Dies abans que Pasqual Maragall decidís expulsar del govern els consellers d’ERC, Artur Mas exercia pressió oratòria sobre el President per tal que executés el que era inevitable i anunciés la convocatòria d’eleccions avançades per a la tardor amb el compromís públic de responsabilitat garantida, deia Mas, de no entorpir el procés centrant les prioritats nacionalistes en el referèndum de l’Estatut. Doncs ben bé no ha estat així.

En seu parlamentària, Mas va dir a Maragall que ha estat «el pitjor president de la història de Catalunya» i n’hi ha hagut 127. En el plenari del 31 de maig, Mas va dir a Maragall que «el tripartit i vostè com a president han perjudicat Catalunya». Els darrers dies, ja en campanya pel referèndum, Mas ha arribat a amenaçar amb una moció de censura contra l’actual govern PSC-IC Verds si Maragall no fixa d’una vegada la data per a les eleccions. A més, en els actes per demanar el sí a l’Estatut, Mas aprofita per fer promeses electorals per guanyar posicions amb vista als comicis, cosa que Duran i Lleida tampoc veu bé.

És obvi que l’oposició ha d’exercir el paper d’oposició i aquest control és imprescindible per la democràcia. Ningú nega tampoc que Mas sigui contundent en les seves expressions, si així ho considera. Però una altra cosa és jugar tots els papers de l’auca aprofitant que el Llobregat passa pel Prat. Ara és el moment de l’Estatut, d’explicar els seus continguts i engrescar els ciutadans perquè participin amb el seu vot en el referèndum del 18 de juny, com ha dit Mas. En què quedem?