El debat del nou Estatut ha llançat a la primera plana política tot un grup de nous valors de tots els partits que han passat d’estar en segona o tercera fila per negociar la reforma que es votarà el 18 de juny. Alguns ja els han ascendit. També alguns veterans ja arraconats pels seus partits i a punt de la jubilació política han aprofitat per reciclar-se i tenir un nou minut de glòria amb el qual ja no comptaven.

DE PORTAVEU DEFENESTRAT A FUTUR LÍDER A MADRID.
Joan Ridao va veure’s defenestrat del càrrec de portaveu d’ERC el juliol del 2004 en favor d’una Marina Llansana més fotogènica i víctima dels equilibris interns. Ell no forma part de cap família. Però ha sabut aprofitar la reforma, com a ponent fort d’Esquerra, per revalorar-se i acabar sent –dos anys després d’esmenes ganxo i discursos interminables–, un dels pares de l’Estatut al qual paradoxalment votarà que no. Ara ja sona com a futur substitut de Joan Puigcercós per encapçalar la candidatura republicana al Congrés, si Puigcercós fa duet amb Josep-Lluís Carod-Rovira a Catalunya. Com Ridao, el socialista Miquel Iceta va quedar-se també a la rereguarda, sense entrar en el tripartit, després de les eleccions. Però a ell no només no li van prendre el càrrec de portaveu sinó que a més el van ascendir a viceprimer secretari. Fontaner a la seu de Nicaragua, Iceta va jugar aquest mateix paper en la ponència parlamentària amb la també ponent Lídia Santos. A Madrid, Iceta va bregar discretament amb els negociadors del PSOE.

DE PORTAVEU AL CONGRÉS A MINISTRE.
No, no es tracta de Josep Antoni Duran i Lleida –encara– sinó del ja ascendit a ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, tot un encantador de serps i principal golejador del PSOE en els partits contra els partits catalans. José Luis Rodríguez Zapatero, satisfet, li ha confiat ara també la posició de davanter centre en la final del conflicte basc. Però en la negociació de l’Estatut, Pérez Rubalcaba no ha actuat sol: amb ell, han emergit els fins ara desconeguts Francisco Caamaño, secretari d’Estat de relacions amb les Corts, gallec i soci del prim sector federalista del PSOE, i el dur Miguel Ángel Fernández Ordóñez, àlies Mafo, secretari d’Estat d’hisenda i home de confiança del vicepresident econòmic, Pedro Solbes

DE LA GALLINA DELS OUS A LA TRUITA AMB PERNIL.
L’entorn de Mas li va confiar la negociació de l’Estatut a Catalunya i no es va equivocar. Francesc Homs s’ha guanyat a pols ser conseller quan CiU recuperi el govern de la Generalitat. Va aconseguir, amb ERC, arrossegar el PSC fins al text del 30 setembre amb un acord in extremis, en temps afegit, a can Maragall. Homs va desbloquejar el nou finançament amb el germà del president de la Generalitat, Ernest Maragall, a casa d’aquest, la matinada del 28 al 29 de setembre. El secretari del govern va cuinar a Homs un plat de mongeta tendra i una truita de dos ous amb pernil, tot regat amb cervesa.

SÁENZ DE SANTAMARÍA: PUNY DE FERRO AMB GUANT DE SEDA.
Pot preconitzar el trencament d’Espanya amb les mateixes paraules d’Acebes, però de la seva boca sona molt diferent. De destralera de segona fila, com a secretària de política autonòmica del PP que s’encarregava d’atacar l’Estatut quan Rajoy i companyia eren de cap de setmana, Soraya Sáenz de Santamaría va arribar a ponent de la comissió constitucional, amb Federico Trillo, i fins i tot a encisar alguns ponents catalans que la defineixen com una jurista excel·lent. Un altre destraler de segona fila, però en aquest cas no contra l’Estatut sinó contra el PP, que també ha emergit en el debat és l’anterior secretari general del PSOE al Congrés, Diego López Garrido, ara ascendit a portaveu.

DINOSAURES POLÍTICS RECICLATS.
L’Estatut ha ofert a alguns veterans que ja eren a mig camí de la jubilació política la possibilitat de tornar a ser per uns dies a primera fila. El socialista, i arraconat, Alfonso Guerra podrà afegir a la seva biografia vantar-se d’haver «raspallat» l’Estatut i en les hemeroteques quedaran per sempre totes les perles que va deixar anar en les reunions de la comissió constitucional del Congrés, que presidia. Alejo Vidal-Quadras, expresident del PP a Catalunya, hivernava al cementiri d’elefants de Brussel·les com a eurodiputat i no ha deixat escapar l’oportunitat de despertar i unir-se a la campanya de crispació llançant, per compensar la criticada poca contundència de Josep Piqué, barbaritats contra la reforma. Poc s’imaginava que en alguns mítings demanarien per aclamació que torni a liderar el PP a Catalunya.

NO TANQUEM PER VACANCES.
L’encara més veterà Jaume Camps, diputat al Parlament des de la primera legislatura, va retirar-se al consell consultiu després d’haver estat ponent de l’Estatut, però no s’esperava haver de treballar ja el primer d’agost a la nova feina. I és que l’estiu del 2005, abans de l’acord al Parlament, tots els partits van traspassar al consell consultiu la responsabilitat de dir si el projecte era o no constitucional. Així, durant tot un agost no es va deixar de parlar i pressionar aquest òrgan i el seu president, Joaquim Tornos. Un altre organisme al qual mai no s’acostuma a donar gaire possibilitat d’intervenir en política i que en els dos últims anys se l’ha requerit per facilitar materials és l’Institut d’Estudis Autonòmics, Carles Viver i Pi-Sunyer.

JOAN HERRERA EXISTEIX.
Coincidint amb el debat estatutari, però no tan directament implicat, emergeix el portaveu d’IU-ICV al Congrés, que va encapçalar la candidatura ecosocialista de les últimes estatals. Joan Herrera es fogueja a la sempre difícil Carrera de San Jerónimo mentre espera fer política a Catalunya, en un cas semblant al de Joan Puigcercós. També Jaume Bosch, un veterà de la política a ICV, ha tingut un paper destacat com a ponent ecosocialista.

ELS CONSELLERS.
L’exconseller de Governació Joan Carretero és una de les revelacions de la legislatura, com a màxim exponent del no d’ERC. Però també s’han popularitzat la consellera Montserrat Tura, fins al punt de sortir a les travesses com a successora de Pasqual Maragall, i el fins ara discret Xavier Vendrell.