'Macheteros: esta lucha va p'alante!'

Philladelphia 6.- L'any passat, el primer diumenge de setembre, a punt ja de tornar cap a Barcelona, els meus amics llatinoamericans de Nova York em varen convidar a una de les seves misses revolucionàries. Era en un pis molt gran del Bronx i oficiava el padre Luis Barrios, considerat a nivell mundial un expert en l'estudi de les causes de marginació social de la joventut. Aquest hivern passat el varen convidar a Madrid per tal que fes unes conferències.

Les misses acostumen a acabar en assemblees obertes, on es pot tractar qualsevol problema que pateixi la comunitat i que introdueix el propi capellà amb el seu sermó. I un dels qui varen intervenir des del públic, entre aquelles quaranta o cinquanta persones, va ser el senyor Antonio Camacho Negrón. Aquest home, d'uns seixanta anys, acabava de sortir de la presó després d'una llarga condemna, a causa de la seva lluita independentista en pro de la sobirania popular de l'illa-nació de Puerto Rico. Aquesta illa caribenya, en realitat no ha estat mai lliure en els últims cinc-cents anys: després del colonialisme espanyol, va caure en mans de l'imperialisme ianki.

Després de la missa, Antonio Camacho i jo vàrem estar parlant una estona de Catalunya i de Puerto Rico. De tants i tants canvis com hi havia hagut en el món, des que ell havia entrat a la presó. Aquesta vegada, però, la llibertat li havia durat poc, ja que uns quants mesos després, durant aquest any 2006, l'FBI el va tornar a detenir. L'excusa? Doncs, que s'havien equivocat en liquidar la seva condemna i encara li faltava temps per complir. La realitat és que ja havia comencat a inquietar els interessos iankis a l'illa, a causa de la feina organitzativa que estava encetant en el seu barri, perquè és considerat un dels comandantes de l'Ejército Popular Boricua (Macheteros).

I ara el tenen aquí, a Philladelphia, a la Presó Federal i en un règim sever d'aïllament. Ahir, dissabte, cinc d'agost, l'organització revolucionària MOVE commemorava l'aniversari de l'atac de la policia a casa seva, el 1978, quan foren empresonats nou dels seus membres, acusats de la mort d'un policia que, en realitat, va caure per obra d'una bala perduda que varen disparar els propis policies des de darrera seu, en direcció a la casa.

Per això, aquest any, la manifestació ha estat molt més gran, perquè han secundat a bastament la crida les comunitats portorriquenyes de Nova York i Philladelphia. Primer, la gent es va concentrar al centre de la ciutat, just enfront d'un dels siíbols principals de la mitologia ianki de la regió: l'anomenada Campana de la Llibertat. Les autoritats nord-americanes, que ara tenen a la presó 2.300.000 persones (sí, dos milions tres-centes mil) s'omplen la boca amb la paraula llibertat sempre que poden... I en aquella cèntrica placa, per on no paren de passejar els turistes arribats de tots els estats de la unió, vàrem tenir oportunitat de constatar una de les principals característiques de la ciutadania mitjana, del bon ciutadà nord-americà, fidel elector de demòcrates o de republicans: la ignorància. I encara més: el refús d'aprendre, la por a la informació. Aquesta era la reacció de la majoria, davant de la nostra pretensió d'entregar-los una modesta octaveta, explicativa de la protesta.

"Macheteros: esta lucha va p'alante!" "Llibertat Mumia Abu-Jamal!" "Free the MOVE 9!" Es reiteren les intervencions dels militants al megàfon i així, amb unes quantes octavetes i pancartes, ahir els gregaris visitants de la campana foren arrencats, almenys per uns moments, de la seva beatitud letàrgica. Està contenta la Ramona, una de les portantveus dels MOVE, que el passat novembre va venir per Manlleu, al Casal "Boira Baixa", a explicar la seva lluita (Vegeu el setmanari el 9-Nou del 25-11-05).

PRESONS SENSE REIXES NI MURS

I, quan la concentraci¡ó arriba a ésser prou nombrosa, aleshores tots anem, caminant pel mig del carrer, cap a la presó federal. De moment, quan vaig veure que hi anàvem caminant, em vaig espantar una mica: estàvem en el centre mateix de la ciutat i, si havíem de caminar cap als afores, on jo m'imaginava que tindrien la presó, estàvem arreglats! Doncs no. Resulta que tres travessies més enllà de la campana, s'aixeca un edifici molt impersonal, que no desentona per a res dels que hi ha al costat mateix. Un moderníssim edifici de ciment, de vuit o deu pisos d'alçada. Ni reixes ni murs. Ni molt menys filferrades. Les finestres són unes escletxes verticals, amb vidres de només vint o vint-i-cinc centímetres d'amplada, per on els presos dels primers pisos s'esforcen en ensenyar-nos notes escrites a correcuita, amb lletra suficientment gran per tal que puguem veure que són missatges per als seus amics o familiars.

Algunes càmeres de videovigilància estan disimulades i gairebé semblen fanalets per decorar la façana. Els policies de la porta principal amb prou feines es fan visibles de tant en tant i només van provistos d'armes discretes, pistoles com els que estan pel carrer normalment. Després de mirar-m'ho una estona, penso que és veritat que la casa té un aspecte una mica estrany. Un búnquer gegantí, que sembla multiusos, però d'una estranyesa no tant infreqüent, en el marc de les grans ciutats nord-americanes. A més, a mi em recorda la façana de "El Corte Inglés", a la plaça de Catalunya de Barcelona.