Entrevista a Arcadi Oliveres, l'home de la pau i la justícia

“Un altre món és possible” és, no només el títol del seu últim llibre, sinó també el centre de tota l’activitat pública del doctor en Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de Justícia i Pau, entre altres moltes ocupacions d’aquest conegut lluitador contra les injustícies del món en què vivim. Divendres passat, dia 22 de setembre, va estar a Ontinyent, al parc Mestre Ferrero per parlar de molts temes relacionats amb la immigració, el Fons Monetari Internacional, els problemes de la falta d’informació objectiva dels ciutadans, la fam, els armaments, les guerres, el creixement i el decreixement, Bush, Aznar, Zapatero, l’educació, la cultura, el “xoc de civilitzacions”... Tota una experiència al servei de la seua tesi de transformació política, social i econòmica d’un món en crisi que té solucions.
La conferència d’Arcadi Oliveres i Boadella havia estat organitzada pel Consell Local de la Joventut i, malgrat la dificultat de ser ben escoltat pels assistents, atesa la gran presència de xiquets jugant pels voltants, va resultar tota una troballa per a aquells que no coneixen la radicalitat de les tesis del professor de la UAB i els seus inqüestionables arguments en favor dels canvis que farien possible unes relacions humanes a nivell mundial necessàriament més justes. La impossibilitat tècnica de publicar per escrit en el Crònica totes les amplíssimes respostes que Arcadi Oliveres va tenir l’amabilitat d’oferir als periodistes de la nostra revista va fer que optàrem per transcriure només una mínima part de les seues paraules. Ara, la major part de les seus respostes les podeu llegir a Vilaweb Ontinyent que, com sempre, ofereix als seus lectors una mostra de la informació del Crònica.

Arcadi Oliveres, President de Justícia i Pau, actualment es troba posat en una bona part de les iniciatives que des de la seua Universitat i també des de la Generalitat de Catalunya estan organitzant-se en favor de la Pau.
“Una cosa en la que participo des de fa més de 20 anys és el d’un projecte educatiu que se’n diu Universitat per la Pau. Des de fa un parell d’anys estic clavat en una tasca que promociona la Generalitat tripartita, un nou projecte de llei de foment de la Pau que, encara que s’havia intentat posar en marxa en temps de Jordi Pujol, és ara que s’està impulsant. Fonamentalment el que pretén són dues coses: un fòrum de diàleg entre ONGs i partits polítics. Una organització paritària d’unes 40 persones, 20 d’origen públic i 20 d’origen privat (ONGs i administració) que discuteixin sobre temes diversos. Des d’aquells estrictament relacionats amb la Pau, fins a la vigilància d’un procés electoral, o qualsevol cosa d’aquesta mena. Es va fer aquest Fòrum per la Pau o Consell de Cooperació i suposo que per raons d’edat em van fer a mi president. És una feina més a la que també em dedico. I l’altre objectiu d’aquesta idea de foment de la Pau és la creació a Catalunya d’un Institut d’Investigació sobre la Pau. Arreu d’Europa n’hi ha molts d’aquests. Però s’ha de crear amb voluntat acadèmica, d’investigació, amb voluntat de docència, etc.
He estat implicat des de fa un mes, però m’ho he deixat, perquè no es poden tocar tantes tecles al mateix temps, en la creació a Catalunya d’una mena de banca ètica, un projecte que ja porta uns 7 o 8 anys. Es tracta de crear algun tipus de banc que estigués al marge de la banca convencional. No ho hem aconseguit, però sí que hem aconseguit que a Catalunya s’instal·li a hores d’ara una banca holandesa i en perspectiva que d’aquí a poc temps se’n creï una altra d’italiana, i que serveixin de caldo de cultiu. En fi, com veus tot són cares de la mateixa moneda, però al marge de Justícia i Pau que és on estic ficat”.

Li plantegem el debat sobre la necessitat d’aconseguir la justícia al tercer món i de quina manera s’hauria de fer, si caldria plantejar un canvi en el primer món, la possibilitat de qüestionar el nostre creixement.
“Que s’ha d’aturar el nostre creixement és una condició, però no és l’única que hi ha. N’hi ha moltes més. Jo sempre he estat partidari d’una organització que existeix a França, que es diu ‘Decreixement’. El que pretenen és decréixer, perquè ells creuen que és una obligació moral ’decréixer’ en els països desenvolupats. És evident que si nosaltres seguim en aquest abús de recursos, si nosaltres no parem de créixer, el tercer món no podrà fer-ho. Això és fàcil de dir i difícil de fer. Com es podrà decréixer? Hauria d’haver-hi una doble voluntat pública i privada. Igual que s’impulsa el creixement, doncs s’hauria d’impulsar el decreixement. Això no vol dir viure en la pobresa, vol dir limitar la producció de coses innecessàries.
Això ja està prenent avui carta de naturalesa a moltes escoles, on ja es parla de ‘consum responsable’, com aquesta necessitat que tenim tots de disminuir una mica aquest nivell de consum. Evidentment aquestes dues coses, el decreixement i el consum responsable no són electoralment exitoses, perquè si hi hagués un candidat que digués que calia reduir el creixement econòmic de l’any que ve, o que calia intentar reduir els ingressos de la gent, que així puc comprar menys coses, doncs no tindria massa vots, però tinc la sensació que la nostra obligació és navegar contra corrent i fer arribar a l’opinió pública la idea que si no ho fem ara per voluntat pròpia, ho haurem de fer després per força i serà pitjor.
Us posaré un exemple. Fins fa uns quants anys era popular a tot arreu el consum d’uns productes normals, els aerosols, els esprais, que no sé quin component emetien que perjudicava la capa d’ozó, i tots sabem que la capa d’ozó té a veure amb el càncer de pell, i com la gent no té ganes de tenir un càncer de pell, pels raigs ultraviolats, doncs van desaparèixer els aerosols. A la que ens adonem que hi ha productes que ens acaben implicant en diem prou. Fem-ho abans que sigui necessari”.

Arcadi va ser taxatiu quan li vàrem demanar la seua opinió sobre la contradicció entre un món en què l'obesitat és una epidèmia del segle XXI i que continue havent encara tanta misèria i gent morint de fam.
“Sí, sí, jo diria que hi ha dues qüestions paradoxals, però que tenen orígens diferents. Una està una mica vinculada a l’excés de creixement. Jo diria que és fins i tot absurd el que ens està passant als habitants del primer món. Resulta que per a ser obés tu has de menjar, i que si menges has de produir verdures, fruites, carn. I això entra com a element de creixement del PIB. I per a reduir aquesta obesitat has de muntar gimnasos. I això també forma part del creixement del PIB perquè estem creant riquesa de la gent. Una absoluta contradicció. Al tercer món aquest problema no hi és. Els recursos per satisfer les necessitats bàsiques són absolutament limitades. Penso que la solució no seria massa difícil. No fa massa que un periodista em titllava de demagògic per això que diré i que ho tornaré a dir. Tinc la impressió que amb els recursos econòmics de què disposa la humanitat avui en dia, una lacra que sens dubte és el major dels problemes que tenim, la fam, podria ser eliminada molt fàcilment. La dada per la qual el periodista em qualificava de demagog és que amb el que es gasta en despesa militar cada any (i són dades de l’Organització Mundial de l’Alimentació) es podria eliminar la fam en el món durant 21 anys. La FAO estima que per a fer les instal·lacions per eradicar la fam en el món calen 50.000 milions de dòlars a l’any. La despesa militar és d’un bilió cinquanta mil dòlars. És a dir 21 vegades cinquanta mil. ‘Això que vostè diu és demagògic’, doncs sí, però malgrat tot m’hi ratifico, perquè entenc que la fam s’hi podia eliminar”.

En citar-li a Arcadi allò que s’està sentint darrerament sobre el suposat “xoc de civilitzacions”, les referències a una probable guerra global que s’han inventat els poderosos per encobrir o justificar la verdadera guerra contra la justícia, la llibertat, el medi, les persones..., quan s’està mostrant pels mitjans una equívoca guerra en la que Bin Laden i George Bush semblen enemics, però potser estiguen al mateix bàndol, Arcadi assenteix amb un mig somriure de connivència i afegeix entre altres moltes coses.
“Sí, Bin Laden i Bush són amics, d’això n’estic convençut. Podria explicar l’origen de tal relació perquè em penso que ho justifica bastant bé. Aquesta expansió militar i econòmica d’occident va tenir una justificació molt clara des de la fi de la segona guerra mundial que es deia Unió Soviètica i Tractat de Varsòvia. Era un enemic que servia per a tot, per justificar detencions, retencions de llibertats, augment de despeses militars..., però se’ls hi va desaparèixer com un petit sucre dins d’un cafè. La Unió Soviètica i el Tractat de Varsòvia van deixar d’existir l’any 1991, amb la qual cosa, aquella justificació històrica que sempre havien tingut també va desaparèixer. L’organisme màxim d’aquell creixement militar que es diu l’OTAN es va quedar sense el seu alter ego que era el tractat de Varsòvia. I no sabien què fer. Jo recordo haver llegit documents de l’OTAN en aquells anys 92, 93... que demostraven una veritable desorientació per part de l’OTAN. No sabien a qui assenyalar com a enemic que justifiqués l’existència de l’OTAN, i deien coses peregrines: ‘El nostre enemic és la Intifada’. Home! Amb pedres els palestins no semblen un enemic massa sòlid... Deien, ‘és que a més hi ha el Sudan’. Vaja, potser sí! I a més hi ha els de Líbia, que en aquells anys ‘no es portaven bé’. Home, potser si atacaven el mateix dia... Un poc difícil! Buscaven una sèrie de justificacions que, evidentment, no existien. Fins que va sortir un de més espavilat, Samuel Huntington, de la Universitat de Harvard que l’any 93 va escriure un famós article on apareix aquest concepte que heu anomenat, allò del ‘Xoc de civilitzacions’ i l’amenaça de l’islam’. Huntington va dir ‘Ja ho tinc!, l’amenaça nova d’occident és l’amenaça ‘Confucio-islàmica’. Els mateixos de l’OTAN li van dir que això de Confucio era xinés i que més valia deixar-ho per a més endavant i que de moment es conformés amb l’islam. I aleshores, sense cap tipus d’escrúpol acadèmic per part seva, aquest senyor, que és un reconegut científic, va publicar un segon article en què es va oblidar de Confucio i ho va deixar ja només amb l’islam. Ja només va caldre que vingueren els atemptats de l’11 de setembre, dels que no em crec ni una sola cosa, però que ara no fa al cas, perquè aleshores immediatament quedés justificada l’amenaça islàmica.
Però resulta que de vegades llegir segons quins informes és interessant, perquè si grates una mica i mires qui és aquest Huntington, veus que és un home de molt de prestigi, que va ser fins a la seua jubilació el Director de Relacions Internacionals de Harvard. Harvard és una universitat molt prestigiosa però privada. Les universitats privades reben recursos d’empreses i fundacions privades, que és el sistema tradicional de finançament dels EUA. La fundació que més alimenta l’Institut de Relacions Internacionals de Harvard és una fundació nordamericana que es diu OLIN. Si tu mires qui paga els fons de la OLIN, va i és la indústria OLIN. I si tu mires què són les indústries OLIN, doncs són les primeres indústries de municions dels EUA. Amb la qual cosa resulta que Huntington no és una altra cosa que un empleat, d’alt nivell si tu vols, de les indústries d’armaments. Amb la qual cosa no ens ha d’estranyar que aquest senyor estigui al servei de qui li paga, i digui que hi ha una amenaça Confucio-islàmica. Aleshores, evidentment, a partir d’aquí, tot tipus de malentesos hi juguen. Els malentesos poden ser des de les caricatures de Mahoma fins als discursos del Papa, fins a la immigració que la mirem ja des d’una òptica de perversió islàmica, fins a una altra cosa. El que passa és que aquí hi ha molt a dir i molt a jugar amb el paper dels mitjans de comunicació.
I posaré un exemple. Pot ser si fem memòria recordarem que fa uns anys a França, va sortir als diaris publicada la notícia curiosa, però petitoneta, segons la qual un pare islamista fanàtic pretenia que les seves dues filles anéssin a l’escola amb el vel. Però com que l’escola francesa és laica per principi, li van dir que res de vel, i l’home, bastant radical, va dir que les nenes no anirien a l’escola. Els diaris van comentar l’endemà ‘però fixa-t’hi quin home fanàtic, que és capaç que les filles no s’eduquen si no poden portar vel’. Estic completament d’acord. Però els diaris en aquell moment ens haurien d’haver dit una cosa que no van dir i que era molt important: a França, en aquell moment en què el pare no duia a escola les seves dues nenes perquè no podien portar vel a l’escola, hi havia 230.000 nenes filles d’islamistes residents a França que anaven a l’escola sense vel. El fet que 23.000 nenes vagin a l’escola sense vel no és notícia. Sí que ho és que dues nenes no vagin a l’escola perquè el pare no vulgui.
Estem magnificant el fet que, amb l’absoluta col·laboració dels mitjans de comunicació, aquesta amenaça s’esdevingui. Escolteu, de vel en porten a tot arreu. Ja fa uns anys vaig fer un petit viatge a Galícia, i si tu entraves a Ourense, les senyores anaven absolutament tapades amb el color negre, les camperoles d’allà. I a Mallorca fa una mica de temps també hi eren. De manera que jo no diria que aquestes coses s’hagin de magnificar d’aquesta manera. Però és clar que tot això acaba justificant l’amenaça de perill...”.

Quan sentim a Montilla dient que ja no es pot absorbir més immigració i veiem les imatges de les Canàries, les deportacions, els empresonaments en Centres d'Internament, cada vegada més similars a camps de concentració, els maltractaments, els morts, els trets a les tanques de Ceuta i Melilla…, dóna la impressió que ens aboquem de nou al pitjor dels malsons. Què està passant? -Li preguntem a Oliveres- O milllor dit: Què ens està passant?
“Bé, jo diria que per una banda estem lluint el nostre egoisme de rics de què parlàvem abans, i per una altra banda que senzillament estem molt mal informats. O encara si em permets, que som molt ignorants al respecte del tema de la immigració. I som molt ignorants per tres o quatre coses que s’han de saber i s’han de dir. La primera és que la immigració aquí i en qualsevol lloc, en aquests moments és un fenomen nou, però objectivament no ho és. Ara m’explicava Pep (es refereix a Pep Alfonso del Crònica) fa una estona com va començar a arribar la gent d’Andalusia aquí els anys cinquanta o seixanta. Per tant, la immigració no és cap novetat, més aviat és un fet històric, és cert. No fa gaire vaig anar a Menorca, quan em van fer pujar a Montetoro, i allà hi havia un monument, En honor a qui? Als algerians que havien acollit als menorquins que vivien mig morts de gana i emigraven a Algèria, se n’anaven cap a Orà a mitjans del segle XIX. Es pot veure el monument al mig de Menorca.
Hi ha migracions en les dues direccions. Això és un fenomen gens nou per a l’Estat Espanyol. Potser la novetat que té és que ara acull i fins ara expulsava. Al cap i a la fi la història de la humanitat és la història de les migracions. Aquest seria potser el primer element que jo diria.
El segon element, que cal tenir una bona informació sobre les migracions. Aquest estiu em vaig indignar i vull dir-ho en la xerrada d’avui. En un diari ni bo ni dolent que jo llegeixo cada dia i que es diu La Vanguardia, el diumenge, que el compra molta més gent, en la portada deia que Espanya era el segon país d’Europa amb més immigrants. Això aparentment crea una certa alarma social. ‘Vease pàgina 24’ o la que siga, i només que miraves el quadre estadístic a la pàgina 24 i ja no era el 2n d’Europa sinó el tercer. No se sap quin “duende” de la impremta havia fet passar el dos al tres o el tres al dos. Però és clar, situa’l al tercer lloc. Però això en xifres absolutes. Si tu calcules la xifra sobre 1.000 habitants, que és el que realment significa el pes de la immigració, no la xifra d’immigrants que té, aleshores Espanya passava del lloc tercer al novè. I encara una altra cos., Allà a la Universitat hi ha gent que treballa amb molt criteri i quan calcula les migracions, agafen els immigrants que han arribat i resten els emigrants que han sortit. I avui encara hi ha un milió i mig d’espanyols treballant per Alemanya, per Anglaterra o per Holanda... Per tant, agafem els immigrants que hi ha, restem el milió i mig que no els deixem treballar aquí perquè els hem expulsat, quedem-nos amb la diferència, apliquem-la sobre 1.000 habitants i Espanya ocupa el lloc 16é dels 25 països de la Comunitat Europea. Què vol dir això? Doncs que cal millorar el nivell d’informació.
En resum, si a La Vanguardia que llegeix moltíssima gent els diumenges, obris la primera pàgina i diu que Espanya és el 2n país d’Europa en immigrants i a la que fas un càlcul mínimament correcte, ja estem en el lloc setzè o quinzè, no me’n recordo exactament... Per tant, la primera raó de la ignorància és la mala informació.
La tercera raó, i aquest problema toca molt de prop l’opinió pública, és l’economia. Jo penso que des de l’òptica econòmica s’han de saber com a mínim tres coses molt simples. Primera, que les migracions estabilitzen tot Europa. Una piràmide d’edat que teníem defectuosa per la falta de naixements dels últims vint anys i escaig.
El ‘Baby-boum’ dels 60 i començaments dels 70 es va acabar, per tant, els que havien de nàixer el 75 o 76 no van nàixer. Els que ara havien de tenir trenta anys no van nàixer i ara són els que haurien d’estar en plena eufòria del treball. I com no han nascut, no treballen. I què fan els estrangers? Doncs omplint la nostra piràmide d’edat, I com que en general vénen en l’època de treballar perquè és important que la capa de població que treballa, per una part ha de pagar la formació dels que estan a sota i per una altra, paga pels que estan a dalt. Per tant, la immigració no és una altra cosa que una necessitat econòmica.
Tot i que, vull dir una cosa, els immigrants no els hem d’admetre per la nostra necessitat econòmica, els hem d’admetre perquè són persones i tenen el dret a venir. Però al mateix temps hem de saber que cobreixen una sèrie de necessitats econòmiques que vénen molt bé. Què fan? Un cop estan aquí ocupen una sèrie de llocs de treball que nosaltres rebutgem. No sé què passa aquí a Ontinyent, però a Barcelona, a una casa que té set pisos sense ascensor, la bombona de butà sempre la puja un paquistanès. I si tu mires una velleta amb cadira de rodes, és sempre una cara llatinoamericana la que hi ha al darrera empentant. I si vas a mirar qui va a Lleida a collir fruita, és un guineà, etc. I per tant vol dir que estem necessitats de la presència d’immigrants.
I encara hem de tenir en compte que aquest aspecte econòmic te dues facetes que val la pena recordar. Una que és molt important, que ens estalviem la seua formació. Vénen amb els estudis al damunt. Hi havia un estudi ben interessant que deia que formar a casa nostra una persona, un fill, si l’has de portar a escola i li has de donar vestit i portar al metge..., això costa un mínim d’un milió de pessetes l’any. Per tant, si tu tens un noi de 20 anys que ha sortit de casa teva i es posa a la feina, has invertit damunt d’ell 20 milions de pessetes. Si el que ve és un marroquí i l’envies a una casa en construcció perquè treballi, et fa la mateixa feina que un noi d’aquí que ha costat 20 milions o el que sigui. Per tant, és un regal que t’està fent aquest senyor, 20 milions de pessetes de formació. Això tampoc ho tenim en compte.
I tercera cosa, jo no sé al País Valencià, però a Catalunya vaig participar l’any passat en un estudi molt interessant en què fèiem allò que els economistes diuen l’anàlisi ‘cost/benefici’. És a dir, què ens consten els immigrants per a la despesa pública, i què ens aporten a les arques públiques. Què ens aporten? Si tenen papers, cotitzacions a la Seguretat Social, IRPF i fins i tot, si no els tenen, quan compren benzina o tabac també estan pagant impostos indirectes. A canvi d’aquesta aportació, què s’emporten de les arques públiques?Doncs serveis mèdics, hospitalaris, guarderia, beques de menjador, bosses de llibres, ajuts a l’habitatge..., una sèrie de coses d’aquest tipus. A Catalunya vàrem fer el càlcul dels darrers 3, 4 i 5 anys, i el resultat era esfereïdor: aporten a les arques públiques 5 vegades més del que en gasten. Sí que és veritat que en aquell poble l’immigrant s’emportarà la plaça de la guarderia que l’altre no té, i aleshores això crearà un problema, ‘que aquell se m’emporta la plaça...’, però globalment, considerant les xifres pel que fa a Catalunya, són aquestes.
Això és una mica enganyós, perquè si d’aquí a vint anys es comencen a jubilar, segurament augmentarà més la seva despesa, però en el moment actual la cosa està així. I encara podríem aportar una última raó que és la cultural. Sí que segurament pugen la bombona de butà al setè pis i que fan el que tu no vols fer, però ‘que els equatorians canten molt fort’,’ les marroquines van amb el vel’ i no sé què... Però la riquesa de la humanitat i, sobretot aquí al País Valencià, el pòsit de la presència islàmica és extraordinària. Per tant, tota la nostra cultura no és una altra cosa que el fruit de les migracions. Dir que això és un 'xoc cultural', de vegades...
Va venir una vegada a l'autònoma un sociòleg noruec, que per cert estiueja aquí a Sant Vicent del Raspeig, i li van fer la mateixa pregunta que tu m'has fet, 'vosté creu en això del xoc cultural?'. Va dir, 'i tant que hi crec!' Però crec en un xoc cultural que vosaltres no us podeu imaginar. Crec en el xoc cultural de les tres emes. De les tres emes? Què vol dir això? Doncs vol dir: Micky Mouse, Madonna i Mc Donnalds. Aquest és el greu 'xoc de cultures' que estem visquent amb la cultura nordamericana a tot arreu. Anem al cinema i de 10 pel×lícules, 9 són nordamericanes. El diari cada matí ens posa els resultat de la NBA, i jo voldria saber per què ens ho posa; ens explica els òscars de Hollywood. Dels EUA ho sabem tot. I en canvi jo, no sé vosaltres, no us sabria dir el nom d'un poeta xinès, d'un escriptor de l'Índia, d'un director de cinema d'Egipte... No us sabria dir res de res d'això. Per tant, el xoc cultural ve de Los Àngeles, no del Marroc”.

Li fem memòria a Oliveres dels fets del juny passat pels quals una cinquantena de joves van ser detinguts en la presó de la Verneda de Barcelona, quan protestaven per les dolentes condicions amb que són tractats els immigrants sense papers als centres d’internament. Aracadi Oliveres, que va ser allà reclamant la llibertat immediata d’aquella gent manifesta així la seua posició.
“El primer que cal fer és treure totes les persones de la Verneda que és el que no van fer, i s'ha de denunciar. A part d'això i de tenir centres respectables amb la dignitat humana i no aquesta porqueria de la Verneda, el que cal fer és que els seus països creixin. Perquè el que és cert és que a ningú li agrada emprendre la gran aventura de la immigració. Hi ha molt pocs als que els agradi l'aventura. A la majoria de la gent el que li agrada és estar a casa seva, amb la seva família, els seus amics, la seva cuina, la seva música, els seus costums... Allò millor seria que puguéssim evitar l'emigració. Però això ens portaria a un altre terreny, que ara no hem de tractar. Què hem de dir? Escolti, vostè no pot posar unes lleis dient que aquesta gent no vingui. I resulta que els bolivians vénen. I per què vénen? Perquè es moren de gana al seu país. I per què es moren de gana al seu país? Perquè Repsol se'ls emporta el petroli i no els hi paga. I encara sort que el president del govern és d'esquerra... Que diga que protegirà els interessos de Repsol perquè el govern bolivià els deixi seguir robant tal i com venia fent fins ara...! Si tu no vols que vinguin bolivians aquí, el primer que has d'oferir són bones condicions als bolivians, que puguin vendre bé el seu petroli i el seu gas natural. Si tu vols tenir els guanys del seu petroli, aleshores no els hauries d'impedir venir aquí. No es pot estar a les verdes i a les madures. Per tant això ha de funcionar d'aquesta manera.
Segon, que aquí com en altres coses, jo crec bastant en les lleis del mercat. A mi em feia molta gràcia que el nostre antic president del govern d'ingrata memòria, José Maria Aznar, que era molt partidari de l'economia de mercat i que a tot arreu anava dient que l'economia de mercat ho arreglava tot, doncs resulta que agafa una llei d'estrangeria que ja havia creat el PSOE i l'endureix de mala manera. Si vostè creu que el mercat ho arregla tot, doncs quan hi hagi feina els immigrants vindran, i quan no n'hi hagi els immigrants no vindran. Si vostè posa una llei d'estrangeria és que està regulant el mercat, quan el mercat s'ha de regulat tot sol. Amb la qual cosa vostè està entrant en una contradicció. I per això jo crec, i hi ha experiències històriques que ho confirmen, que el mercat es regula bastant a si mateix. No és allò de dir, si obrim les portes entraran tots, doncs no. Mira, hi ha una experiència històrica. Emigrants d'Espanya van anar a Alemanya com he dit fins ara, l'any 73 i 74. Quan va arribar la crisi del 74 no va marxar ningú més, perquè arribaven i no tenien feina. I es va acabar la història. Si vénen no és perquè el mercat sigui lliure.
Hi ha un estudi de l’ONU que no sé si té a veure o no té a veure amb les profecies, perquè això seria una profecia. L’ONU va publicar fa sis o set anys un informe en el qual es deia que Espanya, per raons de la seua piràmide d'edats, aniria necessitant 150.000 immigrants per any. I escolta, com si fos una profecia, han entrat 150.000 immigrants per any. Com que el govern només dóna 30.000 permisos de regularització per any, excepte aquest any, tot s'ha de dir, que n'ha donat 90.000. Però és clar, si tu tens l'entrada de 150.000 persones i només 30.000 amb papers, en deixes fora 120.000 el primer any, 240.000 el segon, 360.000 el tercer i ja tens mig milió de persones el quart. I aleshores, a correcuita, fan processos de regularització extraordinària, es posen una miqueta al dia, que diuen que és l'última, que no serà l'última. I al cap d'un any tornem a començar amb el mateix compte. I mentrestant, què aconsegueixen? Doncs que vingui la gent amb l'ai al cor, que si els expulsen, que si no els expulsen... No aporten diners a l'estat perquè estan sense papers, cobren salaris de misèria, fan competència deslleial als treballadors d'aquí que veuen que els prenen la feina perquè accepten salaris de segon nivell... I qui és l'únic que se'n beneficia? L'empresari d’El Ejido, que els contracta per un sou de misèria. Després vas i mires el diari i veus que El Ejido és la població d'Espanya on es compren més cotxes de luxe per 1.000 habitants. Però és clar, si els empresaris d’El Ejido no han de pagar als immigrants, poden comprar-se els cotxes que vulguin. Per tant, quants se n'han d'agafar? Si la ONU diu que 150.000, doncs 150.000.
I encara dos afegitons més. Primer, has d'agafar no només aquests 150.000, que la piràmide necessita, perquè si només agafes aquests, estàs mantenint una posició molt egoista. Jo d'entrada agafaria dos grups més. Primer un sense cap tipus de mida, els refugiats polítics, que no vénen a millorar la vida sinó que vénen a salvar-la. I per tant, un senyor que ve de Sierra Leona, per dir alguna cosa, l'hem d'acceptar passi el que passi, estiga dins dels 150.000 o no. I segon, jo afegiria a aquells que per venir d'un lloc tan i tan precari no tenen una altra alternativa que buscar una altra vida. Aquest mes de gener es va celebrar el Fòrum Social Mundial de Bamako, a Mali. Vaig tenir ocasió d'anar-hi i em queia la cara de vergonya. Vaig estar amb un grup de joves i em van preguntar d'on venia i al final vaig acabar dient que d'Espanya. Em van dir que havien estat a les portes d'Espanya, que mig caminant i mig amb autobús, havien arribat fins a Ceuta i Melilla, i que d'allà els havien expulsat i se n’havien hagut de tornar a Mali. I vam passejar pels carrers de Bamako. Veies les criatures mig mortes pel carrer, no hi havia clavegueram, les mares estaven allà... La veritat és que em venien ganes de dir 'escolti, que vinguin tots!' Que això significa que baixaria el 10% de la nostra renda?, doncs ho tenim ben merescut. Tornem a allò del 'decreixement' que dèiem al principi. Per tant, 150.000 per una banda, refugiats per una altra i els de Mali o els de Sierra Leona, o els que ho necessitin per altra”.

Quan li plantegem la pregunta sobre el Banc Mundial, sabudes les seues poques simpaties envers l’organització econòmica mundial, alça un to particularment irritat.
“Jo el Banc Mundial no el tinc precisament com a sant de la meua devoció, però encara hi ha un altre sant del qual encara en sóc menys devot, que és el Fons Monetari Internacional. De fet els dos són germanets bessons i, per tant, tants mèrits fan el BM com el FMI. Sobretot el BM des que el dirigeix un senyor de la màfia nord-americana que es diu Paul Wolfowitz. Doncs és evident que no està en bones mans. Però ja sabem qui dirigeix el FMI, la mà dreta del senyor José Mª Aznar, la mà esquerre més bé, Rodrigo Rato, un senyor que vivia en una casa d’aquelles d’un poble que se’n diu Carabaña, famós per l’aigua natural. I que com que es veu que no tenia prou aigua per al seu jardí, va desviar tota l’aigua del riu que passa pel poble, un afluent del Jarama o de no sé quin, fins que l’alcalde li va dir, escolti, vostè. No es pot endur tota l’aigua del poble. Fins que la van reconduir i tornar l’aigua al riu. Un personatge de la pitjor ‘calanya’ que podia haver-hi. Però en fi, això no té res a veure amb el FMI, però...
Per què no hi tinc devoció? Perquè el BM i el FMI són les dues institucions financeres per antonomàsia de les Nacions Unides. Si alguna cosa han de fer les NU és tirar endavant un projecte de governabilitat mundial seriosa. I avui en dia això vol dir repartir millor la riquesa d’aquest món. A nivell estatal no és que no ho facin bé, sinó que no ho fan, però aquest principi de repartiment hi és. Les autonomies riques han de pagar i les inversions les ha de rebre Extremadura o Galícia. Això és així si ho mirem a nivell espanyol. Si ho mirem a nivell europeu veiem que també funciona. I resulta que Alemanya paga, Holanda paga, Dinamarca paga... I Portugal cobra i Espanya cobra... Doncs això que és governabilitat a nivell espanyol i europeu, jo penso que hauria d’existir a nivell mundial. Qui hauria de fer-la? El BM i el FMI, que són les institucions econòmiques de l’ONU. El Consell de Seguretat és una organització política, la UNESCO és una organització cultural i ho fan. El BM i el FMI ho haurien de fer i no ho fan. Al revés, justament actuen en direcció contrària.
Avui en dia, i això ho he dit moltes vegades, en el tema del deute extern, el tercer món ens envia cada any, canvia segons els anys, entre quatre i cinc vegades més diners que el que nosaltres els enviem pel seu desenvolupament. És a dir, que les remeses per pagar el deute que del tercer món va de sud a nord són entre quatre i cinc vegades més grans que les remeses que el món ric fa al món pobre perquè es desenvolupi. Qui s’encarrega del deute (que s’hauria de condonar immediatament)? El FMI. Si el FMI és el fons mundial, hauria d’actuar en favor de la majoria que són els pobres, no els rics. Resulta que no. Al FMI els pobres no tenen ni veu ni vot perquè ni tan sols allà es vota com es vota a la ONU, on també ho fan bastant malament. A la ONU cada país té un vot, per tant Andorra té el mateix vot que l’Índia. I ja em diràs tu si Andorra ha de tenir el mateix vot que l’Índia. Això és incomprensible. Bé, però és que al FMI encara és pitjor. Perquè cada país vota segons la quota que hi aporta. I encara que aquesta setmana passada han canviat el sistema de vots del FMI, els EUA continuen exercint el dret de veto. Perquè qualsevol decisió que canviï els estatuts requereix d’un 85% dels vots, que equival al 85% de la quota. Els EUA, des de fa 61 anys tenen assignat el 17% dels vots. El que vol dir que si tot el món té el 100%, els EUA tenen el 17% i la resta del món té el 83%. Per tant, mai tot el món sencer podrà canviar les normes del FMI perquè el dret de veto EUA l’exerceixen.
I no només això, sinó que al dels EUA li segueix el veto d’Anglaterra, i el d’Alemanya, el Japó i no sé quin més. Els nou països més rics del món tenen el 52% de la quota, que vol dit el 52% dels vots, que vol dir guanyar totes les votacions. I tots els altres països més rics del món tenen el 48% de la quota, és ha dir de vots, el que vol dir perdre totes les votacions. I d’això en diuen ‘democràcia’ i els que prediquen això diuen que són els més demòcrates de la història. Em sembla lògic que tampoc a tu t’agradin el BM ni el FMI”.

Ara fem entrar Arcadi en uns altres paràmetres més domèstics per als valencians i li aboquem la preocupació que hi ha per terres valencianes en tot allò del PAI, els camps de golf, la febre urbanitzadora per la costa i també per l’interior. No s’atreveix a donar remeis, però dóna alguna pista...
“Suposo que ha de ser diferent també per aquí... Per mi és molt difícil anar fora de casa i dir el que s’ha de fer. Mentre governi aquesta màfia del PP no hi haurà massa possibilitats de fer gaires coses. Jo quan veig personatges com Zaplana, és que m’agafen tots els mals. I aleshores quan els veus, penses que ha de ser molt difícil. Han entrat en política per fer calés, gent que no té cap tipus d’escrúpol. Mentre aquest tipus de personatges, aquests ‘fulanos’ anava a dir, governin, serà molt difícil que les coses puguin millorar. De quina manera poden millorar? Doncs perdent les eleccions. Perquè estem en un país on es fan eleccions. I de quina manera se’ls poden guanyar les eleccions? Doncs tenint suficient consciència que de les pedres sempre no es pot viure.
No estic massa ficat en la política valenciana i no sé de quina manera es manipulen les informacions perquè aquest senyor Zaplana i companyia acabin guanyant les eleccions. Però el que sí que és veritat és que ell mana a València i la Rita Barberà també. I escolti, mentre aquests impresentables estiguin aquí faran totes les barbaritats, totes les visites papals i totes les coses que vulguin”.

També li preguntem com creu ell que s’acabarà la batalla de l’aigua entre el País Valencià, Catalunya i l’Aragó, i acaba molt prompte sobre el tema adduint la falta de més i millor informació sobre el tema, però no s’està de pronunciar-se.
“Jo evidentment era partidari a casa meva del meu fill que va enganxar durant dos anys el famós nus aquell que significava que no s’havia de transferir aigua al transvasament. No sóc tècnic en temes d’aigua però ara veníem comentant amb Pep dels temes de la globalització dels camps de golf i coses d’aquesta mena i jo penso que l’aigua, ben administrada, ha de ser suficient. I en tot cas, la solidaritat entre els països s’ha d’exercir d’una manera voluntària, mai obligada. I sense entendre-hi massa, jo crec que això ja va quedar bastant clar. I no sé si tornarà a estar damunt la taula. Evidentment que hi ha molts camps de golf i tornarà a haver-hi necessitat, però tinc la impressió que és un tema que s’ha moderat en aquest moment”.

Fins ací l’entrevista amb el president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, que va venir a Ontinyent a presentar el seu llibre ‘Un altre món és possible’. Un llibre diu que “està pensat per aconseguir del lector una presa de consciència. En realitat no faig una altra cosa més que acumular informacions d’un i altre costat, d’un diari d’aquí i un altre d’allà, i d’una pàgina d’internet de més avall. I després sintetitzar-les una mica, analitzar-les, exposar-les a l’opinió pública. Dir al lector, escolti, això no pot continuar. No perquè anem malament, sinó perquè hi ha gent morint de gana, morint de guerra... i això no pot continuar així. El que intento és, si tu vols, ser l’impulsor de la protesta. Ho han dit, i m’agrada que m’ho diguin, que sóc un agitador. Agitar consciències i canviar una mica la realitat. No pretenc altres coses, ni és un llibre especialitzat el meu, ni un estudi en profunditat, sinó més aviat pretén ser una cosa que convenci a l’opinió pública”.

Encara després de la conferència del parc Mestre Ferrero, Arcadi va continuar amb el seu discurs inexhaurible al restaurant on el van acompanyar una bona colla de fidels seguidors. No sabem si un altre món serà o no serà possible, però amb uns quants Arcadis ben repartits arreu, millor els anirien les coses als homes i a les dones del primer i del tercer món.