sortir temes innocents, en van sortir d'altres que no n'eren tant, d'innocents. La Bàrbara ja s'imaginava que, com que el Don se sentia molt bé amb les persones que li fèiem l'entrevista, es deixaria anar i parlaria massa: "Això ho heu de suprimir. Aquí està parlant de gent que encara és viva i els pot comprometre davant de l'FBI."

I és que actualment encara s'estan fent judicis. Ara precisament a San Francisco (Califòrnia), se n'està fent un contra persones de l'edat del Don, que eren els seus amics i per fets de fa més de trenta anys. Per això, encara que la nostra primera idea era convidar el Don, perquè vingués a Barcelona a presentar el llibre, això no ha pogut ser. El Don té por que, si es belluga massa, el detinguin. Ara mateix no té passaport i, encara que té en marxa el tràmit per aconseguir la ciutadania francesa, la resolució no acaba d'arribar.

La Barbara fa tot tipus de puntualitzacions: "Això que expliqueu de Marshall Eddie Conway va succeir més tard d'aquesta data..." Ella telefona al Don dues o tres vegades per mes, però diu que només parla ella, que ell no para de dir que tot va bé, que no es preocupi per res.

OPTIMISTA AMB EL TEMA MUMIA.

Ens agrada la manera com respon al tema Mumia: "No aconseguiran mai tornar a implantar la pena de mort a tots els USA. Encara queden bastants estats que no la tenen ni la volen. Poden estar en minoria, però estan aquí i resisteixen. Així mateix, hi ha sectors de l'opinió pública amplis i per ara suficients, que donen recolzament al Mumia. Ells saben que no els convé fer-lo matar. I ara, si guanya l'Obama..." Aquí la Bàrbara manifesta el seu desacord: "Si esperes tant de l'Obama, com és que estàs interessat en adoptar la ciutadania francesa, eh? Si tu mateix t'ho creguessis, que Obama és digne de confiança, pensaries de veritat en la possibilitat de tornar..."

LES DONES PANTHERS

Altres vegades ella surt en defensa del Don. Com quan parlem del capítol del llibre que tracta de les dones dins del BPP: "Ell sempre va tenir molta cura en el tracte amb les dones. No com altres, que les maltractaven... qualsevol dona militant de les que tenia relació amb ell, us ho podria confirmar, això." El propi Don s'encarrega de confirmar-nos-ho, quan més endavant en l'entrevista li preguntem per l'època que va passar a Algèria, al nord d'Àfrica: "Jo no podia viure en un país on es feien lleis contra les dones!" No ho podia suportar. Per això vaig venir a França. Els principis varen ser molt durs. No hi havia manera de trobar feina, per a un negre. Només potser netejant algun vàter. Després vaig fer de fotògraf free lance... pero aquí estic."

Fa molts anys, el Don es va casar amb una altra dona, Milaine, que va conèixer a Algèria, i varen tenir una filla, que ara ja és gran. Després es varen divorviar i la Milaine va tornar a casar-se i divorciar-se amb un altre home. Malgrat tot, aquesta Milaine ha continuat essent una bona amiga, que també viu a França i es manté en contacte amb el Don. I la filla el va a visitar.
En tots aquests anys, la Bàrbara ha viatjat diverses vegades a Europa per veure'l. Aquest any no hi ha anat, perquè l'euro està massa alt...

PRESÓ O EXILI

La Bàrbara considera que la situació d'exili té coses en comú amb la presó: "Per exemple, mira quan parla del menjar. Es posa a criticar la manera com es cultiven els camps a USA, quan li pregunteu per les coses que passen allà. Com és que no parla de la guerra, de les guerres que contínuament esta provocant aquest país? I quan li pregunteu per l'Àfrica, com és que no critica el colonialisme, que és l'origen de tots els mals que ara té l'Àfrica? Doncs, senzillament, no ho fa perquè esàa allunyat de la realitat. Viu una altra realitat diferent. En aquest sentit és una mica com si estigués a la presó. El Sistema també allunya els presos de la realitat."

Ella ens explica que Don ja no llegeix tant com abans. Una mica perquè es fa gran. I una altra mica perquè, de tant en tant, la realitat personal se li tira a sobre. I això l'entristeix i no li permet concentrar-se. Ara bé, juga molt als escacs. I molt bé. No hi ha qui pugui, amb ell.

Quan li cridem l'atenció al Don sobre el fet que altres persones com la Bàrbara, han preferit quedar-se als USA i continuar resistint, ens replica que tothom pot escollir, però que per a ell no hi havia alternativa. Era l'exili o la mort... amb molta sort la presó per tota la vida. I la Bàrbara hi està d'acord. I ell no pensa tornar mai més. Sap que, tan aviat com posaria els peus al país, l'FBI l'arrestaria. I viure-hi clandestinament ja ho va intentar el 1973, pero allò no es podia aguantar, ens diu. I la Bàrbara explica que quan va tornar a Algèria es va trobar que totes les seves coses havien desaparegut. La gent que les hi guardava, no se sap si per por o per què, ho varen cremar tot. Es va quedar sense res...

HEROIS PER SEMPRE ?

La segona part de l'entrevista que conté el DVD la vÀrem fer a l'interior de la casa del Don. La Bàrbara ho observa tot amb molta atenció: "Mira! Ja ha posat les rajoles del terra. Que bé que li ha quedat! Oh! Mira les teranyines, allà dalt. Estan massa amunt. Jo no hi vaig poder arribar, per netejar-ho..."

I ella continua: "Don no ha estat mai un home de ciutat. Va néixer al camp nord-americà. Allà va créixer i en el camp francès morirà quan li toqui." Això ho comenta la Bàrbara quan ell, durant l'entrevista, comença a explicar la seva vida de petit: "Vaig néixer en el poblet d'Appleton (Missouri), que tenia seixanta habitants. Ens coneixíem tots. No hi havia problema. La ciutat propera més gran era Sedelia, que estava a unes vuitanta milles i tenia tres mil habitants. L'escola era molt petita. Nomes érem tres nens i un mestre. M'agradava molt. Però tot era molt pla, monòton. No hi havia cap muntanya. La monotonia, només la trencava el ferrocarril, quan passava. Un o dos cops per dia. El meu pare era mecànic de cotxes. Coneixia molt bé com funcionaven els de la marca Ford..."

De cop i volta, la Bàrbara deixa de mirar la pantalla de l'ordinador, em mira a mi i em diu: "De vegades voldríem que els nostres herois fossin herois per sempre. Fins a la mort. Ens costa d'acceptar que n'hi ha que no poden. Que, al cap i a la fi són homes i dones, persones com nosaltres..."

En tots aquests anys, ha succeït dues vegades que ells dos s'enfadessin, mentre parlaven per telèfon. Una va ser l'Onze de Setembre del 2001, quan ell va qualificar els àrabs de salvatges, per l'atac a les torres bessones de Manhattan. La Bàrbara li va penjar el telèfon i el va deixar amb la paraula a la boca. L'altra va ser quan la Bàrbara li va dir al Don que es negava a llegir un comunicat seu, en un acte commemoratiu d'alguna efemèride del BPP, precisament perquè considerava que no s'ajustava a la realitat. Aquí va ser ell, qui li va penjar el telèfon...

El DVD s'acaba i la Bàrbara m'acompanya a visitar la parròquia de Maria Mitjancera ("The Church of the Advocate"), on tantes mobilitzacions populars s'havien organitzat. Em fa impressió pujar a la mateixa trona des d'on van parlar Mumia i la pròpia Bàrbara, a principis dels anys setanta, en els funerals del Fred Hampton, aquell dirigent black panther, que l'FBI va ametrallar mentre dormia a Chicago...

Tornem a sortir al carrer i ens trobem amb el "Capita" Reggie, un home de l'edat del Mumia, amb qui havia militat dins el BPP, que ens explica que anirà a visitar-lo a la presó el mes que ve i que ara se'n va a la seva sessió de diàlisi.

La realitat...