Manuel Orantes, la senzillesa d’un mestre del tenis

Del 21 al 29 d’aquest mes d’abril, l’actualitat esportiva estarà centrada en la disputa de la 55 edició del torneig de tenis Comte Godó, a les instal·lacions del Club de Tenis Barcelona. Fins ara, tres jugadors comparteixen l’honor d’haver guanyat aquest trofeu en tres ocasions: l’australià Roy Emerson (1961-62-63), Manuel Orantes (1969-71-76) i el suec Mats Wilander (1982-83-84)

–Quan vas arribar a Catalunya?
–La meva família va arribar al Carmel quan jo tenia 2 anys, i de mica en mica vaig començar a viure allà amb la meva àvia, ja que la meva mare va morir quan jo tenia 6 mesos. Després, quan va morir la meva àvia, vaig marxar amb els meus germans a viure amb una tieta meva a l’Hospitalet.

–I els teus primers contactes en el món del tenis com es produeixen?
–L’entrada va ser accidental, ja que el Tenis La Salut és a sota del Carmel i durant les vacances escolars anàvem els nens allà a fer de recullpilotes, a 8 pessetes l’hora. Quan teníem una estona lliure jugàvem a tenis amb les raquetes dels socis. Vaig parlar amb la família, tenia 9 anys, i així va començar el contacte amb el tenis, fent de recullpilotes. Passava 8 hores a la pista recollint pilotes amb un dels professors, Manuel Rincón, i escoltava i mirava com explicava que s’havia d’agafar la raqueta i el que cal fer per jugar. Al cap d’un temps, amb els nois que fèiem de recullpilotes, jugàvem en una pista, i un dia aquest professor em va veure, va parlar amb la Junta del club, perquè aleshores el tenis era molt elitista i jo no m’ho podia pagar, i em va preguntar si volia jugar. A partir d’aquí, vaig anar jugant competicions

–Fins a convertir-te en campió del món júnior...
–Amb 17 anys vaig guanyar l’Orange Bowl, que vindria a ser un campionat del món per a júniors. Abans no era com ara, que els joves ja estan farts de viatjar. Jo no havia anat mai enlloc, i arribar allà i guanyar em va obrir les portes, ja que va coincidir que Espanya havia arribat a la final de la Copa Davis per primer cop a l’any 1965 i al 67 Couder va dir que ho deixava, i va quedar una plaça que vaig ocupar jo, i així vaig tenir l’oportunitat de començar a entrenar amb els Santana i companyia, i va ser una experiència increïble.

–Quin és el millor record que guardes avui en dia de la teva carrera?
–Si m’hagués de quedar amb un, seria l’Open dels Estats Units que vaig aconseguir l’any 1975. Hi ha coses puntuals, com ara l’Orange Bowl o guanyar el Godó per primer cop l’any 1969, ja que era a casa i contra tot un Santana, o el Màsters del 76 a pista ràpida i coberta, que es va fer a Houston i que també va ser una gran satisfacció, al ser en superfície ràpida, que aquí no n’hi havia. Però l’Open dels EUA va ser guanyar un Grand Slam, que són els tornejos que marquen la diferència entre els grans jugadors i els normals.

–Parlant de Grand Slams, vas perdre la final de Ronald Garros d’un partit que tenies guanyat contra Björn Borg a l’any 74.
–Sí, la veritat és que Roland Garros és una espina que tinc clavada. Se’m va escapar dues o tres vegades, i és l’únic torneig de terra batuda que no he guanyat. De la final de l’any 74 recordo que feia molta calor, i als quarts de final i a les ‘semis’ havia tingut uns partits molt durs. Vaig començar bé, guanyant els dos primers sets per 6-2 i 7-6. No sé si vaig tenir pèrdues de líquid o fluid, però al tercer set vaig veure com les forces em marxaven. Al descans, vaig mirar de recuperar-me, però no vaig poder, i em va guanyar els tres sets següents per 0-6, 1-6 i 1-6. Al 72. Vaig perdre també contra un jugador que crec que havia d’haver guanyat.

–Vas arribar a ser el número 2 del món. Què et va faltar per ser el millor?
–Amb el sistema actual podria haver arribat al número 1, però aleshores els ordinadors i el sistema de computar resultats era diferent. No era com ara que es fa cada setmana; era més lent. L’any 75 vaig guanyar 9 tornejos, i probablement hagués estat el número 1 en algun moment, però com que no es portava tot tant al dia com avui, no vaig poder. També era una època on hi havia Connors, Borg, McEnroe, Vilas, Lendl... Així que ser el número 2 era ja un premi.  

–Quin és el rival més difícil contra el que has jugat?
–He tingut la sort d’enfrontar-me a molts dels grans tenistes de tots els temps, com ara McEnroe, Lendel, Esbjerg, Nastase, Vilas, Santana… Però el millor sens dubte és Bjorn Börg, que per a mi ha estat un dels tres millors de tota la història. Havent-se retirat amb només 26 anys, va guanyar grans tornejos. Mentalment i físicament era molt fort, molt fred a la pista, i guanyar-lo era una batalla de titànics.

–Ha evolucionat molt el tenis des de la teva època fins ara?
–Sí, ha evolucionat molt a causa del material esportiu. Abans les raquetes eren de fusta, la pilota no sortia tan ràpida, i ara es juga amb unes fibres molt dures i la velocitat que hi ha avui trobo que ha fet que es perdi espectacularitat i estratègia. Ara juguen tots igual, i abans hi havia més diversitat, més especialistes, mentre que avui tots tenen un bon servei i juguen des del darrere, com en un combat de boxa, a veure després de dues hores qui baixa el nivell.  

–Avui en dia, sembla que parlar de tenis sigui de Federer i de la resta.
–És estrany. Jo pensava que el regnat seria més breu ara, ja que avui en dia hi ha més jugadors i el nivell és més alt, però com que tot és molt de físic i cap, va a ratxes. Ara mateix, Federer i Nadal són molt superiors als altres. N’hi ha molts que baixen el nivell després d’arribar a dalt.
–A què creus que és degut?
–Potser es deu al fet que començar tan joves els afecta. A l’esport et motiven dues coses, o guanyar diners o guanyar títols. Els diners els guanyen en poc temps, i veus després que els joves perden l’esperit de lluita i sacrifici necessari per ser a dalt, fins i tot a les noies, que estan més per la moda i altres coses. La passió pel tenis s’ha perdut. Arriba un moment en què guanyen més per altres coses que no pel tenis. I a la meva època, només t’agradava el tenis, jugaves perquè t’agradava, i ara la gent ho fa per guanyar diners i quan ho assoleixen, perden la motivació.

–De moment, tens el rècord de ser el tenista espanyol amb més títols aconseguits. Creus que el rècord que encara tens tardarà a ser superat?
–De moment, Rafael Nadal ja en va batre un (guanyar 10 tornejos en un any) i em queden ser l’únic espanyol que ha guanyat l’Open d’EUA, els tres títols del Godó i el nombre de títols, ja que vaig aconseguir-ne 33. Nadal en porta 14 i crec que em superarà. Mai se sap, però m’agradaria.

–Parlant d’ell, com el veus?
–Crec que a nivell mundial és un gran jugador, però també hem tingut Bruguera, Corretja, Moyà… Si no passa res, que pel que veig té problemes físics, pot batre tots els rècords, ja que a la seva edat tenir els trofeus que té, la manera com juga i la seva mentalitat, ho te tot a favor. Sobretot, és molt important que no perdi la il·lusió. El més difícil és mantenir aquesta motivació, que el tenis segueixi essent el més important. No només és anar a la pista a jugar, sinó preparar-te i seguir fent la teva vida. Si això es perd, les diferències no són tan grans, i això es veu entre els que arriben a l’elit. Sabent com és, no crec que ho perdi; només depèn de si les lesions el respecten.

–Unes lesions que, precisament a tu, no et van respectar gaire quan jugaves.
–Primer vaig tenir problemes d’esquena, que la tinc una mica pronunciada, d’una malformació de petit. Després vaig tenir problemes amb els genolls, els colzes… Quan vaig començar no hi havia una preparació específica per al tenis. Jo tenia una musculatura curta i dura, que no és la més adient per al tenis, ja que la meva és més explosiva i el tenis requereix una que sigui més pròpia d’un maratonià, pots jugar un dia 5 hores i l’endemà tornar-hi. Jo vaig tenir molts problemes perquè la meva preparació no era ‘’adequada, no tenia la preparació específica que hi ha avui en dia, i anava “pescant” d’aquí o d’allà.  

–Com ocupes el temps des de la teva retirada?
–Actualment tinc la meva pròpia escola de tenis, amb el meu mètode; hi vaig cada dia. Quan vaig deixar de jugar als 34 anys, entre les coses que volia fer, hi havia aquesta, i vaig estar un any al Club de Tenis la Salut com a director de l’escola per provar-me a mi mateix, i en veure que m’agradava, vaig decidir crear aquest club l’any 86. És una escola de formació, per on han passat entre altres Arantxa, Conchita, Corretja, Arresse, Costa, Berasategui… Tinc uns professors que acompanyen els jugadors als tornejos, i jo a la nit truco i m’informo de com han anat els partits.

–Ara que tens la teva pròpia escola, què els ensenyes, als alumnes?
–Als nens i nenes els intento inculcar que s’ho passin bé. El fi és guanyar, però si només mires el fi, és una pressió afegida. Guanyar és la conseqüència de treballar i fer bé les coses. El que s’ha de fer és jugar bé, i si ho fas, probablement guanyaràs. La majoria dels grans jugadors no diuen «he de guanyar» sinó «he de jugar bé», ja que saben que si fan la segona, aconseguiran segurament guanyar. Jo tinc clar que, per exemple, puc jugar amb algú altre “ el partit de la nostra vida”, i en canvi, un dels dos perdrà, és una regla del joc. Però l’important és poder recordar bé el partit, anar-te’n amb un somriure per haver fet bé les coses. Jo sempre poso l’exemple de McEnroe, que en aquelles grans finals contra Connors, tot i tenir un temperament molt gran, quan perdia sempre deia que per què s’havia d’enfadar si havia fet una obra d’art, un partidàs, i la gent havia gaudit amb l’espectacle.

–És veritat que la pitjor influència per als nens moltes vegades són els propis pares?
–El tenis és un esport i els nens han de fer esport, han d’aprendre disciplina, saber perdre i guanyar, i ser honestos, ja que veus molta gent que roba pilotes i fa trampes a la pista. Jo els pregunto als pares què esperen del seu fill, i quan em diuen que volen que sigui un número 1, penso “que malament!”, li posen una pressió afegida al nen. Jo espero que em diguin que estan aquí per jugar, per fer esport, etc. Així és com s’ha de començar, no per dalt. Aquesta filosofia molta gent no l’entén, molts pares veuen que a través de l’esport dels fills, els solucionaran la vida, i no ha de ser així. Molts pares són així, només pensen materialment i en diners. Una vegada van venir uns pares a casa meva i el primer que van dir va ser “a veure quin dia el meu nen em pot comprar una casa com aquesta”, i ja vaig pensar “pobre nen! Li poses una pressió al teu fill que no cal”. Parles amb pares del món del futbol i d’altres esports i és igual: tot són diners i coses materials.

–Fa pocs mesos, Arantxa Sánchez Vicario comentava en aquesta mateixa revista que al tenis femení estatal li falta un referent. Hi estàs d’acord?
–Sí. És normal: en tots els esports, hi ha d’haver un referent, un cap visible que sigui el que motiva, un model a seguir. El tenis espanyol no té jugadores dolentes, però quan has tingut a Arantxa i Conchita als números 1 i 2 del món i han estat tant de temps a dalt de tot, no es valora la resta, quan ser la número 15 ja té un valor enorme. No es valora que potser tardem molts anys o fins i tot mai a tornar a tenir una Arantxa, per exemple. També és cert que al tenis masculí se li dedica més atenció: les promeses tenen competició cada cap de setmana. I les nenes no: o tens un nivell molt alt o res. I la majoria ho deixen en arribar als 15 o 16 anys i començar a sortir amb nois; la majoria es perden i ho deixen, i les que no, han d’estar tota l’estona a l’estranger a buscar els punts per al rànquing, amb tots els diners que això suposa.

–Fas molta vida a Sant Just. A què és degut?
–Jo resideixo a Ciutat Diagonal. Els meus fills han anat a l’escola Alemanya i jo he fet vida sempre per Sant Just. La zona de Sant Just i Esplugues em va agradar. Ets a Barcelona, però a la vegada n’ets fora; pots tenir un jardí i una casa més a la teva mida.
–Els teus fills no juguen a tenis?
–Tots dos van començar jugant, però no tenien un talent extraordinari ni un gran desig. A més, eren bons estudiants. En Manel, el gran, fa Enginyeria i al petit, en Pol, li falten 2 anys per entrar a la Universitat. El Manel era el que millor jugava, però en dir-se igual que jo, es trobava que molts pares li creaven unes expectatives amb les quals el pobre s’angoixava. Jo veia que no en gaudia, fins que al final un dia li vaig dir que havia de jugar per gaudir-ne, no pas per passar-ho malament.