divendres, 25 d'abril de 2003
>
El canvi educacional
El lector escriu
FROILAN FRANCO. Sitges
La literatura contemporània sobre reforma educacional té, en la definició de canvi educacional un punt clau per a la seva anàlisi. Aquesta categoria serveix, alhora, per caracteritzar el procés de reforma escolar en el qual s'introdueix un canvi tant al programa escolar com a les tècniques d'ensenyament i, així, avaluar els resultats a través de la constatació o no dels canvis en les conductes dels actors escolars. Per tant, aquests dos termes, reforma educacional i canvi educacional, apareixen fortament imbricats en la literatura educacional, fins i tot identificats. Però s'ha de saber què és el canvi educacional i la seva diferència de la reforma educativa. La reforma és la mobilització dels estaments públics així com les relacions de poder que defineixen l'espai públic, tot afegint que, a primera vista, canvi presenta un aspecte menys normatiu i més «científic». Cal destacar que aquest aspecte «científic» del canvi no té res a veure amb la concepció positivista de la ciència, que implica certes regles i normes universals, conseqüència d'una racionalitat, i que per això, no pertoquen a les condicions sociohistòriques ni de la societat ni dels científicss. La comprensió del canvi no és de cap manera pacífica. De debò, que el terme canvi ens remet immediatament a la moderna tradició i a la seva visió substancialista d'allò que és un canvi. En institucionalitzar-hi i incorporar-hi el canvi educacional com a factor de progrés, la moderna societat el fa, centrada en una valorativa concepció, cosa que significa que la mateixa societat no només el desitja, sinó que el promou amb neguit. És, fins i tot, en aquest sentit que la moderna consciència presenta la seva experiència, així com l'exigència històrica d'un canvi educacional. La modernitat, clar i català, consisteix menys a patir una perpètua subversió de tot referent model, que erigir-la en un valor suprem. Aquesta concepció valorativa del canvi educacional, que promou la fe en les reformes insti
tucionals com a intervencions, adreçades a alterar i millorar la vida social, implica concebre el context social i històric com a un fet funcional, l'equilibri del qual depèn dels reajustaments i constants reorganitzacions que tenen com a finalitat un harmoniós funcionament de la societat. El canvi educacional, doncs, passa a ser un mecanisme, la contribució del qual és fonamental per a la consolidació i preservació de l'harmonia social. És a dir, per la regulació i el control de la vida social. El canvi educacional en el sistema d'educació pública presenta, doncs, dues funcions, a primera vista contradictòries: la de preservar i, per tant, conservar la societat i, alhora, la de promoure'n la millora. De fet, aquesta contradicció és molt poc aparent, perquè tot succeeix com si el canvi educacional fos l'instrument capaç d'adequar l'educació pública a allò que la societat en demana.
Tradicionalment, els canvis educacionals (1857-1990) han estat presentats com un requisit del i per al desenvolupament social. Per això, en una societat (segle XXI) en constant mutació, els canvis socials i els canvis en l'educació pública són, necessàriament, correlatius. En la mesura en què les transformacions socials són considerades com la mateixa expressió del progrés, és a dir, com una inexorable evolució vers una societat cada cop més demòcrata,el canvi educacional passa a ser identificat amb la dinàmica social. Una dinàmica que sempre va en direcció a la realització harmònica i del benestar de la societat, concebuda, per tant, com un moviment del mal cap al bé. Aquesta concepció de canvi educacional, inclinada a l'harmonia i al benestar socials, deriva de la substitució, en la modernitat, de la «raó teològica» per la «raó social». Tal substitució, a més, és el signe específic del projecte pedagògic modern. Al llarg d'aquest procés de secularització, la «raó teològica» passa a ser cada cop més marginal en un projecte pedagògic definit per l'humanisme i per la rellevant racionalitat (l'escola pública laica, dcord amb una Constitució laica). Un dels signes d'aquest projecte pedagògic, per tant, és la importància dels valors intel·lectuals, estètics i morals, que passen a compartir els avantatges atribuïts als valors de la producció, bo i apuntant vers u
n projecte d'educació integral i polivalent de la persona humana. El canvi educacional va instituir l'escolarització de les grans masses, considerat per alguns pedagogs, l'any 1994, com «la major reforma de la modernitat». Per tant, l'anàlisi de la moderna concepció del canvi educacional i la seva relació amb la racionalitat científica i amb la «raó social» que defineix el procés de secularització de la societat.
|
