'Obama és el meu esclau'. Primera crònica des dels EUA (2-8-2008)

Harlem 2.- Mentre em recupero del decalatge horari, com que al pis del costat tenen la TV a tota pastilla, em desperto amb aquella antiga tonada de "Los Picapiedra", que feia tants anys que no sentia. La música d'aquells dibuixos animats, que sona quan la Wilma deixa el seu espòs tancat al carrer i ell vinga a trucar a la porta, mentre la crida desaforadament: Wilmaaa!!! Aquest sistema ianqui està donant voltes a les mateixes coses, des de fa molts anys. Amb les corresponents variacions, però continuen essent les mateixes coses.

Ara hi ha la candidatura del demòcrata Barak Obama que, per molt que s'esforci, no pot evitar que la principal novetat que presenta, sigui el color de la seva pell. De totes maneres s'ha de tenir en compte la llarguíssima història d'opressió que ha viscut la gent afroamericana en aquest país, per comprendre fins a quin punt és important per a ells, que l'Obama sigui negre. Fins a quin punt hi ha ciutadans negres que no havien votat mai i que aquesta vegada ho faran. Conec gent molt compromesa aquí, a qui l'Obama els cau bé i que diuen que guanyarà i que canviarà alguna cosa. D'altres, fatalistes, creuen que precisament pel color de la seva pell, no pot guanyar mai unes eleccions de l'envergadura de les presidencials nord-americanes, amb el pes que té el passat esclavista en l'actual règim polític i el seu sistema de dominació.

De totes maneres no se'n parla tant com jo pensava: en les converses que he tingut fins ara, he estat jo qui ha tret el tema de l'Obama i les eleccions. Els meus amics reaccionen de la manera desigual que he explicat abans. La Cleo, veterana sindicalista afroamericana -de la que ja parla, en el seu últim llibre, Mumia Abu-Jamal- creu que l'Obama no té res a fer, només perquè és negre. Ron, enginyer informàtic, blanc, diu que pot guanyar. Hi ha blancs que, no només creuen que Obama pot guanyar, sinó també que pot influir favorablement en certes causes populars. Tal és la idea dels qui ja pensen en dirigir-s'hi, per demanar la llibertat d'en Mumia, aquest periodista afroamericà, condemnat a mort des de fa 26 anys, sota la falsa acusació d'haver mort un policia blanc el 1981, als carrers de la ciutat de Filadèlfia, a Pensilvània.

ELS DIARIS DE BARCELONA

Jo els explico que aquests dies, algun diari de Barcelona ha publicat anècdotes de Nova York. Aquella de la joveneta nord-americana, blanca immaculada, amb molt poc cervell, que va sortir al carrer a passejar, vestida amb una samarreta que deia "Obama és el meu esclau". Al cap de molt pocs metres, unes quantes noies, igualment jovenetes però negres, li varen arrencar la samarreta i li varen clavar una bona pallissa...

Aquí, a Harlem, no n'havien sentit a parlar, d'aquest incident. I diuen que tant de bo no passessin aquestes coses, perquè poden desencadenar una escalada racista a la campanya, que ho embruti tot encara més...

LA GENTRIFICACIÓ DEL BARRI DE HARLEM

El terme gentrificació l'he vist utilitzat, últimament, a Barcelona, a la premsa contrainformativa. S'utilitza per designar un típic projecte urbanístic del Sistema, encaminat a aburgesar un barri determinat de qualsevol gran ciutat. A Harlem, aquest aburgesament també passa per fer fora la gent que és massa pobra i està significant també un perill de desaparició del patrimoni cultural del barri. Per això, alguns amics d'aquí -gent molt compromesa políticament- l'últim any estan dedicant els seus esforços a mantenir la tradició jazzística, fins fa poc tan viva en alguns indrets de la zona. Han constituït la fundació cultural "Milton's Mentors Foundation", en els locals de la mítica "Milton' s Playhouse". Es tracta de seguir promocionant els artistes joves, les tonades populars...

NORMAN MAILER

Mentre repassem esdeveniments de l'últim any, comentem que a finals del 2007 va morir Norman Mailer, escriptor i periodista, que va escriure la seva primera novel·la, als vint anys i escaig, quan va tornar de la guerra del Pacífic amb l'exèrcit nord-americà, a mitjans anys quaranta del segle passat. "The Naked and the Dead" ("Els nus i els morts"), que és una crítica molt aguda, basada en les experiències pròpies, contra la manera de fer les guerres, que té el règim polític nord-americà: quins interessos -personals i col·lectius- s'amaguen darrera d'una guerra determinada, què pensen els soldats dels oficials, què pensen els oficials entre ells mateixos, què es diu entre els soldats rasos... una novel·la molt actual, atesa la circumstància que els USA no han deixat mai d'estar involucrats en una guerra o altra d' ençà d'aquella Segona Guerra Mundial...

Per cert, aquest Mailer va haver d'exiliar-se ja fa molts anys, ja que la moral ultra-conservadora nord-americana no li perdonava haver escrit amb tanta llibertat.

I parlant de la mort i del fet que sempre es moren els millors, m'expliquen que, abans d'ahir va morir a Harlem el senyor Churney Lloyd, advocat progressista de 57 anys, que va defensar, entre altres, al black panther Shakur Mutulu, que encara està privat de llibertat a la presó federal d'Atlanta. Aquest pres està acusat d'haver col.laborat en la fuga d'Assata Shakur, actualment exiliada a la República de Cuba. La detenció d'Assata constitueix una fita històrica, en el moviment dels anys setanta, quan la policia va preparar una emboscada en l'autopista Turnpike de New Jersey. En el tiroteig va morir la senyora Zaide Shakur, una de les militants més destacades d' aquell moment, en aquell grup, que s'havia consolidat a base d'adoptar el cognom Shakur, que procedia d'una destacada família de militants dels Black Panthers de Nova York, la del senyor James Constant, pare de la mateixa Zaide i de Lumumba Shakur, mort fa pocs anys en estranyes circumstàncies.

ELS ESTIBADORS DELS PORTS

Entre les lluites d' aquest any, aquí als USA, em destaquen la vaga general que va aturar tots els ports de mar de la costa oest, durant el dia Primer de Maig. Va ser una vaga clarament política, contra la guerra de l'Irak. Sembla que és la primera vegada a la Història que s' aconsegueix una vaga d'aquesta envergadura, amb un objectiu tan polític com aquest. Recordo que l'any passat ja vaig tenir oportunitat de participar en una reunió, a Brooklyn, on un sindicalista d'Oakland, que es deia Jack, ens va explicar les últimes incidències del moviment dels estibadors portuaris, que ja aleshores estaven preparant unes jornades per estudiar la incidència de la guerra en els sindicats.

Sobre la lluita dels estibadors ("dockers"), s'acaba de publicar un llibre que hauré d' afegir a la llarga llista dels que vull llegir: "On the global waterfront" - "The Fight to Free the Charleston 5", de Suzan Erem i E. Paul Durrenberger, Monthly Review Press, New York, 2008. S'hi explica la lluita, a principis de la present dècada del 2000, dels estibadors de la ciutat portuària de Charleston, a Carolina del Sud, a la costa est, quan varen protestar contra la temptativa capitalista de fer prevaldre la bandera confederada sudista, en alguns edificis oficials d'aquell estat.

Hi varen haver fortes provocacions policials, que varen servir per fer detenir cinc treballadors, quatre blancs i un negre. La lluita per la seva llibertat va tenir ressò mundial i a Barcelona, els estibadors s'hi varen solidaritzar, a base de negar-se a descarregar algun vaixell provinent de Charleston.

MÉS CONTROLS QUE MAI

No puc deixar de destacar, en aquesta primera crònica, que he notat que els controls policials són més estrictes que mai. Ja a l'aeroport de El Prat de Llobregat a Barcelona, a la cua dels taulells de la terminal, feien passar empleats de la Continental Airlines, a formular preguntes als viatgers, sobre les característiques i motivacions dels seu viatge. Entre les preguntes, una que encara no havia vist mai que li fessin a ningú: "Vostè, que no ha contractat cap hotel, en quin domicili s'allotjarà?" I després, al taulell, introduïen les adreces a l'ordinador...

Un cop a l'aeroport de Newark, a New Jersey, en passar la duana continuaven les preguntes: "Vostè com es guanya la vida? - "A quina especialitat del Dret es dedica com a advocat?"

Són al voltant de les vuit del vespre d'aquest divendres, quan entro ja al metro de Nova York. La gent que em trobo asseguda en els vagons, em sembla que tenen un aspecte més cansat que l'any passat. Potser sóc jo, que m'imagino que han de treballar tantes i més hores per pagar les hipoteques.

Després, veient la TV a casa, constataré que n'hi ha que s'esforcen en no perdre el sentit de l'humor, malgrat tot. Ara surt un showman, que es riu del George Bush. Ressalta la manipulació que fa de l'omnipresent amenaça terrorista i explica que la millor manera que té el president Bush d'evitar que AlQaeda robi les llibertats del poble nord-americà, és anticipar-se i robar-les ell mateix, amb totes les lleis policíaques i repressives que estan promulgant, precisament amb l'excusa del terrorisme...

Francesc Arnau i Arias, des de Harlem.