L'Hesbol·là accepta retirar els seus milicians de Beirut

Les milícies xiïtes de l'Hesbol·là, que ocupaven i controlaven des d'ahir tots els barris musulmans de la capital libanesa, Beirut, han acceptat retirar els seus homes dels carrers per deixar la ciutat en mans de l'exèrcit. En canvi, el cap de l'estat major libanès, el general Michel Sleiman, ha revocat les dues mesures del govern que havien empès l'Hesbol·là a ocupar els carrers en una demostració de força. El periodista Ferran Canet viu a Beirut, des d'on manté el bloc Coses de Beirut, i VilaWeb l'ha entrevistat per saber de primera mà què passa al país.

Com es viu a Beirut en ple encarament entre sunnites i xiïtes?
Depèn molt del barri. N'hi ha on pràcticament predomina la tranquil·litat. Ara, als barris controlats per l'Hesbol·là, entrar-hi és una aventura. Tant pot ser que no et passi res com que qualsevol ciutadà t'aturi pel carrer i et faci un control. El problema amb les milícies és que qualsevol ciutadà en pot formar part: la frontera entre un ciutadà i un milicià és molt més fina que la que hi ha entre un militar i un ciutadà. També hi ha molta gent que marxa de la ciutat i del país.

Què ha desencadenat l'enfrontament dels últims dies?
Tot comença quan el govern, dominat pels sunnites, acusa la milícia xiïta de l'Hesbol·là de crear una xarxa de comunicació al marge de l'estat, i prova de desarticular-la. Aquest fet, juntament amb el canvi del general que era responsable de l'aeroport i l'intent de controlar les armes de la milícia xiïta, fan que l'Hesbol·là aprofiti una vaga convocada pels sindicats contra l'alça dels preus per tallar diversos carrers. A mitja tarda hi comença a haver trets, i al vespre ja hi ha un clima bèl·lic: se senten molts trets, granades que esclaten, etc. Ara, vendre el que està passant com una causa de l'alça dels preus, com han fet alguns mitjans, és un error. El dirigent de l'Hesbol·là ni tan sols ho menciona.

Doncs quina és la causa de l'enfrontament?
La qüestió és que l'Hesbol·là no vol que hi hagi una autoritat que la controli. Per molts libanesos, Israel és l'enemic a combatre, i per això cal donar carta blanca a una organització com l'Hesbol·là que lluita contra Israel. Qualsevol acte que vagi en contra de la mílicia és una declaració de guerra. Però clar, el govern no pot permetre que es creï un estat dins d'un estat. Al Líban, hi ha un problema de panarabisme, i no pas una guerra de religió. Els xiïtes creuen que cal seguir el model de l'Iran i de Síria, mentre que els sunnites depenen més de l'Aràbia Saudita i Egipte. Però la gran majoria creu que cal combatre Israel.

Quin paper juga la comunitat cristiana?
Fins ara, els cristians no han actuat, han quedat al marge de la disputa. I això és el que ha evitat que el conflicte s'hagi estès per tot el Líban, perquè a les zones on hi ha més cristians hi predomina la tranquil·litat. Ara, els cristians juguen el paper més difícil, perquè tenen més influència occidental i, per tant, hi ha molt pluralisme polític dins de la comunitat, de manera que hi ha partits cristians que donen suport a Hesbol·là i d'altres que no.

Quina sortida hi ha al conflicte?
És molt complicat. L'Hesbol·là posa tres condicions per aturar l'ofensiva i dialogar: que no es toquin les seves armes, que es deixi els seus milicians tranquils i que el govern tampoc interfereixi en la xarxa de comunicacions que construeix la milícia. Així és molt difícil d'arribar a un acord, perquè és acceptar un estat dins d'un estat. També hi ha qui diu l'Hesbol·là ha caigut en la provocació del govern, que pretendria tenir un motiu per demanar ajuda internacional i emprendre una ofensiva contra la milícia.

Creu que el conflicte pot desencadenar una altra guerra civil?
Si les milícies cristianes o l'exèrcit hi intervenen, sí. És molt important que no ho facin. Fins ara l'exèrcit s'ha portat bé: s'ha limitat bastant a provar que la facció xiïta i la sunnita no s'encarin més, per exemple, impedint l'entrada de milicians a barris conflictius. El problema de la intervenció de l'exèrcit és que podria ser que l'Hesbol·là tingués, en realitat, més capacitat militar. A més, al voltant de la meitat de soldats són xiïtes, i caldria veure si desertarien.

De fet, al Líban un dels problemes és que pràcticament tots els líders polítics actuals o bé són els mateixos que fa trenta anys, durant la guerra civil, o bé són els seus fills, i tenen massa comptes pendents. No hi ha diàleg entre els dirigents polítics. I això fa que perduri el clima bèl·lic.

J.B.