La casa gran del catalanisme neix petita

Arribo mitja hora abans que comenci l'acte i els accessos i l'entrada del Palau de Congressos ja són plens a vessar. La veritat és que tinc altres coses a fer, però si aquí i ara es refunda el catalanisme, no m'ho vull perdre. Un Felip Puig feliç i somrient rep amics i militants amb un 'entreu, entreu, que hi ha molta gent'. L''overbooking' és evident i no sembla preocupar gaire els convocants: la imatge d'una casa gran del catalanisme massa petita per la quantitat d'inquilins que volen habitar-la supera les incomoditats dels qui seguiran l'acte de peu dret o des de fora de la sala.

Hi ha gent de totes les edats i s'escolten accents variats. Marta Ferrusola diu 'mireu de posar-vos on pugueu' a unes conegudes que la miraven esperançades i les abandona a la seva sort. Jo ocupo una posició estratègica a un lateral de la sala i en deu minuts desfilen per davant meu Jordi Vilajoana, Salvador Sostres, Antoni Vives, Miquel Calçada, Carles Duarte amb llacet, Agustí Colomines amb barba, Macià Alavedra -'quin seient tinc?'-, Andreu Mas-Colell, Xavier Bosch sense l'Avui sota el braç, Maria de la Pau Janer amb camisa convergent i Vicenç Villatoro. Quan també passa Josep Maria Cullell penso que els convergents han tocat a sometent i hi són tots, i se m'oblida preguntar-li a quin gimnàs va: està igual que fa quinze anys.

Els d'Unió també hi són tots, amb cara d'amics i Duran i Lleida al capdavant. Mentre esperem l'aparició sobre l'escenari de l'arquitecte de la casa gran, el qui ha fet d'artífex del projecte refundador, Francesc Homs, que com a mínim deu ser l'aparellador de l'edifici, parla primer amb Antoni Bassas i després amb Josep Cuní. Tot seguit s'asseu discretament a la fila 10, just darrere de l'exconseller homònim. A la fila 2 hi ha Mònica Sabata i Hèctor López Bofill, en representació de les plataformes sobiranistes. David Madí s'ho mira des del meu costat, potser d'una mica més amunt i tot.

En resum: hi ha molta gent. Unes 3.000 persones. Molta societat civil, sobretot de l'àmbit cultural, no tanta del món econòmic. Hi és tot CiU. Però no hi ha ningú del PSC, ningú d'Iniciativa i només Marina Llansana i Heribert Barrera d'Esquerra. Menys representació que la que deu acudir, per cortesia, al Congrés Nacional del BNG gallec, per posar un exemple. El tripartit no ha respost a la invitació de Mas i fa el buit a la casa gran del catalanisme de manera evident. També hi trobo a faltar persones com Salvador Cardús, Josep Maria Terricabras, Isabel Clara Simó, Fèlix Martí, fins i tot Joan Laporta... Persones que em semblen imprescindibles en qualsevol intent de refundació catalanista que vagi més enllà de les sigles d'un partit. I que consti que el logotip de CiU no apareix per enlloc: ni a les invitacions, ni a l'escenari, ni a les acreditacions de premsa. Tot plegat em fa pensar que aquesta casa gran del catalanisme neix petita.

Quan passen deu minuts de l'hora prevista d'inici, i encara enmig de cert caos de gent cercant un lloc on seure, entra el president Pujol a la sala, que es creua amb el seu fill Oriol. Un vídeo molt poc modern compara el catalanisme amb un corrent d'aigua i Pau Casals s'endú els primers aplaudiments del públic. Artur Mas puja a l'escenari entre un núvol de fotògrafs i Duran i Lleida és dels pocs que l'aplaudeix dempeus. Amb un fons blau on hi ha escrit 'El catalanisme, energia i esperança per a un país millor' i el lema Casa Gran (amb majúscules) del catalanisme, sobre l'escenari hi ha una senyera, un faristol de color blau amb les quatre barres, Artur Mas, una pantalla gegant i una noia que tradueix al llenguatge dels sords.

Del discurs, em quedo amb el fet que Mas estableix que el dret a decidir ha de ser un dels puntals del catalanisme del futur. Ho diu diverses vegades. El to sobiranista inclou crítiques a l'Estat espanyol, amb qui Catalunya sovint ha mantingut una relació que qualifica de traumàtica, tocs d'alerta sobre l'amenaça a l'estatut per part d'un Tribunal Constitucional 'incompetent i grollerament manipulat' (!) i un avís amb possible deix d'autocrítica sobre la inutilitat de ser pedagògics i fer-nos els simpàtics amb Espanya. El text, que en la còpia lliurada als periodistes ocupa 35 pàgines, no inclou cap referència directa a Esquerra i només una d'indirecta en què insinua que són frívols i improvisen contínuament. Sembla clar que, de moment, la casa gran no inclou cap habitació per als de Carod i Puigcercós.

Després d'una hora i mitja de discurs ben travat, a estones molt seriós i programàtic, amb una part final més reivindicativa i aplaudida, Mas conclou amb una reflexió personal: tot i que aspira algun dia a governar, la seva raó de ser és servir el país i no presidir-lo. I per treballar pel país, no cal ser un polític amb càrrec, tal com van demostrar Pau Casals, Pompeu Fabra o Joan Maragall. Si algú vol interpretar que Mas està disposat a renunciar a presidir Catalunya per ampliar i enfortir la casa gran del catalanisme, que ho faci.

En acabar, no hi ha copa de cava. En un racó, uns cambrers reparteixen cafè i te. Surto al carrer. És fosc i plovisqueja. Abans d’entaforar les mans a les butxaques engego l’iPod i li demano a Sisa que posi música a la conferència que acabo d’escoltar. El mestre galàctic no dubta: “Oh, benvinguts, passeu, passeu. De les tristors, en farem fum, que casa meva és casa vostra, si és que hi ha... cases d’algú”.

Martí Estruch Axmacher