Pudor de fum i sardina a la pell

La sèrie Festes de Maig d'autor tanca per aquest any amb un darrer article de la professora, assessora LIC (llengua, interculturalitat i cohesió socia) i expresidenta de l'Associació de Veïns del Centre, M. Dolors Sabater. Una mirada dolça i nostàlgica a una de les festes més emblemàtiques, la sardinada, que aquest dissabte omplirà la platja de fum, peix i havaneres a partir de les 20 hores, si la pluja no ho impedeix!

Ja tenim el darrer dissabte de maig al damunt, i com cada any tot és patir pel temps i la pluja, i per la mar i la pesca de les sardines, i és que el ritual del final de festes és força “sagrat” a casa nostra.

En el meu imaginari - que al cap i a la fi és el record que es fa realment viu d’una forma perdurable –, la Festa a Baix a Mar fa gust de misteri, alhora dolç i un xic mel·lancòlic, alhora apassionat i inquietant. La meva descoberta juvenil del món que es movia al centre ciutat tot just encetat el postfranquisme es barreja amb la màgia del foc a la platja i amb l’olor de les sardines coent-se, es gronxa amb les havaneres i es distreu amb les cares de tants personatges rellevants de la moguda badalonina, organitzats darrera el taulell, servint plats de pa amb tomàquet i sardines amanides amb una exquisida picada d’all i julivert.

Llavors la festa, que m’era totalment aliena, era una autèntica acció de lluita, un acte reivindicatiu mediambiental, social i cultural: la recuperació de la platja com a espai públic saludable i la recuperació d’un gènere musical propi del país, l’havanera, gens promogut fins llavors. Però també era una manera molt especial de fer badalonisme, era una trobada vital, festiva, social i política que amarrava el sentit de pertinença i exposava el caràcter compromès i decisiu de l’Associació de Veïns del Centre timonejant el pols de la ciutat.

Jo m’ho mirava molt de fora, venint d’un barri Manresà més arrelat a Montgat que a Badalona, però em vaig deixar seduir pel magnetisme de les nits de sardinada des del primer moment, i en recordo moltes envoltada de colles d’amics de fora, perquè aquella era una festa de referència, única, innovadora, definitivament adequada per donar caràcter a la nostra desdibuixada ciutat.

Durant molt temps, força anys més tard, quan ja m’ho mirava de l’altre costat del taulell, la sardinada era sobretot nervis i patir, que tot sortís bé, que les cues no fossin massa llargues, que no esclatessin els nervis dels més impacients, que les sardines quedessin ben cuites, que no féssim curt però tampoc llarg, que el cremat es pogués servir tot just callar la darrera cantada... i era una anar i venir dels taulells a l’escenari, un anar saludant a tanta i tanta gent... al final els nervis i el patir quedaven recompensats per la satisfacció que sempre deixa la festa i pel plaer de tantes hores respirant platja. I, perquè no dir-ho, d’aquell ressopó a la vora del foc acompanyats d’una guitarra. D’aquest temps però guanya un record molt cansat i greixós, ple de graelles i que fa pudor de fum i sardina impregnada al cos, la roba i la casa, de camions que es carreguen i descarreguen i una feina que mai s’acaba, recollint i seleccionant brossa, tornat exhausts a casa a altes hores de la matinada.

També és d’aquell temps el record d’una mítica assemblea de l’associació de veïns del centre en què es va debatre la possibilitat de transformar el contingut musical de la festa, constatada la sobrada recuperació del gènere havanera i valorada l’innovació d’apostar per noves veus, nous sons, per l’oportunitat de vestir un concert de referència de caire mediterrani, de mestissatge,... no hi va haver consens: tot un fracàs que impedí el canvi, i, potser qui ho sap, l’oportunitat.

Immutable doncs la festa segueix, menys innovadora, menys reivindicativa, però nodrint la ciutat de referents essencials, identitaris, cohesionadors.

Jo fa uns anys m’hi he retrobat en un paper més còmode i agradable. He acceptat que per bé que es perfeccioni el magnífic engranatge que fa que funcioni un equip immens de persones diverses, voluntàries – d’infants a avis, de tot tipus i condició - esforçant-se per fer possible aquella festa, per més que es millori tot plegat mai s’aconsegueix que tothom estigui content, però tampoc mai les coses van tan malament com per arribar a ser un desastre.
Així que el magnetisme de la festa em segueix seduint, ara amb valors afegits que me l’apropen en un sentit més personal: perquè és de les poques festes que preveu i resol l’accés de persones amb mobilitat reduïda, i perquè el tarannà de l’equip que la fa funcionar és dinàmic i obert a tothom. Nous joves, nous veïns, i especialment nous ciutadans vinguts d’arreu troben en aquest espai una acollida cordial en un clima de cohesió, i practiquen una normalitat ciutadana remarcable.

Així doncs, dissabte altre cop foc, llenya, brases, sardines, graelles, safates, plats, pa amb tomàquet... i molta gent, molta gent a dins treballant i rient i xerrant, molta gent a fora, comprant tiquets i demanat plats i beguda i menjant...no, no tenim cervesa! música marinera, onades, guitarres, gresca, gent – tanta o més que l’any passat? ben segur menys que aquelles mítiques anyades, però la gernació segueix essent espectacular..., l’encant de veure fer el cremat... la tarda, el capvespre, el vespre i la nit a la platja, la brisa marina, rotllanes de gent que riu i s'engresca, algú que es banya, la canalla gaudint d’una llibertat impagable... i una mica de pudor de fum i sardina a la pell.

Més informació, aquí.