El periodista i guionista Iu Forn dedica un article a la Cremada del Dimoni. La seva visió irònica i divertida sobre l'esdeveniment 'estrella' de les Festes de Maig, aquest any ajornada a dilluns 12 de maig per la previsió de pluja.
Primera escena: els tres trons. Els avis portant-me a la cremada. I de premi, una aturada a la granja per prendre un granissat. Poc abans de creuar la porta del local, patapam!!!, primer tro. La gentada és tal que ni veig la barra. Bé, i si no hi hagués ningú potser tampoc la veuria perquè no aixeco gaire més que 5 pams del terra. La gent està en cinquena o sisena fila i pels seus caps, amunt i avall, voleien gots de plàstic coronats per llargues palletes. Mans que ni se sap d'on surten els cacen al vol i, incomprensiblement, els fan circular per sobre de la massa sense vessar una sola gota. Els gots estan plens de tota mena de líquids associats amb la màniga curta, horxata, granissat, merengada... begudes que associes amb l'alegria de saber que a les nou de la nit encara és de dia, cosa que vol dir poder estar fins a aquella hora jugant al carrer.
I sona el segon tro. Patapam!!! Això vol dir que el dimoni ja ensuma fum. “No avis, que no cal, que ja vindrem un altre dia”.
Però pels avis no és fàcil de sortir de dins d'una espessa massa humana assedegada. Passen els minuts... Ai, que sonarà el tercer tro... I sona. Patapam!!! No, si ja ho veia a venir jo això. Però llavors es produeix el miracle. En poc segons la massa es dissolt i desapareix. La barra és un camp de batalla, després de la batalla, és clar. Desenes de gots de plàstic, tovallons de paper usats i palletes esberlades conformen una escena dantesca.
Per sort els avis estan en forma i carrer del Mar avall, aconseguim arribar a la Rambla, creuar el pas a nivell i trobar un lloc més o menys bo. Mentre xarrupo el granissat penso: podrien haver posar una miqueta més de llimona al gel, no?
Segona escena: parar l'orella. Un cotxe aparca just davant del portal d'una casa pròxima a la riera de Martí Pujol. Hi ha pressa, és tard i tot s'hi val. La família propietària del cotxe és al capdavall del carrer quan s'obre la porta del domicili. Davant dels seus ulls se'ls apareix el concepte de “barrera arquitectònica” en persona. Per ser més precisos, “barrera automobilística”. “I ara que fem?” diu la mare. El pare ho té clar: “sortim per sobre del cotxe i si l'abonyeguem, que es foti, aquest mal parit”. La filla gran el corregeix: “papa, mal parit és una paraulota i tu sempre dius que no es poden dir paraulotes”. El nen obre els ulls com a plats: “podrem saltar per sobre del cotxe? Que guai!!”. La iaia exclama: “com voleu que salti, jo? Fent servir el bastó com a perxa?”. El matrimoni es mira. No sap que fer. La iaia, conscient de la situació, els tranquil·litza: “aneu, aneu. Jo em quedo, total ja he vist cremar el dimoni moltes vegades i cada any és el mateix. Escoltaré els focs des d'aquí i potser des del badiu encara en veuré algun que pugi molt amunt”. La parella i els nens se'n van.
Un jove ha vist l'escena i reacciona ràpid. Just acaba de sonar el tercer tro, patapam!!!, i apareix amb un parell de granissats. Salta per sobre del cotxe, procura fer un parell més de bonys i truca al timbre. “Qui hi ha?”. “Senyora Teresa, sóc jo, el veí del davant. Li porto un granissat”. Comença el castell de focs, però el soroll dels coets queda ofegat per la potencia de les xarrupades. Semblaria que les palletes porten un motor i tot. Han passat uns quants anys i el nen ja no és tan nen, ni l'avia és la seva avia, però... però continuo dient que podrien posar una miqueta de llimona al gel, no?
