'Bella ciao', al centre de la polèmica a l'Alguer

La ciutat catalana de Sardenya, l'Alguer, ha estat enguany la protagonista indiscutible de la Festa de l'Alliberament italiana, que es fa cada 25 d'abril per commemorar la victòria dels partisans i aliats sobre el nazisme i el feixisme a Itàlia. La decisió del batlle alguerès, Marco Tedde, d'excloure la mítica cançó 'Bella ciao' dels actes de celebració oficials ha aixecat una important polèmica dins l'Alguer i fora. Tedde i el seu partit, Forza Italia, neguen que s'hagi prohibit i expliquen que des de 2003 la banda de música present als actes oficials no toca aquest himne oficiós de la resistència antifeixista 'per fer més solemne la commemoració' i per 'evitar divisions, sovint manifestades amb el puny tancat alçat al cel'. Enmig de la polèmica, amb titulars a la premsa italiana com Jo, el batlle que he prohibit 'Bella ciao' (Il Giornale), l'oposició i molts col·lectius d'esquerres de l'Alguer es van afanyar a convocar per avui una cercavila paral·lela a l'oficial, que s'ha encarregat de fer sonar la cançó durant tot l'acte (recull de fotos). Però, d'on ve i què representa 'Bella ciao'?

Segons la tradició, 'Bella ciao' és una cançó popular de feinejar, d'autor desconegut, cantada a la vall del Po des del segle XIX. Durant la Segona Guerra mundial, la cançó de la resistència, més que no pas 'Bella ciao', era la comunista 'Fischia il vento'. Però després de l'alliberament, amb una Itàlia a la recerca de cants menys marcats ideològicament, la lletra més transversal de 'Bella ciao' va acabar imposant-se com a principal símbol cantat de la lluita per la llibertat. Des d'aleshores, n'hi ha versions en moltíssimes llengües (com en català, per exemple amb aquesta traducció del cantant alguerès Claudi Sanna) i amb tota mena de ritmes, com aquesta particular versió d'Obrint Pas.

Això és el que deia la tradició sobre l'origen de 'Bella ciao'. Però, ben recentment, un article al diari La Repubblica n'ha ofert una explicació radicalment diferent. Fausto Giovannardi, passejant pel Barri Llatí de París el 2006, va comprar un CD de música klezmer, on va descobrir una cançó, 'Koilen', amb la mateixa melodia que 'Bella ciao'. La sorpresa és que l'havia enregistrat el 1919 a Nova York un gitano cristià d'Odessa (Ucraïna) emigrat als EUA. Seguint-ne el rastre, Giovannardi va descobrir que 'Koilen' era una vella cançó popular jiddisch, i especula que de Nova York algun emigrant italià devia introduir-la posteriorment a Itàlia. Ho comenta, amb més detall, Maria Folch al seu bloc des de Roma.