dimarts, 23 d'abril de 2002
>
Per fi, «La Lídia de Cadaqués» en català
la crítica
TRINITAT GILBERT
.
Eugeni d'Ors va acabar d'escriure La veritable història de la Lídia de Cadaqués el 1954 i des de llavors l'obra s'havia mantingut editada en la llengua en què no havia estat pensada, és a dir, en castellà. El vilanoví Oriol Pi de Cabanyes i l'escriptora Teresa Costa-Gramunt han posat fi a aquest «desordre» i ens brinden una traducció que ha estat curosa en la sintaxi orsiana i que ha corregit les grafies dislocades d'algunes paraules. De manera que han aconseguit que la lectura, en català, es faci amena i àgil. A hores d'ara seria pretensiós intentar fer una crítica de l'obra escrita per Xènius fa quaranta-vuit anys des de l'ermita de Sant Cristòfol de Vilanova. Estudiosos amb molta solvència ja ho han fet. Ara bé, sí que cal parar esment en l'extensa introducció (que es completa amb un apartat de referents bibliogràfics). Es tracta de cinquanta-cinc pàgines que transmeten, al cap i a la fi, l'estima amb què Pi de Cabanyes i Costa-Gramunt han tractat l'obra. Ells ho confessen: «hem estat lectors abans que traductors» (pàg. 9). En primer lloc, comparen la follia de la Lídia Noguer amb la del Quixot, perquè tots dos es trastornen per llegir tant. En el cas de la Lídia, pels escrits d'Eugeni d'Ors, sobretot els de l'Esquella de la Torratxa; en el del Quixot, pels llibres de cavalleries. Amb tot, els experts traductors mantenen que són follies diferents, la de la Lídia «és una follia d'amor». La del Quixot és «abstracta, sense imatges». En segon lloc, sostenen la interpretació que crítics (com Enric Jardí) van fer de la Lídia de Cadequés: «Compartim la idea que estem davant d'una interpretació personal del que li havia passat amb Catalunya, la terra a la qual tant estimava i de
la qual, en el fons del seu cor, no havia renegat mai». Ara bé, van més enllà d'aquesta teoria per situar el contingut de l'obra en el seu temps. Molts apartats fan referència a Dalí o García Lorca, que també van conèixer la mítica pescadora. D'Ors la va conèixer abans que els dos artistes esmentats, quan es va allotjar en dispesa a casa de la cadequesenca. Ella en va quedar enlluernada i no va parar d'escriure-li cartes, que D'Ors mai no va respondre. Els traductors no obliden aquest fet. Eugeni d'Ors mai no va fer cas a la pescadora fins al cap d'anys que hagués mort en un asil d'Agullana. Va ser llavors quan va recórrer la geografia vital de la pescadora. Finalment, cal esmentar les il·lustracions de Salvador Dalí. El primer dibuix que enceta el llibre és extraordinari; evoca l'embogiment de la Lídia i, al mateix temps, ens dóna indicis del seu caràcter, fort i arrelat. I si rellegim el llibre recordarem perles fantàstiques de la prosa orsiana, que potser ens portaran a agafar de nou La Ben Plantada, Gualba, la de mil veus i Sijé, les altres obres que, junt amb Lídia, completen la tetralogia de Les Oceànides. Vegem-ne alguna: «S'ha esbrinat que la dona [cadaquesenca] tan sols guisa en obsequi de l'home. Per a ella mateixa, no encendria mai el foc. Si s'encén, és per rebre el pes d'unes grans olles de cafè, que, acompanyades per algun crostó de pa, ingereixen a totes hores les comares. Això produeix dos resultats. D'una banda, els fa caure les incisives. De l'altra, les manté en estat de sobreexcitació constant».
|
