Premsa i Comunicació Catalana, sota la Força dels Torsimanys

La sala gran de Can Massallera comptava amb un centenar i mig d'oients al segon debat organitzat per Uxus sobre el tema "Premsa i Comunicació al nostre país". L'interès del públic estava justificat, ja que el debat va ser intens i amb mots valents. Saül Gordillo va exposar el paper de les noves tecnologies de la comunicació, mentre que Josep Cuní va centrar-se en el paper central del periodisme i la responsabilitat personal al nostre país.

Tot i el paper moderador de Carles Dalmau durant el debat, l'estrella de Josep Cuní va brillar a la nit igual que ho fa durant els matins. Saül Gordillo, director de l'Agència Catalana de Notícies, ACN, va plantar cara amb valentia al presentador televisiu, i va exposar el gran canvi que ha provocat a la societat l'aparició dels canals de comunicació mitjançant internet i les noves tecnologies mòbils. Precisament, sobre el nou paper de la gent com a cronistes, i el fet que la notícia gira al voltant de "l'anonimat". Saül Gordillo va fer esment d'aquest terme, en la seva acepció de sense nom, ja que correspon més a una tasca de grup, que no de directors o redactors en cap. En aquest sentit, en Josep Cuní va reivindicar la necessitat de que la comunicació autèntica necessita determinar qui és la font, i qui es responsabilitza d'allò que es diu o escriu.
La situació privilegiada de Josep Cuní, centrada al mig de la zona de debat, li permetia dominar l'espai, i a més, el temps. Cosa que el bon ofici del moderador, en Carles Dalmau, no va poder controlar degut al devesall discursiu característic del presentador televisiu. La crisi del periodisme i la comunicació al nostre país reflexa la crisi de la nostra societat, i això es va posar de manifest durant el debat. A més a més, es va comparar amb la situació que es viu a l'estat italià, amb el paper del seu president, i la força que manté gràcies al domini de la major part dels mitjans de comunicació italians. Es va alertar d'aquesta concentració de poder, avisant que a Itàlia s'hi va arribar després del descrèdit dels partits polítics existents aleshores com la Democràcia Cristiana, o els partits d'esquerra, amb un pentapartit, que va arrossegar la gent a una reacció contrària. Això ja es va veure anys abans, i es va batejar com a "lotizzazione" el fet de repartir-se zones de poder i càrrecs en proporció als vots aconseguits, tal com denunciava Gianfranco Miglio, antic padrí d'Umberto Bossi. Doncs feia els governs inoperants, i d'enllà es feia una transposició a Catalunya, on Cuní va assenyalar l'aparició de fenòmens mediàtics per posar-los al davant del país, com s'està fent amb Josep Laporta.
Com bé va reconèixer el mateix Cuní, el periodisme i la comunicació no han estat mai objectius, tot i aquesta pretensió, ja que cada professional està lligat a diversitat d'interessos. El problema és si aquestos són legítims o entrem en l'àmbit de la manipulació. Manipulació denunciada més enllà dels italianismes com "el traduttore, tradittore..." fins a la rèplica contundent del Cuní. Jo em quedaria amb el llatí "Nolli me tangere...", on res ens és aliè com a homes que som. La musicalitat de la llengua italiana va donar pas a manifestacions clares i catalanes per part de Cuní, el qual es va mostrar estranyat pel conformisme i la manca de reacció de la gent davant de les actuacions nefastes dels monopolis econòmics espanyols. El fet que "això no és Amèrica" ressonava en la seva consciència, degut a l'escàs sentit democràtic dels catalans, ja que Josep Cuní sí que ha estat treballant als Estats Units. També va criticar l'ensenyament universitari dels periodistes, el qual veu molt teòric, i que no dóna prou bagatge als professionals. Malgrat que aquesta afirmació la podríem estendre a la major part del món i de les carreres universitàries a Catalunya. Per això, si el periodista no té ni tant sols el cuquet de preguntar, i ni protesta per la convocatòria de rodes de premsa polítiques que es converteixen en un comunicat sense dret de preguntar, cosa que fa molt mal. Igual que ho va fer al seu dia el famós comentari de Jordi Pujol: "Això avui no toca!"
Al final, el debat es va cloure amb unes paraules del regidor Enric Garcia, el qual va intentar, en va, donar suport a Saül Gordillo en les seves argumentacions. En Cuní no va afluixar en els seus arguments, i aquella nit, es va fer seu el debat. Tot i que potser semblava el Papa de Roma, jo diria que deixant de banda les coses d'Itàlia, i més tenint en compte que els nordamericans han redescobert que Cristòfol Colom era català, redescobrirem aquella magnífica paraula catalana de "torsimany", de la qual en Cuní va ser el més gran exponent de la nit. Cap va poder posar-se al seu nivell, tot i que a la sortida i envoltat d'admiradors, algú encara va gosar posar-li una banda reflectant de l'associació Bicibaix al voltant del braç.