Aquelles trompetes de plàstic...

La Fira de l'Arrop, que té lloc al llarg de diumenge, a Dalt de la Vila aplega milers de badalonins al voltant de delicioses menges, i també al voltant d'algun element sorprenent, no sempre adequat. L'escriptora Eva Santana hi dedica una mirada irònica.

Quan anava a l’escola, tenia una amiga que es deia Montse que vivia a Dalt la Vila. Els seus pares tenien una botiga a Sant Adrià del Besòs d’allò que se’n deia Bolleria i que ara no sé com se’n diu. No era una pastisseria, ni tampoc un forn. Era una Bolleria, i els croissants, les magdalenes i les ensaïmades s’amuntegaven de manera suculenta en capses de cartró, adequadament disposades dins d’una vitrina de vidre, com les de les carnisseries. Era Bolleria fresca, directa de fàbrica. El paradís, vaja. Només vaig visitar-la una vegada, la Bolleria, però va ser una de les millors tardes de la meva vida, menjant croissants greixosos i farcits de xocolata sense parar. Suposo que ara cauria de cul de veure tant de colesterol junt.

Els pares de la Montse, anem per feina, posaven cada any una parada a la fira de l'Arrop i un any em van convidar a estar-m’hi, despatxant. Despatxant! Un altre somni! (juguem a botiguetes?). Estava molt excitada, pensant com despatxaria tot el dia. No em pregunteu què hi havia a la parada (era bolleria? Hi havia alguna cosa més? Potser mels i melmelades?) no me’n puc recordar de cap manera. El que sí recordo és que la meva mare m'havia comprat una samarreta nova que a mi em semblava horrorosa, blanca, amb cors roses, verd pàl•lids, blaucels i grocs. El colmo del kitch dels vuitanta. Evidentment, va trobar que era un dia prou adequat per estrenar la samarreta i després de molt discutir, me’n vaig anar cap a la parada a despatxar. Amb la samarreta nova, és clar.

Sincerament, no recordo haver despatxat res. Però sí que recordo com em va agradar córrer tot el dia per la Fira de l'Arrop, carrer del Temple amunt i avall, com a cada parada ens donaven alguna cosa, un caramel de mel, d’aquells quadrats que costaven Déu i ajut de desfer, un trosset de regalèssia. Les parades més avorrides eren les d'herbes medicinals, perquè l’única cosa que et podien donar eren els caramelets d’eucaliptus, dels petits i rodonets, que a mi no m’agradaven. Me’ls guardava als pantalons per a la meva àvia Beatriu, que sempre en duia les butxaques de l’abric i de la bata d’anar per casa plenes, i també dins el moneder, embolicats amb el mocador de fil.

Les fruites confitades em feien venir basques però no em vaig atrevir a rebutjar el trosset de cirereta verda confitada que m'oferia una senyora. Me’l vaig posar a la boca i el vaig passejar mig matí a la galta, sense atrevir-me a rosegar-lo, ni a escopir-lo, per si em veia la senyora i li sabia greu. Fa temps que no vaig a la Fira de l'Arrop. M'agradaria saber si encara hi venen aquelles trompetes de plàstic de colors i les càmeres de plàstic que en prémer un botó disparen un pallasso amb un so de botzina. Com a totes les Fires, de totes els pobles, de tot el món, sempre hi ha aquelles coses que no hi haurien de ser, com les trompetes de plàstic, però que fan que els nens ho mirin tot i ho recordin tot d’una manera especial.