Île-de-france (Xavier Deulonder i Camins)

Davant la negativa del Senat francès a ratificar l’esmena de l’article 1 de la Constitució de la República, aprovada per l’Assemblea Nacional, que proposava reconèixer les llengües regionals com a patrimoni de França, i dels escarafalls de l’Académie française sobre aquest tema, caldrà mirar de trobar una solució a aquest conflicte que ens vagi bé a tots, tant als catalans com als francesos, i aquesta solució existeix.

A jo, no m’ha sorprès..

... pas la negativa dels senadors francesos, de tots els partits, a reconèixer les llengües regionals com a patrimoni de França, perquè sí, realment, l’alemany, el basc, el bretó, el català, el cors, el francoprovençal i l’occità formessin part del patrimoni nacional de França, llavors caldria treure del Panthéon de Paris les restes d’aquell individu anomenat Abbé Grégoire perquè, amb els seus informes a la Convenció sobre la necessitat d’eradicar els “patois”, el que feia era destruir el patrimoni de França, i, naturalment, sobre la memòria de Jules Ferry hauria de caure un oprobi semblant al que caigué sobre la del mariscal Pétain. Per altra banda, si aquestes llengües formen part del patrimoni de França, com és que no se n’ha de permetre l’oficialització i la normalització als seus territoris? Per què una llengua de França com ho és el francès hauria de tenir predomini sobre les altres, si tots els francesos i tots els territoris de la República són iguals? Per altra banda, per què hauria de ser el català patrimoni de França?, perquè el 1641, quan Lluís XIII fou proclamat comte de Barcelona, França s’annexionà Catalunya i, anys després, en el Tractat dels Pirineus de 1659, Lluís XIV se’n quedà una part? Evidentment, sense aquests dos fets, principalment el darrer, a ningú no se li acudiria dir que el català hagués de ser patrimoni de França.

L’esmena de la constitució parla de “llengües regionals”, és a dir, d’aquelles el territori de les quals se l’ha annexionat un estat que proposa una altra llengua com a llengua nacional i que, per tant, no podrà gaudir d’un estatus normalitzat i haurà de conviure, si-us-plau per força amb la llengua de l’Estat. Per tant, encara que el reconeixement de les llengües regionals representés un avenç des de l’actual situació, no significaria pas revertir la situació de dominació lingüística iniciada amb el decret de Lluís XIV de 1700 prohibint l’ús del català perquè aquesta pràctica atemptava contra la seva sobirania i perquè “l’usage du catalan répugne et est contraire à l’honneur de la nation française”.

Quina és doncs la solució? Doncs una de molt senzilla, exercir el dret d’autodeterminació fins que el territori de la República única, indivisible i hexagonal quedi reduït a la regió de la Île-de-France, els antics dominis d’Hug Capet, a partir dels quals els seus successors van iniciar la seva expansió imperialista, gràcies a la qual existeix avui dia l’Hexàgon republicà, perquè, com tots sabem, sense Lluís XIII i Lluís XIV la Marianne no hauria arribat mai a Perpinyà, i el català no seria una llengua regional de França. Llavors, dins dels límits de la Île-de-France, la República podrà proclamar sense cap problema que la seva llengua és el francès i no tindrà cap necessitat de preocupar-se de les possibles llengües regionals i locals que pugui haver-hi al seu territori, per la qual cosa, ningú no li demanarà que ratifiqui la carta europea de llengües regionals, o belleu, es podrà permetre de ratificar-la sense posar en perill la seva identitat i integritat territorial; i als francesos se’ls podrà deixar tranquils amb la seva Marianne, el seu Napoleó, la seva Académie française, etc., perquè llavors ja no faran mal a ningú, ni destruiran cap cultura. I per la nostra banda, nosaltres podrem normalitzar tranquil•lament la nostra llengua sense haver d’estar pendents de les cabòries dels caps hexagonals de París, en opinió dels quals posar a la carretera un rètol de “Benvinguts a la Catalunya Nord” no es pot fer perquè està prohibit.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@mesvilaweb.cat