David Gilbert: 'El meu cor és a Palestina i al Líban'

Nova York 14.- El senyor David Gilbert és un home de seixanta-un anys, que està a la presó des de 1981. El varen condemnar a una pena de privació de llibertat, consistent en un mínim de setanta-cinc anys i un màxim de cent. El que nosaltres en diem cadena perpètua. Amb l'acusació d'atracar bancs. Ell era un dels portantveus del col·lectiu "Students for a democratic society"(SDS), molt actiu els anys seixanta i setanta a les universitats nord-americanes. Tenien un brac armat que es deia "The weathermen". ("Els homes del temps", perquè havien fet seu el lema d'una tonada de l'època: "No ens cal consultar l'home del temps, per saber d'on bufa el vent...")

"El meu cor és a Palestina i al Líban. I tinc la mateixa impressió que sempre he tingut durant la meva vida: que no estic fent prou, que podria fer més, que és necessari fer més per aturar la massacre!" Així ens rep en David, amb ulleres, els cabells molt curts, amb la camisa vermella i els pantalons verds de l'uniforme de presidiari. En aquesta presó els permeten, avui diumenge, dia de visita, sortir només amb la meitat de l'uniforme, els pantalons verds. I la part de dalt se la poden triar.

"La primera vegada que me'n vaig adonar, de l'enorme manipulació de què ens fan objecte aquí, als USA, en relació amb els morts per efecte de les guerres a l'Orient Mitjà, fou durant la guerra arabo-israelí de 1967, l'anomenada "Guerra dels Sis Dies". Jo, en la meva qualitat de jueu nascut al final de la Segona Guerra Mundial, vaig ésser educat en la ferma oposició al pitjor dels mals: el racisme que va provocar l'Holocaust. Mentre vaig anar creixent i fent-me gran, jo donava per descomptat que l'Estat d'Israel personificava tot allò que de bo i millor es pot trobar en els valors democràtics i humanitaris. Però tot això se'm va trastocar el 1967, quan vaig sentir que la ràdio deia: "Hi ha hagut set morts en la batalla d'avui". Però després, els detalls de l'enfrontament revelaren que el nombre de morts a lamentar, era molt més elevat. La meva confusió va durar només fins que em vaig adonar que elnúmero set només es referia als morts israelites. Els morts de l'altre costat, evidentment, no valia la pena d'incloure'ls en el titular radiofònic. Això va significar un xoc brutal per a la meva sensibilitat, tendra i jueva i va provocar que, a partir d'aleshores, jo tingués una mirada molt més crítica cap al concepte de racisme i en relació al dret d'autodeterminació del qual es veu injustament privat el poble palestí encara avui."

En David alterna les seves anàlisis polítiques de l'actualitat amb les històriques. També insisteix a agrair-nos que hàgim vingut a veure'l. La presó, "Clinton Correctional Facility", està situada al municipi de Plattsburgh, comtat de Dannemora, al costat de la frontera amb el Canadà i ell sap que hem fet un viatge d'un mínim de sis hores per carretera, des de New York City fins al nord de l'estat de Nova York. A la tornada foren set o vuit, a causa de les caravanes i les parades obligades. L'autocar de seixanta persones anava ple de dones amb criatures. Tothom negre, excepte jo. Això es un reflex de quina població hi ha a les presons d'aquí, on la majoria, a més de pobra, és aclaparadorament negra.

COM MÉS PRESOS MILLOR, COM MÉS PRESONS MÉS NEGOCI

Encara que aquests últims anys jo ja havia visitat moltes presons nord-americanes, aquesta és la primera vegada que, per anar-hi, he utilitzat els mateixos mitjans que utilitzen normalment els amics i familiars de les persones preses. Aquests autocars, propietat de l'estat, que recullen la gent després de llargues cues, a l'alçada del carrer 59, a Columbus Circle, Manhattan. I de tot en fan un negoci. Això ajuda a comprendre que, des del punt de vista del Sistema Penitenciari Nord-americà, com més presos, millor. Com més presos, més negoci.

I EL KU-KLUX-KLAN

I quan ja estem asseguts i a punt de marxa, encara pugen a l'autocar venedors ambulants que estan d'acord amb els xofers i els policies que ens vigilen. Volen vendre'ns de tot: pasta de dents, mantes, coixins. La gent ja havia pagat cinquanta dòlars per cap, per l'anada i tornada fins a la presó. De vegades hi ha discussions sobre l'edat de les criatures, quin és el límit d'anys a partir del qual han de pagar. I després, vindran les corresponents consumicions a peu d'autopista, sempre en "McDonald's" o "Kentucky Fried Chicken's"... I així, cada cap de setmana, surten els autocars destinats a les més de vint presons que hi ha al nord de Nova York: Attica, Wyoming, Barehill, Franklin, Upstate, Lakeview, Collins, Gowanda, Albion, Orleans, Wende, Clinton, Altona, Groveland, Livingston, Auburn,Cayuga, Camp Adirondack, Ogdensburg, Riverview, Watertown, Cape Vincent, Governeur i Gabriel... presons construïdes en aquesta zona, no per casualitat, sinó perquè la població és predominantment blanca, imbuïda d'ideologia supremacista blanca; i a més, molts pertanyen al Ku-Klux-Klan. Bons ciutadans, orgullosos de ser nord-americans ("Proud to be American", diuen ells) i sempre disposats a ocupar un lloc de funcionari, a la presó que els quedi més a prop de casa.