El procés de Bolonya al Calidoscopi

El 2010 és un any clau per les nostres universitats ja que, teòricament, s’acabarà el procés d’implantació de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). És a dir, l’anomenat procés de bolonya arriba a la seva fi. Això però ha estat objecte de múltiples controversies i són nombrosos aquells qui han alçat la veu en contra d’aquest procés. Aquesta quinzena Vilaweb Sabadell ha demanat a la sociòloga sabadellenca Míriam Ferrandiz que ens expliqui què és i què implica l’Espai Europeu d’Educació Superior.

La quotidianitat d'estudiar en un sistema en adaptació al Procés de Bolonya

L’origen del Procés de Bolonya el trobem l’any 1999 amb la firma de l’anomenada Declaració de Bolonya per part de 29 ministres d’educació superior de diferents països europeus. Tot i això, i tal com indica el seu nom, es tracta únicament d’una declaració d’intencions, ja que la Unió Europea no té competències en matèria d’ensenyament universitari, tal i com s’indica en l’article 149.4 del Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea. És per això que per poder implantar l’EEES cal que cada Estat estableixi les seves pròpies lleis i decideixi les magnituds del canvi.

En el cas de l’Estat espanyol, les directrius de Bolonya s’assumeixen a la Llei Orgànica d’Universitats (LOU) que va aprovar el govern d’Aznar l’any 2001 i ha estat lleugerament reformada al 2007 pel govern de Zapatero. A nivell del Principat de Catalunya, el Parlament va aprovar l’any 2003 la Llei d’Universitats de Catalunya (LUC) per tal de poder adaptar la LOU al sistema universitari català. En última instància, però, són les pròpies universitats les encarregades de posar en pràctica les directrius de la LOU i la LUC a partir, per exemple, de l’elaboració i aprovació dels nous plans d’estudi adaptats plenament a l’essència del Procés de Bolonya.

A la gran majoria de les universitats públiques catalanes el final del curs passat i l’inici d’aquest s’ha viscut com una veritable cursa contrarellotge per tal de poder aprovar els nous plans d’estudi, el motiu d’aquesta pressa en aprovar tota aquesta paperassa és el fet que segons els acords al voltant de la Declaració de Bolonya la implantació total de l’EEES ha d’estar realitzada l’any 2010, és a dir, aquest curs. Alhora, lluny del que demanaven les assemblees de facultats i la majoria de sindicats d’estudiants, tots aquests plans d’estudi s’han aprovat sense la participació activa d’alguns dels agents socials de les universitats com ara els i les treballadores o l’estudiantat. Així una vegada més s’han ignorat les propostes de l’estudiantat organitzat i d’alguns sectors de treballadors que exigien un referèndum vinculant a les universitats on es determinés l’aplicació o no del Procés de Bolonya.

Alhora, en algunes de les universitats ja s’ha pogut veure, sobretot a partir dels plans pilot, que és totalment inviable dur a terme aquesta suposada renovació pedagògica que implica bolonya sense un augment significatiu de finançament públic. És inviable tant pel professorat que es veu obligat a renovar completament la docència i a multiplicar enormament les hores de treball –en detriment de les tasques de recerca- com per l’estudiantat al qual se li exigeix una dedicació exclusiva –i incompatible amb tasques laborals. És també inviable pel fet que les universitats públiques no compten ni amb els recursos pedagògics (material informàtic, aules adaptades, etc.) ni amb les condicions necessàries (les aules estan massificades) per portar a terme adequadament les reformes.
Això, òbviament, té conseqüències funestes per la qualitat del sistema universitari públic així com va en detriment dels criteris d’equitat que hauria de garantir qualsevol servei públic.

Un altre dels arguments més utilitzats per justificar la conveniència d’implementar el procés de Bolonya és la suposada unificació dels estudis universitaris a nivell europeu. Així, si bé és cert que s’unifica el sistema de crèdits, també és veritat que aquest sistema no garanteix en cap cas el reconeixement automàtic dels títols de grau o postgrau a la resta de països. Cada estat té la seva pròpia llei i determina quina és l’estructura dels ensenyaments universitaris que no té perquè haver de coincidir amb la resta de països.

Fer-nos una idea clara de què és i què implica el procés de bolonya ens obligaria a tractar molts més aspectes. Ara bé, i sigui com sigui, el que és evident és que és un procés regit per la desinformació en totes les esferes tant cap a l’estudiantat, al professorat com cap a la resta de societat. És també un procés que preten canviar la universitat de dalt a baix sense comptar amb el finançament necessari ni la complicitat dels agents implicats la qual cosa, òbviament, anirà en deteriment de la qualitat del sistema públic d’ensenyament. I, finalment, convé posar de manifest que són molts els qui argumenten que la implantació de l’EEES lluny d’afavorir el caràcter públic de la universitat obra les portes a la mercantilització de l’educació superior.