Amb un dimoni com escut i el micaco per color (i amb això no som únics, d’altres colles “vesteixen” l’avellana o el vi com a color de camisa) els Castellers de Badalona ja fa 10 anys que surten per Festes. Molt han canviat les coses des d’aquell maig del 98 quan ni tan sols es tallava la circulació de la carretera durant la Diada o quan a la Nit de Sant Anastasi els castells per alguns trigaven massa en alçar-se. Bé, els castells ara també triguen el seu temps, però com a mínim sembla que hi ha més comprensió i planificació d’aquest fet i ja ens hem anat fent lloc.
Durant la setmana de festes la Mobba treu fum. Una setmana que vius amb la sensació que el primer que has de fer de bon matí és posar-te els pantalons blancs i la camisa, enfaixar-te, i fer via cap a la cercavila, l’assaig o la Diada corresponent. Una setmana que s’acaba amb la Diada de Festes, el diumenge següent a Sant Anastasi (o el mateix dia 11 si aquest és diumenge, com enguany). I sí, sí, ja sabem que les festes (i cada cop menys fires) es diuen de maig perquè duren tot un mes, però pels qui fem castells, la Diada representa el punt final a aquesta setmana de tensió, il·lusió i retrobament social. I aquestes sensacions molt millor concentrar-les en uns dies, per la bona salut de tots plegats.
La Diada de Festes de maig, o Diada d’aniversari, és sens dubte el dia gros de l’any. De bon matí al so de matinades, el veïnat ofereix menjar a dojo a la comitiva micaco, que li correspon l’oferiment gastronòmic amb algun pilar d’agraïment (acabant a quarts d’11 del matí hem tingut degustacions de fideuàs, estofats o sardinades diverses, per agafar forces i sobretot trencar tòpics). I així fins arribar a les 12h que ja estem a punt. Al mes de maig amb prou feines acabem de començar la temporada, però la Colla ja va a per totes, juguem a casa, és festa i volem lluir-nos. Sempre s’ha apostat fort, molt fort a la Diada, amb castells punta que garanteixen l’emoció en descarregar-los. I això fa que de les 70 persones que regularment anem a assajos i actuacions, passem a ser el doble de camises a plaça el dia gros. Per festes, ens agrada sortir de casa nets i polits, amb la camisa ben planxada, la faixa ben plegada a la cintura i el somriure d’avui em menjo el món.
Comença l’actuació i la plaça fa goig, els primers anys no estava tant plena. Després dels pilars caminats d’entrada, les colles (i això vol dir no menys de 400 persones) ens col·loquem a lloc. Una diada castellera tradicional, i la nostra sempre ho ha volgut ser, continua amb tres rondes de castells per colla i al final els pilars de comiat. En acabar, la colla amfitriona portarà el pilar al balcó. Llavors les gralles afinen el toc de vermut. La festa continuarà al local ja sense faixa (ara no sé on l’he deixada!) i la camisa per fora, però mantenint el somriure, això sí, tot el dia. Allà ens espera el pica-pica, de reconegut prestigi, amb les delícies que cadascú ha fet i comparteix. Les salsitxes amb ceba confitada de Can Pujals surten més tard i els qui ho sabem ens reservem un forat a l’estómac. Agafem els novells i els remullem un per un i de genolls tot seguint la tradició de batejar a qui fins ara no havia suat la camisa per festes. Obrim ampolles del tradicional cava micaco (que l’endemà anomenarem micoco) i ens marquem un tio Pep. Alguns anys hem portat grups de folk per ballar una estona i d’altres amb l’oncle Tomàs i un radiocasset n’hem tingut prou. Sigui com sigui, la tarda s’acaba convertint en nit, xerrant, rient i compartint la festa amb les darreres incorporacions castelleres que acaben de passar per l’aigua, amb els companys i companyes d’altres colles que no es volen perdre el nostre dia i sobretot amb les amistats de tota la vida que ja no veus tan sovint.
Acabada la Diada, la temporada castellera encara té corda fins el novembre i encara la farem grossa a moltes places, però la festa de veritat ja ha passat, i un altre any ens sentim orgullosos d’haver-la viscut des de dins. Sincerament no recordo gaire coses de les festes de la meva ciutat abans de fer-me casteller. Dimarts i divendres al vespre anirem a l’assaig (carrer colom, 4, per si encara no ho sabeu!) i explicarem les batalletes del que va ser una altra gran Diada i tot tornarà al seu lloc. Però a mi dilluns no em busqueu, que aquest any no cal ni demanar festa a la feina.
