Ens agraden els grans actes de CiU perquè allò és una maquinària en què tothom sap què ha de fer, quin lloc ha d'ocupar, quina bandera cal moure i quan cal apropar el zoom de la càmera i sostenir en un intens pla curt la cara suada, l'emoció continguda i el gest trencat del candidat per la pantalla gegant del pavelló. Fins i tot l'espontani que interromp a crits des de les grades del públic intervé en el moment narratiu més oportú per dotar de més agilitat el relat electoral.

No podem dir que CiU no hagi rectificat durant la campanya. Va començar la cursa amb un DVD de documental enrotllat demagògic estil Moore, i l'acaba com si haguessin fitxat ara Ingmar Bergman com a cap de campanya: la cloenda va ser un muntatge de ferotge intensitat introspectiva, amb un interminable minut de primer pla d'un Artur Mas que es queda sense veu i no pot continuar i sua i potser plora mentre tot el pavelló olímpic de Badalona crida «Mas, president». Que bonic. Només per això ja donem per ben invertits els 2,50 euros de la Coca-cola que hem hagut d'anar a buscar a la barra, imprescindible per mantenir-se amb vida en la sauna monumental en què es va convertir el pavelló badaloní.

Artur Mas s'ho està treballant. Aquest home sua la samarreta, o la camisa d'Armani, com ningú. Creiem que no ha suat tant des dels temps d'assessor a la conselleria de Comerç i Turisme de la Generalitat. No és l'únic. Som a tocar de novembre i tots els líders polítics d'un color i de l'altre els veiem xops sota els focus i traient-se l'americana a la mínima i fent proclames amb mànigues de camina, de manera que si algun dia la CNN té l'ocurrència de passar alguna imatge de la campanya a l'exterior haurà de deixar ben clar en el subtítol de la informació que no es tracta de cap república caribenya decidint electoralment entre el Partido Colorado i el Movimiento del Pueblo. Tants cursos als Estats Units per fer campanyes de Hollywood i van els nostres Kennedys i ens apareixen xops i amb la camisa enganxada al pit.

El clímax introspectiu d'aquest Artur Mas de final de campanya ha anat precedit d'un espectacle visual molt americà. Quan Duran i Lleida en funcions de repartidor de llenya ha baixat de l'estrada després de repartir una mica d'estopa entre uns i altres, més als uns, els del tripartit, que als altres, els del PP, perquè a hores d'ara els indecisos d'última hora ja deuen tenir clar on es troben, uns joves han fet una petita performance amb un cor groc al qual han dibuixat les quatre barres en un extrem i l'han alçat perquè allà es projectessin algunes imatges del passat del líder i algunes declaracions polítiques. «Això és molt americà», diu una dona al seu marit.

Han vingut de Tarragona. Entre el públic hi ha pancartes de Premià de Mar, Navàs, Horta-Guinardó, Sentmenat. Potsern'hi ha d'alguna agrupació d'Alabama o de Michigan, però no en veiem cap. De fet, tot l'exterior del pavelló Olímpic de Badalona està ple d'autocars vinguts d'arreu. Aquest cop no els ha costat omplir-los, hi ha moral de victòria.

Però el que ens acaba de convèncer que la moral és pels núvols és que la gent comença a abandonar el pavelló minuts abans que acabi de parlar Artur Mas. Alguns diran que és una descortesia. Però som en un pavelló com podríem ser al Camp Nou i això no és Amèrica sinó la col·lapsada àrea metropolitana de Barcelona, de manera que n'hi ha que marxen d'hora confiats que el partit està guanyat i no hi ha risc de remuntada i no importa perdre's els globus i el confeti del final. El que dèiem: això no és Amèrica.