'La Generalitat no pot eludir la responsabilitat per les irregularitats a les adopcions al Congo'

El David Parcerisa i la Judith Matamala van començar fa un any i mig els tràmits per a adoptar un infant congolès a través de l'Adic, una entitat aleshores acreditada per la Generalitat. Els van assignar una nena que finalment no podran adoptar perquè té una família biològica que la reclama. En una entrevista amb VilaWeb TV acusen Adic de falsificar documentació i d'actuar amb ànim de lucre.

Per això exigeixen al govern que assumeixi la responsabilitat que li pertoca i els indemnitzi.

Fa una setmana VilaWeb es va fer ressò de la denúncia de l'advocat de l'ONG congolesa Adhuc, Loamba Moké, que acusava l'Adic de tràfic il·legal de menors. Moké va acusar l'Adic d'haver tramitat cinc adopcions sense el coneixement dels pares i que, quan aquests en van tenir esment, s'hi van oposar. L'Adic havia tramitat desenes d'adopcions de famílies catalanes al Congo, algunes de les quals es van dur a terme i algunes no, per irregularitats del procés. 'Cinc nens amb l’adopció tramitada tenien pares biològics, els quals no sabien que els seus fills havien de ser adoptats', va dir l'advocat congolès la setmana passada (també va comparar les pràctiques de l'Adic al Congo i les de l'Arche de Zoé al Txad).

Adic i Arche de Zoé: similituds i diferències

A l'entrevista amb VilaWeb, Parcerisa i Matamala comparen els mètodes i els casos d'ambdues entitats: ‘L’Arche de Zoé assignava nens, tant si tenien família biològica com si no. En el fons, Adic feia igual: assignava nens, independentment de si eren adoptables o no: si ho eren, perfecte; si no, en falsificaven la documentació. El mètode era, doncs, molt similar. Diferències? La motivació d’Arche de Zoé era una mena de messianisme: “Sabem quin és el bé absolut per a aquests nens, al marge de la legislació vigent, i seguirem aquest camí.” En canvi, sembla que l’Adic tenia per objectiu principal el benefici econòmic. Per exemple, les adopcions que es feien al Congo des de l’estat francès costaven 8.000 euros, incloent-hi el viatge d’anar i tornar i l’estada. Nosaltres hem pagat 10.000 euros per l’adopció, que no inclou el viatge; i d’aquests, 2.500 eren per al manteniment d'una nena de la qual mai no es van ocupar, perquè s’estava en un orfenat i no pas a la casa bressol que Adic tenia a Brazzaville. El pressupost de cada adopció s’inflava de 3.000 o 4.000 euros. L’altra gran diferència és que, al principi, l’Arche de Zoé, no es proposava de fer adopcions, sinó acolliments i, per tant, no necessitava cap mena d’acreditació de l’administració francesa. En canvi, Adic sí que volia fer adopcions, i va comptar amb l’acreditació de la Generalitat. '

La responsabilitat de la Generalitat

Parcerisa i Matamala entenen que, pel fet d'haver acreditat una entitat amb pràctiques irregulars demostrades, el govern ha d'assumir les responsabilitats que li pertoquen i donar suport administratiu i econòmic a les famílies que han perdut un any i mig en una adopció que finalment no es consumarà, però que els ha costat un munt de diners. 'Ens hi hem vist involucrats, perquè un dia la Generalitat va acreditar Adic, i no pot ser que ara se’n renti les mans i digui a les famílies que ens espavilem. El govern té una responsabilitat subsidiària i, per tant, l’obligació de donar suport a les famílies amb processos pendents: administrativament, agilitant nous tràmits d’adopció, i econòmicament, perquè vam pagar 10.000 euros a Adic i ningú no ens els ha tornats.'

El començament del calvari

L'Adic va començar a obrir processos d’adopció al Congo des de Catalunya l’any 2006 (fins aleshores no hi havia hagut ningú que se n'ocupés), i la Generalitat la va acreditar com a entitat col·laboradora per a les adopcions internacionals (ECAI). Parcerisa i Matamala van formalitzar l'adopció d'un infant amb aquesta entitat, el juny del 2006, precisament perquè tenia la garantia de l'administració. Però un mes despré set famílies que volien adoptar nens d'aquell país restaren atrapades: el govern català i l'espanyol van dir que hi havia dificultats burocràtiques. 'Vam viure-ho amb angoixa, perquè no sabíem què ens passaria, a nosaltres. Ens van dir que ens tranquil·litzéssim, que la cosa era temporal i que tot s'arreglaria, però en una reunió, el 27 de setembre, amb qui aleshores era secretari de famílies, Jaume Funes, i la directora de l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció (ICAA), Glòria Langreo, ens van dir que se suspenien les adopcions, que l'Adic ens havia enganyat i que canviéssim de país', recorda Parcerisa. Les famílies adoptants van parlar amb l'Adic. L'entitat va respondre que hi havia una vintena de famílies que tenien un nen assignat a la casa bressol pròpia de Brazzaville. Sols calia que la Generalitat donés el vist-i-plau a les assignacions.

L'Eloie

L'autorització va arribar el 27 de desembre. 'A nosaltres, ens van assignar una nena de dos anys o tres, que es deia Eloie, amb un certificat d'abandonament, segons el qual l'havien trobada al costat d'un cubell d'escombraries, no tenia família coneguda, i que el gener del 2006 havia entrat en un orfenat', explica Parcerisa, que puntualitza que, després, la situació es va tornar a encallar. 'Aquell mes de desembre la Generalitat va acreditar temporalment l'Adic perquè acabés els processos d'adopció pendents. Com que la situació no avançava, la Generalitat va enviar a Brazzaville una delegació de tres tècnics i de representants de l'Adic. Arran de la visita, la Generalitat ens va dir que el Ministeri d'Afers Socials del Congo investigava l'Adic per presumptes irregularitats.'

Unes quantes famílies van començar a sospitar de l'Adic, i a final de març la Generalitat va desacreditar-la definitivament, perquè havia observat irregularitats que podien entrebancar les adopcions de tres criatures o més. Unes quantes setmanes més tard, el mes de maig, com que els processos continuaven blocats, cinc famílies van anar per compte propi al Congo, on l'Adic tenia encara una infrastructura mínima. De les cinc famílies, quatre van tornar amb els nens adoptats, però el govern del Congo no va donar el vist-i-plau a l'altra adopció perquè la família biològica havia presentat un recurs.

L'Eloie es diu Sàhara

Aquell mateix mes la Generalitat hi envià un català d'origen congolès, Sao Kakingolo, perquè escatís quina era la situació dels nens. I va trobar que hi havia, en un orfenat del qual no ens havien parlat, quatre dels nens que suposadament havien de ser a la casa bressol de l'Adic. 'Un d'aquests nens era l'Eloie, que no es deia així, sinó Sàhara, i que sempre havia estat en aquell orfenat. Per tant, el nom era fals i el certificat d'abandonament que ens havien fet, segons el qual no tenia família biològica i que l'havien deixada en un altre orfenat, també era fals', explica Parcerisa.

El mes de juny la Generalitat va tornar a enviar una altra delegació al Congo amb dos representants dels pares, un dels quals era David Parcerisa. 'Vam tenir una reunió amb Afers Socials del Congo, que ens va dir que hi havia moltes irregularitats, que la documentació dels quatre nens, entre els quals la de la Sàhara, era falsa. Però nosaltres volíem que es comprovés de totes maneres si es podia tirar endavant el procés d'adopció. Una setmana més tard ens van dir que els sis nens que hi havia a la casa bressol es podien adoptar. Però a nosaltres, ens van dir que la Sàhara tenia una àvia, que no acceptava l'adopció.

El juliol passat cinc de les sis famílies que podien adoptar van anar al Congo: quatre van tornar amb els nens, una altra va topar amb problemes burocràtics i la que es va quedar aquí va saber que el nen finalment tenia família biològica. 'Ara quedem sis famílies: aquestes dues que han topat amb problemes i les quatre que teníem nens assignats, però que no eren adoptables, perquè tenien família biològica. L’única sortida és, ara, canviar de país, perquè no tenim gens d’esperances que el govern del Congo ens assigni cap més adopció', conclou Parcerisa.

En resum, doncs, David Parcerisa i Judith Matamala creuen que la Generalitat té l'obligació de denunciar l'Adic i de fer-se càrrec econòmicament i administrativament de les famílies que han seguit un procés d'adopció no culminat, després d’haver-hi esmerçat molt de temps, d’haver-hi despès molts diners, i d’haver estat víctimes d’un dany moral que ningú no els podrà reparar.

Josep Casulleras