Hi ha partits que encara que estiguin a l’oposició sembla que governin. Com Convergència. I com Unió, és clar. Si algun dia CiU esdevé extraparlamentària segur que els futurs dirigents també sortiran en campanya amb les americanes ben planxades, fent cops d’esquena confiats als militants que se’ls acostin, llançant discursos de responsabilitat grandiloqüent i acompanyant-los amb gestos d’èmfasi apresos en cursos d’oratòria d’alguna escola de negocis nacional o estrangera. Encara que hi arribi en autobús, un dirigent de CiU sempre farà la sensació de tenir el cotxe oficial esperant-lo a la cantonada.

En canvi, hi ha partits que tot i ser al govern prefereixen fer cara d’oposició. Però això és una altra història. Avui toca parlar de la reunió d’ahir d’històrics de CiU al World Trade Center de Barcelona.

Que era un acte d’històrics es veia de seguida. Als actes amb polítics en actiu sempre hi ha pels entorns una sèrie d’individus joves, caps de gabinet i responsables diversos que no paren de parlar amb el mòbil mentre caminen en cercles, alguns fins i tot tapant-se la boca amb la mà lliure com si encara estiguessin en una reunió executiva. La lleva del Club Súper 3. En canvi, ahir, a la plaça del World Trade Center no s’hi veia cap mòbil sinó que les velles glòries de CiU se saludaven sense presses, recordaven anècdotes, comentaven sense angoixa les portades i enquestes del dia, i aprofitaven per quedar per dinar en algun restaurant car del centre de Barcelona amb algun vell camarada.

Encara que hi arribi en autobús, un dirigent de CiU sempre farà la sensació de tenir el cotxe oficial esperant-lo a la cantonada. Macià Alavedra, Llibert Cuatrecases i Miquel Roca, ponents de l’Estatut del 1979, van ser els encarregats de parlar en nom del que Pujol va batejar com «la lleva del 600», la del Seat 600 que CiU ha convertit en imatge del que cal deixar enrere. Però Pujol va demostrar un bon estat de forma repartint una mica de bastó entre els rivals i una mica d’autoestima entre els assistents, als quals va traslladar als anys en què CiU no només semblava govern sinó que ho era i desenvolupava l’Estatut, i l’estirava com un xiclet, i arrencava competències a cop d’astúcia i eficàcia.

Però més enllà de campanyes electorals, Pujol manté una competició personal amb Pasqual Maragall, una competició que ja no és de vots sinó que té a veure amb el que diran els llibres d’història i amb els polítics que queden com a referents de país. I Pujol, ara que fins i tot els seus citen Francesc Macià, es va servir de Prat de la Riba per ficar el dit a l’ull al seu successor i exalcalde de Barcelona: «El president de la Mancomunitat sí que va ser exemple de govern d’excel·lència i de bé comú, de dignitat i decòrum, sense barroeria ni superficialitat ni fatxenderia.» «I a Barcelona –va assenyalar– Prat de la Riba no té res, només una plaça que ningú sap on para.»

Jordi Pujol va fer ahir 76 anys i al final de l’acte va haver de bufar les espelmes d’un pastís mentre la sala d’actes del World Trade Center cantava el Per molts anys del Club Súper 3.

I, fins i tot així, semblaven de govern.