Gran Bretanya als ulls d'una Sabadellenca

Gran Bretanya no és apta per a resums; l’encreuament de cultures no ho permet. En tot cas, podríem parlar d’ anades amb bitllet de tornada: els britànics colonitzadors anaren cap a l’Índia, l’Àfrica... i després els colonitzats, ansiosos d’aconseguir qui sap què, feren cap a la Gran Bretanya. Però no eren viatgers iguals com tampoc són, encara ara, ciutadans iguals: els passaports no són els mateixos pels britànics autòctons que pels nou vinguts. L’estratificació social, malgrat el poti-poti aparent, és profunda. Ja la parla delata l’origen social, una diferència subtil difícil de percebre per a un estranger.

Per tant hi ha la Gran Bretanya d’uns: la dels barrets de la reina que s’assemblen, ves per on, als pastissets del país fets de colorants roses i mantega difícil de pair que la majoria associem al país de Shakespeare, Dickens i Jane Austin... . Després, hi ha la Gran Bretanya dels altres: la de barris amb poca o gens integració social, de religions i cultures tan i tan diverses i d’escoles minses amb un altíssim índex de fracàs escolar.

Tot plegat forma un teixit cultural efervescent que la mateixa geografia del país engoleix i reparteix: l’activa Escòcia, el Nord d’Anglaterra encara desaccelerat, el cosmopolita sud on els nou rics comencen ara negocis de bodegues i vins, la Gal·les acollidora i la sotmesa Irlanda del Nord. Una geografia farcida de ciutats que, salvades certes excepcions, semblen fotocopiades unes de les altres: els mateixos comerços als idèntics centres de ciutat que a les sis de la tarda són deserts plens de papers i de negres ocellots.

Els britànics, sobretot els anglesos més clàssics, se senten lligats al seu país pel paisatge rural. Tot i el planer que és el terreny, la Gran Bretanya rural transmet bones i variades vibracions. Ho pot comprovar qualsevol que visiti, per exemple, la zona dels Lake District al nord-oest; els racons amb reminiscències artúriques de Gal·les o els famosos Highlands a Escòcia on a cada corba de l’estreta carretera el viatger queda sorprès amb un nou llac –entre ells el famós Ness amb drac inclòs-. I el mar: l’esverat Atlàntic indicat per a naufragis i fars emblemàtics que sempre queda allà...a nord, a sud, a est, a oest.....

El tòpic d’associar Gran Bretanya amb Londres i alguna coseta més no fa justícia al país ni en dóna prou coneixement. Això no treu valor, però, a l’atracció que Londres té per a molta gent. És la suma de la barreja cultural que comentàvem més la patina del temps que tenen totes les capitals d’Europa. Hi ha els tòpics dels musicals, els parcs i la guàrdia reial. Hi ha també indrets no massa coneguts que tenen el color gris de la pluja de tants anys: per exemple, els voltants del fantàstic mercat dels dissabtes a Borough que contrasta amb el Londres comercial d’Oxford Street i els espectacles al carrer de Covent Garden quan fa bo.

L’art té temples a Londres: la disposició dels quadres de Turner a l’annex que té a la Tate Gallery és fantàstica perquè dóna a cadascuna de les obres la dosi de claror més encertada. La Modern Tate Gallery impressiona: ubicada en una antiga central elèctrica atorga a l’obra d’art un espai gratuït, còmode i ampli; tres qualitats que no sovintegen a l’hora de parlar d’art.

De totes maneres, a Londres, si ensopegues un bon dia – que ja és molt- només cal que t’asseguis en un banc del carrer i vegis passar la gent: com aquell qui diu, és com veure passar tots els personatges imaginables de la millor novel·la del món.


Text: Salut Llonch i Soler.
Fotografia: Joan Torruella i Casañas