Bahrain als ulls d’un sabadellenc

L’atzar del viatge no saps mai on et durà. Buscàvem bitllets per l’Índia, i sí, aquí és on estem, perdent-nos pels basars de pobles del Gujarat −ben apartats de les grans rutes turístiques−, o resseguint els bulliciosos carrers de les ciutats del Rajasthan, intentant imaginar l’abast del poder que imposaven els maharajàs i els prínceps rajputs des dels seus forts i palaus. Però el què us contaré és el nostre pas per l’arxipèlag de Bahrain, un país petit i desconegut, al bell mig del Golf Pèrsic.

I què se’ns havia perdut a Bahrain?
Doncs el mateix que a qualsevol altre racó del planeta: les ganes de conèixer un poble més −la seva gent, la seva història i els seus neguits−, i la seva perspectiva d’aquest món que ens uneix més del què ens pensem. Tot remenant una mica per internet vam trobar una tarifa ben barata de Frankfurt a Mumbai que, pel mateix preu, ens permetia fer una stop-over a Bahrain. Després de buscar-ne una mica d’informació no ens ho vam pensar gaire: “sacrificaríem” una de les set setmanes per l’Índia per tal de fer un tast del país més petit de l’Orient Mitjà.

Bahrain: el país dels dos mars
Si algú ha sentit a parlar de Bahrain, el més probable és que sigui pel circuit internacional de Formula 1, i punt. Però tot i ser tant petit com Menorca i amb més del 90% del territori un desert pur i dur, és un lloc ben interessant i amb una diversitat que sorprèn. El nom de Bahrain ve de l’àrab “dos mars”, i es refereix a les fonts d’aigua dolça que brollaven del fons marí i que, barrejades amb l’aigua salada, van crear les condicions perfectes per la formació de perles naturals, la principal riquesa del país fins la descoberta del petroli. Aquestes fonts proveïen de verdor bona part de la costa −fins que l’industrialització capitalista l’ha fet minvar de forma alarmant−, i van permetre el desenvolupament de vàries civilitzacions durant més de 7.000 anys. Fins i tot s’especula que aquest fou l’emplaçament del mític Jardí de l’Edèn!
Diuen de Bahrain que és un dels països més "oberts" i "tolerants" de la regió. Fa una dècada que ha deixat de ser un emirat per reformular-se com a monarquia constitucional; tot i que no tot són flors i violes, les dones tenen força més drets que a molts dels països veïns, i la llibertat religiosa és ben palesa. Una dada molt reveladora: tot i ser un país oficialment islàmic, la nova embaixadora de Bahrain als EUA és això, dona, i a més a més jueva! Quelcom que segurament confirma el què es diu del país, però també deixa entreveure els forts lligams que tenen amb la gran potència americana, sobretot en referència al sucós líquid negre que brolla de sota terra.


Grans canonades de cru atravessen els pobles i es perden pel desert.

Arribada calorosa
Només arribar, cap a última hora de la tarda, ja vam notar el què ens esperava: una calor amb majúscules, amb el termòmetre per sobre els 40 graus i una humitat molt alta: aquí no sues, xorreges! (El més desesperant és quan arribes a l'habitació, te’n vas de pet a la dutxa... i l'aixeta freda "bull" tant com la calenta!) Però per sort havíem llogat un cotxe per només 100 euros tota la setmana. És inútil intentar viatjar per Bahrain amb la motxilla a l’esquena i transports públics (ja ens n’estem fent un fart aquí a l’Índia!): de trens no n’hi ha; els busos, tot i ser moderns i barats, no et permeten arribar fàcilment a molts dels llocs interessants de recórrer; i fer autoestop seria una imprudència: no pas perquè sigui un país perillós (ben el contrari!), sinó per caure en rodó d’una insolació!
Els i les bahraineses van totes en cotxe, i per dues grans raons: per la calor bestial... i perquè per menys de 7 euros omples el dipòsit (17 cèntims al litre)! És el què té ser el país del Golf on es va obrir el primer pou de petroli! Circulant per l’interior i el sud de l’illa principal, recordes constantment la presència d'or negre: les grans tuberies de cru zigzaguegen pel desert, ressegueixen les autopistes i te les trobes als afores dels pobles; a tot arreu se t'entrecreuen i et recorden que estàs a un país molt ric.


Moderns gratacels i centres financers creixen com bolets.

Un país de grans canvis
Al-Manāmah, la capital, és una ciutat molt bulliciosa, que va créixer sense gaire mesura i ara, com a conseqüència, està plena d’obres. Malgrat això, és relativament petita no se't fa agobiant. És una d'aquestes ciutats que, com la famosa Dubai, està en plena batalla entre la conservació de la vida tradicional i el salt al més "ultra-modern" que us pogueu imaginar. I la lluita se l'està emportant la segona, de llarg! A la capital tot són gratacels i més gratacels; barris financers sencers en terres guanyades al mar; carreteres i autopistes noves; centres d'oci consumista al més pur "american way of life"; luxosos hotels amb platges privades; i demolicions de tot allò que sigui una mica vell... i que remodelant-ho s'hi puguin fer duros!
I a la resta del país, encara és més bèstia: s'estan construint descomunals zones residencials i de lleure al mig del no-res... o al mig del mar: per un exemple, feu un cop d'ull aquí: www.durratbahrain.com (és tant enorme que quan ho acabin hauran de refer els mapes del país!). I de projectes d’aquests, per tot arreu de l’arxipèlag.
Aquí, la crisi immobiliària encara està molt lluny i segurament tardarà a arribar: tot està pensat pel big business! No és pas aquest un país per motxillers grenyuts (tot i que trampejant ens ha sortit bastant bé de preu!) i ho saps només d'aterrar-hi: al visat, a part de la data d'entrada, hi diu "Welcome to BUSINESS FRIENDLY Bahrain". Està tot dit!

Un indret per tots els gustos
Al llarg de la setmana vam combinar una mica de ciutat amb voltes bastant a cegues per les carreteres de tot el país, intentant descobrir aquells racons tranquils on hi pots intuir la vida passada de caravanes de camells, de pastors nòmades i buscadors de perles. A la ciutat vam visitar el Museu Nacional de rigor; vam anar un parell de dies a relaxar-nos a la piscina del Marina Club, on és fàcil distreure't contemplant com es diverteixen els bahrainesos rics i els expatriats; i vam passejar pels enormes centres comercials i pels laberíntics carrers de la part antiga −sobretot els del souk (mercat àrab)−, sens dubte els millors llocs per veure la gran varietat de pobles que conformen l’actual Bahrain: a part dels àrabs "originals", hi ha enormes comunitats indies, paquistaneses, tailandeses, filipines, africanes... De fet, segons les estadístiques un 60% de la població són immigrants, de primera i segona generacions. I la majoria, a part de no tenir ciutadania "bahrainesa", són els que conformen la gran massa de treballadors que fan pujar les cases i els gratacels, i de treballadores que cuiden els menesters de la família per qui serveixen...


Milers de tombes dilmun al bell mig d’un poble.

I per la resta del país, hi ha moltes coses a fer i llocs a explorar. Val la pena de conèixer alguns dels jaciments arqueològics Dilmun i Tylos −sobretot un conjunt de milers de tombes dilmun en forma de petits monticles cap al centre de l’illa−, així com els forts que construïren els portuguesos quan van ocupar aquest indret tot fent ruta cap a l'Àsia. També és divertit d’agafar la “King Fahd Causeway”, un terraplè/pont de 25 kms que connecta Bahrain i l’Aràbia Saudita, i contemplar la posta de sol als dos països... i l’enorme embús de la frontera! I a tot arreu sempre trobes l’oportunitat de fer-la petar, com a la mesquita sunnita de Muharraq, on vam tenir una interessant conversa sobre política, religió i la vida en general.
Però el que més impressiona és agafar l’autopista fins al mig del país, i “perdre’t” pels mil camins que atravessen el desert i les enormes zones d’extracció de petroli, llocs ben inhòspits, però que retenen un encant innegable. Allà al mig del paisatge daurat de la sorra hi ha l'Arbre de la Vida, una trista taca verda al bell mig d'enlloc... on per poc ens quedem fregits sota el sol! La sorra és traïdora, i sap amagar molt bé profunds clots... La feina va ser nostra, i de dos homes més −un indi establert a Bahrain, i un "marine" dels EUA (aquí hi tenen una base naval de suport a la Guerra de l'Iraq)−, per treure la refotuda roda d'allà dins. Ho vam provar tot: escarbar la sorra, posar rocs sota la roda, empentar... i al final no va sortir del forat fins que la Montse (que no té carnet) va apretar fort l’accelerador, mentre un servidor (que forma part del vigent equip “Saballut de Ferro”) aixecava a crits la part de davant del cotxe. Quin patir, quin suar i quin fart de menjar sorra!


L’Arbre de la Vida, una taca que destaca enmig del pàlid daurat del desert.

Així que ja ho veieu, xics o grans, turístics o desconeguts, tots els països (evidentment!) tenen quelcom a oferir-nos: noves formes de concebre el món i d’organitzar-ne la societat, pinzellades d’històries passades i pistes del futur a esdevenir, moments de tranquil·litat i aventures inesperades. I Bahrain no n’és una excepció.

Text: Pau Comellas
Fotografies: Pau Comellas i Montse Martínez