Si alguna cosa s'ha demostrat durant els últims quatre anys a la política catalana, és que les coses canvien de forma radical i inesperada. El perdedor de les eleccions salva la carrera i es converteix en president, els que han propiciat un govern acaben sortint-ne expulsats i el que havia d'impulsar l'Estatut acaba deixant tot el protagonisme a l'oposició. Fins i tot, durant els primers anys del govern tripartit els partits que el formaven tenien més dedicació a criticar que no pas l'oposició mateixa. Doncs bé: una altra de les coses que ha sofert un capgirament total és aquell robot de laboratori, encarcarat i presumit, sense ànima i ple de vanitat, amb què es caracteritzava Artur Mas durant l'any 2003. Ara aquell robot, com el de ferralla del país d'Oz, ha resultat demostrar que no només té un cor sinó que, a més, s'emociona als escenaris i fins i tot sap cloquejar com una gallina ponedora. «Tenim la gallina», deia el diputat Homs en referència a l'acord de finançament amb el qual es va cloure el text estatutari. Doncs sí, tenim la gallina dels ous d'or. Un home a qui ara (sembla) totes li ponen: Artur Mas.

Resulta que el mes de desembre de l'any 2003 l'antic conseller en cap de la Generalitat de Catalunya era un home francament tocat. No enfonsat, però tocat. Com titulaven tots els diaris i televisions, les eleccions de novembre havien tingut dues notícies destacades: primer, que CiU guanyava contra qualsevol pronòstic (en escons, que «és el que compta» segons digué en Francino); i segon, que ERC pujava de forma espectacular. Maragall havia perdut per segona vegada i no hi havia cap dubte de la «victòria nacionalista». Però, ves per on, amb alguns arguments més sòlids (l'alternança) i d'altres més surrealistes (guanyar en vots, l'estació del federalisme, el PSC no és el PSOE) va acabar conformant-se un tripartit que va deixar CiU arraconada i el senyor Mas, visiblement descol·locat. Descol·locat fins a la llàgrima viva. Els avatars d'una legislatura extremament accidentada, l'acumulació d'errors de l'aliança tripartida i l'astúcia amb què Mas va jugar la seves cartes el col·loca, de nou, al lloc on es trobava abans de tot plegat: a punt d'estar en disposició seriosa de ser el nou president de Catalunya. I la cosa anirà d'un pèl, sí: però qui havia de dir-ho!

Aquest home guapot, de mirada petita i mandíbula d'acer, capaç de recitar poesies en francès i de sorprendre la seva dona (diuen) amb viatges inesperats, ha llençat ben lluny la kriptonita que l'estrangulava. Si tots tenim algun cop a la vida una pedra que no ens permet aixecar-nos, un mal d'ull o una simple concatenació de dissorts, Artur Mas ha tingut una diabòlica kriptonita que li ha retingut el vol durant mesos i mesos. I només començà a sonar la popular música de John Williams tot just fa un any, quan el tripartit feia aigües pertot arreu i l'Estatut es posà en mans de CiU: la lluminosa pedra verda començà a esmicolar-se sota el recobrament de forces de l'heroi. Bé, evidentment que el talent hi ha tingut molt a veure, però també la sort. Ens ho recorda el director Woody Allen a la pel·lícula Match Point: el talent pot arribar a ser insuficient per molts superpoders que es tinguin. De vegades la sort també és determinant. És clar, però, que la sort arriba més ràpid si hom no arriba mai a desmoralitzar-se del tot, si la perseverança arriba a ser considerable. Superman es deslliga de les cadenes perquè en un moment donat es troba una palanca o una andròmina que l'ajuda, però també perquè ha estat tota l'estona buscant una solució i renunciant a rendir-se.

Si alguna cosa m'agrada d'aquest país és que tenim tots els elements que un psiquiatre adduiria als seus pacients depressius: som aquell poble que, el dia 12 de setembre de l'any 1714, va seguir treballant i guanyant-se l'existència. Doncs bé: des del 17 de novembre del 2003, Artur Mas no ha llençat mai la tovallola i ara, aprofitant les hores baixes dels contrincants, en recull òbviament els fruits. La gran pregunta és si amb això n'hi haurà prou perquè la pel·lícula acabi com ell vol. El 2 de novembre del 2006 comença un nou capítol. I encara no és gens clar que als tres malvats se'ls hagi acabat la kriptonita.