dimarts, 23 d'abril de 2002
>
Portugal profund
la crítica
XAVIER GUILLAUMES
.
Sabíem que a Rafael Vallbona li agrada tastar una mica de cada plat que té a la vora. No som al davant de cap personatge mediàtic, però si revisem de passada la trajectòria d'aquest inquiet periodista, escriptor i professor universitari, observarem que en el terreny de la literatura li resten ben pocs terrenys per trepitjar. Precisament amb motiu d'unes quantes trepitjades fetes per la regió de més enllà del Tejo, el riu que travessa Portugal, sorgeix el seu primer llibre de viatge. Per començar, un lema de partida extret de Saramago, que, amb les altres figures prominents de la cultura i el pensament lusità, no deixarà d'acompanyar Vallbona: «El viatger compleix amb la seva obligació: viatja i diu el que veu. Si sembla que no ho diu tot, serà error o falta d'atenció de qui ho va llegir.» Justa la fusta, així de simple. I és que Portugal ja ho té això. Té els paisatges, les gents, les històries, i res no deixa indiferent el viatger, perquè, per bé o per mal, aquest no pot desprendre's en cap moment de les distraccions i de les sorpreses. L'Alentejo és una immensa regió situada entre el centre i el sud de Portugal, i que s'estén des de l'Atlàntic fins a la frontera extremenya. Vallbona la recorre en sis dies frenètics. Sortint de Badajoz, començarà recorrent del nord alentejà, on el territori feréstec i tranquil troba en la petita ciutat de Portalegre el seu centre neuràlgic. A mesura que s'inicia el descens per la vora del riu Caia, les vinyes i els cellers reclamen el mateix protagonisme que els vins que en surten comencen a tenir fora del país. Propera parada: Évora, l'antic enclavament romà esdevingut patrimoni de la humanitat; la universitat, les muralles, les places la converteixen en el nucli urbà més majestuós de la zona. A la r
odalia, els vestigis d'una civilització prehistòrica testimonien la glòria d'un passat que contrasta amb el rumb incert del país en l'actualitat. El sud alentejà, tocant l'Algarve, és de cases blanques i de verd cereal, i, per damunt de tot, és de sensació d'infinit. Les notes de viatge són fresques, despreocupades, divertides fins i tot. El viatger només ha planificat la ruta; a partir d'aquí, tot resta per descobrir: els actes negligents a les carreteres, la manca d'educació de les recepcionistes dels centres turístics, l'oblit que els portuguesos tenen del seu passat. Per això el viatge també ha de ser història. I ha de ser present, amb l'objectiu de «tornar a buscar paraules, per maldestres que siguin, a través de les quals intentar explicar tot un univers de sensacions vitals, líriques, musicals, artístiques i espirituals que m'han fet sentir un ésser ric i ple a cada petjada que he fet solcant aquesta terra.» L'Alentejo és un dels darrers paradisos d'Europa, perquè «la modernitat imperant encara conviu en una certa harmonia amb el pas pausat i reflexiu que ha marcat històricament les constants vitals de l'ésser humà.» Seria exagerat afirmar que el lector experimentarà la mateixa saudade que sent el viatger quan s'allunya d'una ciutat enlluernadora com Évora o d'un paisatge pintoresc com el de l'Alentejo. Amb tot, si no heu estat mai a Portugal, el llibre probablement us en farà venir ganes. A partir d'aquí, bon cotxe i bona companyia, que és la millor manera d'anar a aquesta mena de llocs.
|
