Disbauxa i contracultura vigatana

'Cafè Vic' (Eumo) és un llibre d'història. El periodista vigatà Toni Coromina sosté que, la història, no l'escriuen pas els polítics i prou, sinó també 'els primers joves que van fumar porros i que van anar a les discoteques' (àudio 1). 'Cafè Vic' explica l'efervescència cultural i política que va moure, a Vic i comarca, una bona colla de joves des del 1970 al 1985. Enduts per una gran vitalitat creativa, en van impregnar força àmbits: música, plàstica, teatre i literatura.

En Coromina mateix va ser-ne un dels més actius, tot i que ha optat per escriure el llibre en tercera persona perquè no semblés unes memòries. Abans d'escriure'l va entrevistar una vintena llarga d'aquells joves que avui corren per la cinquantena, i que ja són pares o avis.

La idea de Coromina és que l'opressió religiosa i política del moment va ser determinant en l'esclat del moviment contracultural vigatà: 'Va trencar amb la cotilla nacional-catolicista i l'excessiva preponderància de l'església. Va esclatar com una olla a pressió massa temps tancada' (àudio 2). Eren uns anys en què la conservadora societat vigatana començava a assimilar, tímidament, els canvis de costums: l'obertura de la primera piscina mixta (Can Martre), l'arribada dels primers anticonceptius orals...

L'obertura de l'institut de batxillerat Jaume I va ser decisiva: va significar la fi del predomini de l'ensenyament privat a secundària i l'accés a un sistema educatiu d'aules mixtes. En aquest emplaçament, van fer-hi les primeres performances i protestes els contraculturals. 'Una de les més sonades va ser d'un grup d'estudiants que vam fer fora del centre el bisbe Ramon Masnou, que havia escrit un llibre titulat 'Bailamos o no bailamos', en què censurava la música de ball i deia que era música del dimoni i que arribava a través dels negres', explica Coromina (àudio 3).

El punt de trobada d'un nodrit grup d'aquests joves era el Cafè Vic, l'únic bar on no els censuraven que anessin amb els cabells llargs o amb vestits estrafolaris. A les taules d'aquest bar de la rambla del Passeig (tancat el 1999), hi van escriure obres de teatre, poesia, hi van compondre cançons i hi van parlar d'art i política. Els contraculturals s'oposaven al règim dictatorial, però també criticaven amb duresa la direcció empresa pels partits polítics de la transició, perquè, per damunt de tot, se sentien lliures.

Vic, el Liverpool català

'En aquells anys l'activitat musical de Vic era frenètica, la gent venia de tot Catalunya a sentir concerts o les músiques més innovadores.' Aquells anys, a Can Grapes, un local de Taradell gestionat pel mític Pep Lluçà, s'hi van poder escoltar discos dels grups que triomfaven aleshores a Londres: Pink Floid, Rolling Stones o Grateful Dead (àudio 4). Tot i que la majoria de grups de música que es van formar en aquell ambient tenien moltes ganes de divertir-se i poques aspiracions musicals, de la comarca en van sortir grups de música que van acabar triomfant: Els Burros (després Último de la Fila), Sau, Kul de Mandril i Duble Buble, un grup de l'Esquirol, pioner del rock català, que va posar música a textos d'autors com Quim Monzó, Ramon Barnils, Jaume Vallcorba o Maria Jaén.

D'aquests contraculturals, n'hi va haver que van crear un teatre alternatiu, còmic i de gran llibertat escènica, que els va servir, principalment, per riure, però que també va donar fruits, amb grups com Sèmola Teatre, la Troca o Ventall Teatre.

Una ironia faceciosa, esponjada amb efluvis alcohòlics i psicodèlics, era el pa de cada dia. El 'Periple Pantaner', una cursa de barques fetes amb materials d'allò més inversemblants, el carnaval ciclista de la Vic-Bojons, o la instal·lació d'una 'platja' a la plaça de Vic van copar titulars d'El 9 Nou i van haver de suportar les crítiques de la societat conservadora de l'època.

'La gent necessitava una mica de conya; la nostra era una rebel·lia passada pel sedàs de la broma', diu el periodista.

Aquesta atmosfera contestatària i creativa va anar-se difuminant a mitjan anys vuitanta, quan els membres del moviment es van anar aparellant i formant família, alhora que la societat vigatana deixava enrere el conservadorisme més recalcitrant.

Tres dècades després, Coromina veu el jovent acomodat i poc crític: 'Han canviat molt les coses. Vam trencar l'ou abans d'hora perquè la closca s'havia fossilitzat. Si nosaltres ens n'anàvem de casa als setze, disset o divuit anys, ara la gent se'n va (si és que ho fa), als trenta-cinc, i alguns s'hi queden fins els seixanta i diuen 'mama, faci'm un ou ferrat'. (...) 'La gent s'ha tornat més còmoda, menys crítica. De totes maneres, també hi ha sectors juvenils, dits radicals, que són crítics, però que tampoc no abandonen el divertiment. A Vic, per exemple, hi ha l'Assemblea de Joves. (...) 'No tot el jovent està adotzenat, el ventall és molt més ampli, des de gent més radical a grups que jo, amb tot el respecte, veig més innocents, com escoltes, cristians de base... Però tret d'aquests, veig els joves bastant acomodats i lligats a la hipoteca' (àudio 5).

Coromina prepara ara un llibre sobre Òxid de Boira, una colla d'artistes plàstics i pensadors de l'àmbit contracultural que portaven a terme obres rupturistes i innovadores, entre els quals Pep Hinojosa i Ton Granero.

(Fotos de Jordi Puig: Participants a la Vic-Bojons (1975); el Periple Pantaner del 1979 i Toni Coromina.)

Teresa Bau.