Mumia: 'L'Obama és un foraster, als USA'. Segona crònica des dels EUA (3-8-08)

Harlem 3.- Mumia Abu-Jamal, presoner en un corredor de la mort de l'estat de Pensilvània, des de 1982, en la seva última carta, analitza la candidatura de Barak Obama a la presidència dels Estats Units i, de moment, conclou que Obama és un foraster, als USA. Mumia explica que, encara que l'Obama ha nascut en aquest país, ningú no el considera afroamericà en el sentit clàssic de la paraula. Una persona afroamericana, aquí, apart de considerar-se com a tal pel color negre de la seva pell, és algú que sap molt bé que els seus avantpassats foren segrestats a l'Àfrica i traslladats a Amèrica, per patir l' esclavitud fins a la mort. Doncs bé, el pare de l'Obama va néixer a Kenya, en llibertat; i la seva mare és una dona nordamericana i blanca. Això fa que ell no sàpiga què vol dir realment ser negre en aquest país, encara que la persona més propera a ell, la seva esposa, sí que és afro-americana de veritat.

Mumia ha notat que aquest candidat presidencial, de vegades parla d'una història de Nord-amèrica, que en realitat molts afroamericans saben que no ha existit mai. Aquest any jo tinc ganes de parlar amb els presos de l'organització revolucionària MOVE, -que són tots negres- per veure què me'n diuen, de l'Obama.

Fa uns mesos, ell mateix es va posar en evidència, quan es va sentir obligat a desmarcar-se d' un antic professor que havia tingut i que es deia Jeremiah Wright. Sembla que algú li havia retret que el Senyor Wright havia estat massa crític amb la Història de Nord-amèrica i això havia incomodat alguns ciutadans blancs molt ben situats.

JAMES BALDWIN. UN ALTRE TIPUS DE FORASTER

James Baldwin és un escriptor afro-america (1924-1987), nascut a Harlem i molt crític amb els USA. Quan algú li recriminava que fes tantes crítiques, més d'una vegada ell havia replicat que els Estats Units és el país del món que ell més estimava i, precisament per això, es considerava amb el dret de criticar-lo perpètuament. És una altra manera de mirar-se el país i la seva història. Ahir, dissabte, dos d' agost, feia vuitanta-quatre anys del seu naixement, al barri de Harlem, d' una mare soltera i treballadora de la neteja. Per això, a la llibreria "Bluestockings", del Lower East Side, a Manhattan, li han fet un acte d'homenatge, consistent en el passi d'un documental biogràfic i el col·loqui posterior.

Dic que James Baldwin és un altre tipus de foraster, perquè aquest home va arribar a un punt de la seva vida, encara molt jove, en què va trobar que s'ofegava en aquest país: que no hi podia viure, que no hi podia escriure... i va optar per marxar cap a Europa. Pels seus orígens, és facil de comprendre la discriminació que devia haver arribat a patir en alguns ambients. I segurament llegint les seves nove·lles i obres de teatre, podríem valorar fins a quin punt la seva homosexualitat el va empènyer a viure tants anys fora del seu país natal. Primer va viure alguns anys a París i després a Istanbul. Quan finalment va retornar a Nord-amèrica, els seus crítics li retreien que havia estat massa temps fora, per ser capaç de comprendre la política ianqui...

La realitat és que aquest home, segons m' expliquen els meus amics de Harlem, fou un ésser d' una sensibilitat excepcional, com tants n' hi ha hagut en aquest país, que han hagut de lluitar contra gairebé tot i gairebé tots, per realitzar-se. La primera vegada que va publicar un article, fou en el butlletí de la seva parròquia. I, si tenim en compte que el tema de l' article és la Guerra Civil Espanyola, ell no podia tenir més de catorze o quinze anys d' edat.

"Qualsevol que hagi hagut de lluitar , alguna vegada, contra la pobresa, sap que resulta molt car, ésser pobre." S'ha d' haver estat pobre per tenir i gosar dir idees com aquesta. I s'ha de ser especialment sensible, per adonar-se que "els nens mai no han destacat per escoltar massa bé el que els diuen els adults, però sempre els han imitat".
El 1958, James Baldwin, quan a París va veure la manera com els policies francesos tractaven els algerians, va sentir una solidaritat especial: els algerians són africans com els seus avant-passats. Víctimes de l'imperialisme. Cap diferència en la manera com ell ja havia vist que els policies ianquis tractaven els negres a Harlem...

I AL FINAL EL JAZZ.

Moltes vegades, quan vaig amb els afro-americans a algun acte polític, després acabem escoltant jazz, però no té res a veure la manera com ells l'escolten i com l'escolto jo. Ells no poden deixar de bellugar el cos, en una direcció o en una altra. És igual, l'hora que sigui. Avui eren les tres de la matinada, en un local que es diu "University of the Streets", al carrer 7, a prop de Tomkins Square Park. Aquí pràcticament no es menja ni es beu res. Només s' escolta la música. El conjunt d'avui són set persones, cinc negres, el pianista que és asiàtic i el "bass", que és blanc i el més jove de tots.. Tres estan asseguts entre el públic --que queda en unes grades, a més alçada--. Semblaria que són amateurs que col.laboren tocant la trompeta. Els altres quatre són a baix. A l' entrada, venen uns compacts, que em fan entendre quins són els professionals: "George Braith's 'Doubling your pleasure', featuring Ronnie Mathews and Tarik Shah". El que dirigeix, en Braith, d'uns cinquanta anys, amb un barret que li cobreix les rastes, lligades darrera del cap, després m'explicarà que, fa dos anys, va anar a Barcelona, a tocar al "Jamboree". Toca un instrument molt especial, que s' assembla a una trompeta. En diu el "braithophone" i segurament l'ha inventat ell: són dos tubs, on es bufa per la part de dalt, com sempre, però que s' ajunten abaix, on hi ha una mena de caixa, amb dues o tres sortides trompeteres. Després hi ha el "drums", amb gorra i de mitjana edat. Dels qui toquen la trompeta entre el públic, em crida mes l'atenció un negre que, de lluny, és d'aquests que tenen una edat indefinida. I de prop veus que pot tenir més de setanta anys. I va tocant...

NAPOLEÓ I OBAMA.

Mumia acaba aquest seu últim article, per ara, fent una al·lusió a Napoleó Bonaparte, de cara a explicar el que ens vol dir, quan qualifica Obama de foraster ("outsider"). Napoleó també va començar com a foraster, a França. Va néixer a l'illa de Còrsega, on es parla italià. I a l'escola militar, els altres alumnes es reien d'ell, no perquè fos baixet d' estatura, sinó per l' accent cors que li notaven en parlar... Això no va impedir que anés escalant fins a convertir-se en emperador, gràcies a les fulgurants i acarnissades campanyes militars. Mumia no vol dir que Obama s' hagi de convertir en emperador de res, però ens crida l' atenció sobre la fascinació que exerceix aquest candidat, sobretot entre els joves, malgrat la seva condició d' outsider i, precisament, gràcies en part al color de la seva pell.

...I EL PLÀSTIC!

No puc acabar sense fer al·lusió al plàstic. Avui he anat al supermercat. És un diumenge al matí del mes d' agost, però podria ser una vigília de Nadal, de les que jo recordo a Barcelona, per la manera com tot està engalanat i per la desmesura de la gent, en comprar. I com ho emboliquen tot! Primer hi ha les bosses de plàstic, en cada tenderol, on hi ha productes que ja porten el plàstic incorporat d' origen. I després, les bosses de plàstic que faciliten a la sortida de les caixes, amb les inscripcions publicitàries del supermercat... També recordo, ara, una propaganda noruega que vaig llegir, fa trenta anys, a Oslo, on vaig arribar en auto-stop. Per cantar les excel·lències del sistema escandinau de vida, deien que els seus supermercats no tenien res a envejar als dels USA. I per això em varen fer una mica de pena, aquells noruecs. Trenta anys després, a punt de quedar enterrats entre els plàstics dels supermercats, no se què o qui em fa més pena.

Francesc Arnau i Arias, des de Harlem