Només faltava el mundial per a acabar-la de fer grossa. La campanya invisible que fins ara havíem viscut pot tornar-se clandestina o catacumbal. Ara els nostres polítics hauran de parlar de política si volen que algú els faça cas, com ja va fer ahir Puigcercós apostant per la pobra Polònia. No sé si cal recordar-ho, però hem d’apostar per Polònia, o pel Brasil o per Suècia, perquè la selecció catalana no hi participa. Simplement. I el nou estatut tampoc no ho arregla, això.

Aquest és un bon test. La reivindicació que les nostres seleccions nacionals participen en les competicions oficials d’àmbit internacional ha estat una de les més viscudes dels darrers anys. Al Parlament van arribar desenes de milers de signatures per reclamar-ho. Es va omplir el Camp Nou cada any, encara que fos amb partits de costellada. Hi ha hagut jugadors que s’hi han compromès del tot (per cert: gràcies, Oleguer, per haver-ho fet tan elegant i tan net). I de què ha valgut? Em tem que de res. Ara, de fet, tots els esportistes ja ho diuen clar, que amb aquests polítics no anem enlloc en aquest tema. Amb les excepcions que siga necessari, la classe política no ha sabut respondre al repte, no ha aconseguit fer possible el somni de tanta gent. Que no era senzill, ho sabem. Però també ho és que els votem perquè facen possibles les coses. No?

(Per cer, un recordatori als que voten «sí»: l’estatut del Parlament de Catalunya diu en l’article que correspon a la Generalitat la «projecció exterior de l’esport català per a garantir que les federacions catalanes participin en competicions oficials d’àmbit europeu i internacional per mitjà de les seleccions esportives nacionals». Era l’article 134 C. Desaparegut després de passar pel ribot de Madrid.)