Ahir els parlava del que sembla una reducció del debat sobre el sí o el no a l’Estatut a les posicions defensades per uns nacionalistes (aquells que avui parlen de «dignitat») i uns altres nacionalistes (aquells que parlen més de «feina feta»), sense que hi tinguin un paper tan rellevant les altres posicions favorables i desfavorables. Avui el debat principal es troba entre aquells que evoquen l’honor, l’ideal, l’essència del perfum, i aquells que fan incidència en el continent, la realitat, l’avenç palpable. Evidentment, entre els segons i malgrat el discurs pragmàtic, ningú no està disposat a renunciar a cap ideal ni a cap honor. I evidentment entre els primers, i malgrat les apel·lacions a la dignitat, ningú no nega que l’Estatut suposa un avenç. On és, doncs, la veritable diferència entre un plantejament i l’altre?

La diferència no està en la resposta que donen, sinó en la pregunta. Per als partidaris del no nacionalista, la pregunta és si aquest Estatut és l’Estatut ideal que voldríem, o bé (fins i tot) si Catalunya ha de ser independent. Per als partidaris del sí nacionalista, la pregunta és la que oficialment ens faran el dia 18: volem aquest Estatut, sí o no? És clar que en paral·lel s’han de debatre moltes altres coses: que si independència, que si federalisme o que si confederalisme. Però la lluita que molts seguim no és tant pel model exacte que ens convindria, sinó per l’avenç constant del país com a tal, aprofitar totes les eines per guanyar posicions, prioritzar els resultats concrets per damunt d’un tipus d’idealisme que no aporta cap cosa tangible.