Baladí Baladà

Arribem al nou destí,
de moment el més nostrat,
ara a buscar un pianista
a l'abadia de Montserrat.

Mel i mató

Moments com aquests, amb el vent fresquet de la Nostra Catalunya Central entrant per la finestreta de la cel·la, són idonis per fer exercici de memòria.
Diuen que les olors i les aromes porten records (cagum Proust!), a natros més aviat ens els esborren… no recordo res d’anit, i deu ser per les aromes, de Montserrat of course.
Sí que recordo que el senyor que recull les taules del bar de davant de la parada de busos ens va recomanar comprar matonets, i tot i que vam dir-li que nós érem més de recuit de Fonteta, li férem cas i ens encaminàrem cap a les paradetes amb el coratge que donen varis cigalons de Pujol.

El putu escolanet que atenia la parada –una taula amb una senyera a mode d’estovalles- va acabar de despatxar uns mormons que s’enduien diverses capses de mel de milflors. Suposo que va copsar el nostre estat quan ens va demanar que deixéssim de tirar alè de rom a les orelles dels missioners americans.
“Volem matonets”, una simple petició. I ell que ens demana que esperem, que ha de tancar la paradeta. Bé, ens distraiem saltant de rajola en rajola sense tocar els intersticis.

Amb un xiulet ens anuncia que el seguim. I ho fem. Això sí, ens demana que l’ajudem a carregar les caixes plenes de pots de mel i paquetets de mató. Ens condueix per escales que pugen i després baixen, i corredors estrets amb finestres plenes d’art del vitrall d’aquestos. Finalment, obre una trampeta al terra i fa “xut” amb la boca, “vosaltres no heu estat aquí”.
La resta es pèrdua de memòria. Allò era ple d’ampolletes de minibar d’aromes de Montserrat.

Ouf.