Dimarts es va celebrar al Teatre Principal el Dia de l'Orgull Gai.

Si l'any pasat se celebrava el Dia de l'Orgull Gai amb una concentració, la primera d'aquestes característiques a la ciutat des de la Transició, enguany es va donar un pas més enllà, i la commemoració es va celebrar amb un acte institucional al Teatre Principal, per al qual havien proposat al mateix alcalde de Castelló que en fora el mantenidor; i en no acceptar aquest la proposta, van designar finalment el regidor del BLOC Enric Nomdedéu.

Nomdedéu va dir en la seua intervenció que "la lluita per la igualtat no s’ha acabat amb les noves lleis, i el reconeixement d’uns drets tossudament negats. Cal una profunda transformació social, que ha d’incentivar-se des dels poder públics. Per això, demanem a les administracions locals, provincials, autonòmiques i al govern central, programes per construir una societat més lliure, diversa, respectuosa, democràtica i participativa". Podeu llegir cí baix la seua intervenció completa.


En l'acte va intervenir també Kepa Gallego, amb un monòleg en el qual va dir, entre altres coses, "sóc com sóc, l'expecial creació d'un mateix, i al que sóc no li calen excuses de cap tipus, en una vida que va de pressa i sense retorn". Hi van actuar també Fita, Gena, Luna, la Westing, la Chica Caramelo, Pepa Wels i el grup Fex Bears. Al Teatre, ple de gom a gom, eren també presents els regidors del PP Miquel Ángel Mulet, Marisa Rinbes i Carmen Albert --que, per les raons que siga, van abandonar l'acte molt abans de finalitzar-- i els del PSOE Juli Domingo i Inma Enguidanos.

Jan Grzebski, treballador polac accidentat es va despertar del coma després de 19 anys. Va trobar una societat canviada, el sistema comunista havia desaparegut, i la gent que abans feia les llargues cues del racionament per comprar un tros de carn impossible, passegen ara pels carrer amb roba de marca i telèfons mòbils d’última generació.

Si Jan Grzebski fora de Castelló i s’hagués despertat després de 19 anys de somni, voria com algunes coses han canviat. Altres no.

Fa 19 anys, quan Grzebski va entrar en coma, l’Associació Americana de Psiquiatria afirmava que l’homosexualitat “per se” no és un desordre mental diagnosticable. Era encara l’època on calia justificar medicament la falsedat de les tesis homofòbiques.

L’any 1987 a Vic, es va fer la primera petició per oficiar una boda homosexual. Va ser una de les primeres d’Europa. El jutge la denegà. Encara hi havia amors prohibits.

El mes de juliol d’aquell any, una dona va perdre la custodia oficial de la seua filla, perquè el jutge va considerar que era lesbiana i que això era una mala influència. Va haver de recórrer moltes vegades i finalment va recobrar la custodia.

Fa només 19 anys, justament 19 anys que l’organització Mundial de la Salut va institucionalitzar el dia mundial de la SIDA. Una malaltia injustament associada a l’ambient, quan no directament titllada de càstig diví contra la nefanda perversió.

De fet, si el somni d’un Jan Grzebski local haguera durant només quatre anys, haguera vist també canvis substancials.

L’any 2004 el manifest començava amb estes paraules:

“En vespres de l’aprovació de la reforma del Codi Civil, que permetrà a les parelles homosexuals contraure matrimoni civil i adoptar fills (legalitzant així una situació de facte en la que existien moltes famílies homoparentals)”…

I l’any 2005 començàvem celebrant la reforma.

“Amb l’aprovació, per fi, de la reforma del Codi civil que permet el matrimoni a parelles del mateix sexe, s’ha aconseguit la igualtat legal”…


Enguany hem de començar dient, que s’ha avançat un poc més, i s’ha aprovat la Llei d’Identitat de Gènere, que amplia els drets a un col·lectiu doblement discriminat en la nostra societat.
Però tot i que les lleis avancen, queda molt per fer. La llei d’Identitat de Gènere, no recull en la Sanitat Pública el procés de reassignació sexual d’una manera completa: el tractament hormonal, els seguiment psicològic, i la cirurgia de reassignació sexual. Les administracions i la Conselleria de Sanitat, no poden seguir mirant cap un altre costat, i han d’assumir les seues responsabilitats. Hem d’exigir als poders públics que aposten per la igualtat. Per la llibertat.

És cert que tenim en Geldo la primera regidora transsexual en la figura de Manuela Trasobares. Però no és més que una anècdota en una societat on la visibilitat ha fet que l'homofòbia, la transfòbia i la lesbofòbia, siguen cada dia més patents i estiguen cada colp més organitzades.

Que un partit xenòfob com Espanya 2000 tinga un regidor a Onda o siga la cinquena força municipal a Castelló és preocupant. Més, quan gent de la seua estètica i ideologia, es passegen provocadors per Clams Disco.

Però el perill no ve només des de grupuscles que pul·lulen al voltant del sistema democràtic, ve també des de les pròpies entranyes del sistema.

El PP pretén derogar la modificació del Codi Civil. Molts dels seus càrrecs electes, es neguen a casar parelles d’homosexuals, i fan pública gal·la de la seua vergonyosa homofòbia.


Preocupa i molt, el passat “Encuentro Mundial de las Familias” a València, on una de les seues activitats principals es va centrar en una heterosexualitat obligatòria, el masclisme i l’homofonia. O en el irresponsable rebuig a l'ús dels preservatius, l’avortament, la inseminació artificial, l’adopció per part de les parelles del mateix sexe, el dret a la mort digna... i en general, a tot allò que supose un avanç en el reconeixement dels drets de les persones.

En això, un Jan Grzebski casolà tampoc no hagués trobat tantes diferències. I val a dir, que per una vegada seria un privilegi habitar a l’Estat Espanyol. Jan Grzebski, s’ha despertat i ha descobert una Polònia que continua perseguint l’homosexualitat, com ho feia la dictadura comunista. L’ultra catòlica Polònia, és hui la vergonya de l’Europa comunitària del segle XXI. Un país tan malaltissament homofòbic, que estudia formalment prohibir els Teletubis per si un d’aquells absurds animalons de felpa, pel fet de repartir abraçades i ser de color lila, fora homosexual. Com si els heteros no abraçarem. Com si abraçar i estimar fora un delicte.

En massa països del mon, ser gai, ser lesbiana, ser transsexual, o ser bisexual implica una condemna social en el millor dels cassos, o directament, una condemna a mort. Maten per estimar.

Si Jan Grzebski s’hagués despertat en un dels nostres pobles de 400 o de 1000 habitants, tampoc no voria tants canvis. Encara viuria la pressió social, les mirades malicioses, sentiria els comentaris discriminadors i els insults, per a qui pretén viure la seua sexualitat, la seua emotivitat, sense els llastres de temps preterits, que tot ho prohibien, que tot ho condemnaven.

Si Grzebski vera la nostra televisió, pujara en qualsevol ascensor, o prenguera un café en la barra de molts bars, encara sentiria dir que totes les fadrines de 35 anys són bolleres, els transexuals malalts, els bisexuals viciosos i els gais, maricones divertides protagonistes dels acudits més insultants.

Grzebski hauria de saber, que per un matrimoni entre persones del mateix sexe, continua sent difícil trobar el restaurant per fer el convit, o que sempre pots trobar-te el insensible de torn que posa sobre el pastel nupcial un figureta d’un matrimoni mixt. Mai no passaria a l’inrevés.

La lluita per la igualtat no s’ha acabat amb les noves lleis, i el reconeixement d’uns drets tossudament negats. Cal una profunda transformació social, que ha d’incentivar-se des dels poder públics.

Per això, demanem a les administracions locals, provincials, autonòmiques i al govern central, programes per construir una societat més lliure, diversa, respectuosa, democràtica i participativa.

Front a l’exclusió nosaltres demanem VISIBILITAT, front a la discriminació demanem IGUALTAT; per la lluita contra el prejudicis visualitzem la DIVERSITAT, per rebatre la intolerància i l’odi, treballem pel RESPECTE; per acabar amb les agressions i la violència exigim EDUCACIÓ EN VALORS D’IGUALTAT; davant la SIDA, PREVENCIÓ I SOLIDARITAT amb les persones seropositives com recolzament per que puguen ser visibles sense represàlies.
Front al integrisme religiós i ideològic, la nostra aposta és la LAïCITAT, on totes i tots puguem viure sense cap mena d’imposicions.
No volem oblidar que lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, també som família, formem famílies amb els nostres pares i mares, fills i filles, oncles i ties, nebots i nebodes...

Volem i exigim una societat plural, on totes les persones siguem tractades amb respecte i dignitat i on el dret individual no s’oblide.

Que el moviment trie un hetero per fer el seu pregó és una mostra més de generositat del col·lectiu i de voluntat de normalització, de trencar ghettos, d’eixir també de l’armari de l’endogàmia homosexual. Però no és una mostra de normalitat social. El que seria una vertadera mostra de normalitat social i de normalització democràtica, seria que en les festes de la Magdalena, el Pregó de Bernat Artòla, fora cantat per un homosexual.

Vull agrair a l’organització que m’hagen permés participar d’este acte. Només una cosa m’hagués produït més satisfacció, que l’Alcalde de Castelló estiguera hui ací llegint este pregó, mentre jo com ciutadà compromés l’aplaudia entusiasta des del palco.

Fins eixe dia, caldrà seguir fent gal·les com esta i reclamant la llibertat, el dret a enamorar-se i a proclamar eixe amor, sense cap limitació.

Per l’amor.
Per la llibertat.
Per la diversitat.