Primer, la foto de l'Estatut de la Moncloa; després, el DVD i, per rematar-ho, la foto amb Laporta. És la descripció d'una llarga jugada que trenca les regles del joc: pactar l'Estatut d'amagat del president de Catalunya i del Parlament que l'aprova, difamar els adversaris partint d'un principi antiestatutari («ha de governar qui tingui més diputats») i patrimonialitzar electoralment un símbol de catalanitat transversal. Hi pot haver una concepció més instrumental de la política catalana? Encara s'equivoca més Laporta. El futbol és metàfora política. Cert. Però la dimensió política del futbol no pot desbordar els marges estrictes dels valors cívics compartits. En cap cas pot aventurar-se en el terreny de la confrontació electoral.

En no distingir la vida de la seva representació, els primitius es resistien a deixar-se fotografiar. Creien fermament que la foto s'enduia l'ànima. Si aquesta convicció tingués un bri de fonament, hauríem de convenir que el candidat de CiU ja és una icona electoral sense rastre d'ànima.