(02/07/09). Quaranta anys pagant

Avui fa 40 anys que es va inaugurar oficialment l'autopista que uneix Barcelona amb Mataró, la primera de peatge de tot l'Estat. L'endemà ja va entrar en funcionament. Un any abans, el 14 de març de 1968, el ministre d'Obres Públiques, Federico Silva Muñoz, havia inaugurat el primer tram de la via, de cinc quilòmetres, entre el barri de la Salut de Badalona –un dels més poblats de la ciutat– i el municipi maresmenc de Montgat

El 2 de juliol de 1969, el mateix ministre, acompanyat de la flor i nata del règim inaugurava els dos trams restants, el que unia la plaça de les Glòries Catalanes amb la Salut i el que connectava Montgat amb Mataró. El ministre i Laureano López Rodó, comissari del Plan de Desarrollo posaven per a La Vanguardia Española muntats dalt d'un vehicle conegut com a Genoveva, un Darraq de 1904. Aquell era un gest simbòlic amb què es pretenia unir passat i present.

Aquesta era una de les grans obres del desarrollismo espanyol a Catalunya, que es va presentar a la societat de l'època com una obra de grans dimensions, modernitzadora i construïda amb la màxima eficiència. Prova d'aquesta actuació eficaç és que l'obra entrava en servei onze mesos abans de la data fixada en la contracta d'adjudicació i coincidia amb l'estrena d'una autopista lliure de peatge, la del tram Barcelona-Molins de Rei. Ambdues obres eren considerades pel règim com una eina eficaç per descongestionar Barcelona i l'inici de la construcció d'una xarxa «de amplías rutas en la geografía regional» partint de la Ciutat Comtal. La premsa d'aquella època va posar especial atenció en l'entrada en funcionament del ramal entre la plaça de les Glòries Catalanes i Badalona, que configura bona part del que avui és el nus viari de la sortida de Barcelona en direcció al Maresme. Aquest tram de 4.666 metres d'autopista va tenir un cost de mil cent milions de pessetes –una autèntica fortuna– i per construir-lo es van fer servir 140.000 metres cúbics de formigó, 8.300 tones d'acer i 70.000 tones de barreja asfàltica, entre altres materials. Pel que fa al tros de via de pagament –l'actual C-32 (C-31 al pas per Badalona)– havia de ser una prova pilot per a implantar experiències similars en altres parts de l'Estat. Finalment, però, les vies de pagament es concentrarien quasi exclusivament a Catalunya. Si el conductor portava l'import exacte del peatge el podia dipositar dins «un ampli receptacle que està a l'alçada del conductor»; en aquest cas el tràmit de passar pel peatge es resolia, segons els experts, en sis segons. En cas de no disposar de la fracció exacta, el pagament es podia fer a la taquilla d'un dels controladors, cosa que comportava un temps estimat de pas de 20 segons. Es calculava que cadascuna de les màquines automàtiques –i n'hi havia una desena– podien permetre el pas de 600 vehicles per hora.

Les autoritats van posar l'accent a destacar les millores tecnològiques que comportava aquesta primera autopista de pagament de disset quilòmetres: cablejat submarí per evitar veure's afectat per condicions climàtiques adverses; 1.300 bàculs d'il·luminació de 20 lux cadascun que s'incrementaven de potència en l'àrea de peatge; millora dels cotxes de vigilància de la Guàrdia Civil de trànsit; modernes àrees de servei equipades amb totes les comoditats i una llarga llista de prestacions. Han passat 40 anys i moltes coses han canviat, menys una: encara s'ha de pagar per anar de Barcelona a Mataró. (font: El Punt. Foto: Fonaments de l'autopista al barri badaloní de Sant Roc, Museu de Badalona)

Llegiu la resta de l'article.

Diumenge vinent, mobilitzacions

(30/06/09). Convoquen activitats reivindicatives amb motiu dels 40 anys del peatge de l'autopista del Maresme