Els cinc principals presidenciables del país, i els caps de llista de la resta de circumscripcions, durant aquests dies s'han deixat fer de tot per l'inclement gremi de periodistes orals i escrits: els hem vist ridiculitzats per economistes salvatges; els han satiritzat els polonesos; hem llegit entrevistes a les seves esposes; hem publicat fotos de quan eren petits, de quan tenien barba o cabells, i alguns barba i cabells; s'han deixat fer la carta astral i l'anàlisi grafològica de la signatura; els han caricaturitzat ninotaires traçuts; els han fet qüestionaris impertinents, amables i/o indiscrets; s'han deixat fer preguntes dels lectors, dels líders de la societat civil i, fins i tot, d'algun periodista; han hagut d'acompanyar en Joan de Sagarra a fer un whisky a mig matí.

Han debatut a cinc cares sense tenir-ne ganes; ens ho han hagut de dir gairebé tot sobre la seva vida privada, sobretot perquè així s'estalvien explicar-nos al detall la seva activitat pública; sabem quin número de peu fan, què els agrada llegir, què els agrada menjar, quina marca de rellotge porten, si saben el preu d'un quilo de rovellons, o si han estat mai a Montserrat (qui no ha estat mai a Montserrat?)

És la seva feina. I la dels periodistes és informar durant una campanya que, com totes, té poc contingut i molta faramalla. Molts lectors, els més exigents, poden pensar que els periodistes banalitzem en excés. Altres, els més benèvols, diran que almenys han pogut riure una mica per no plorar. Els més realistes potser pensen que, en vista de la impossibilitat de conèixer a fons els candidats-ideòlegs, han conegut els candidats-persones. Tots els lectors tenen raó. Sobretot perquè si es diuen lectors és perquè, malgrat tot, encara ens llegeixen.