dimarts, 23 d'abril de 2002
>
A tu, estimada
la crítica
ANNA VIDAL CAMPS
.
Es va fent més i més tard és una novel·la construïda a través d'epístoles. Disset cartes escrites per disset homes i adreçades a disset dones que tenen un seguit d'elements comuns que les lliguen narrativament i les acaben convertint en una sola història.
Són cartes escrites per personatges diferents des de perspectives, èpoques i punts geogràfics molt diversos, però totes elles comparteixen un tret essencial: les dones a qui van adreçades formen part del passat, per un motiu o un altre no són al seu costat, i fins i tot algunes d'elles ja són mortes. Són, doncs, cartes adreçades a una figura femenina absent que només es mostra en el record, esvaïda i llunyana, epístoles que han sorgit davant la necessitat de comunicació amb la que un dia fou la seva estimada, després de molts anys d'absència, tot i sabent que segurament mai arribaran a les seves mans.
L'amor és el sentiment que en el passat va conduir aquestes relacions que avui estan trencades, un amor que es manifesta de maneres diferents en cadascuna d'aquestes cartes i adopta formes i matisos distints segons les vivències de cada personatge. I aquest amor es barreja amb enyor, nostàlgia, malenconia, ironia o ressentiment. Intentar descriure'l proporciona a aquests homes la sinceritat necessària per mostrar estats d'ànim diversos davant d'aquesta absència i reflexionar sobre la vida i la mort, i el sentit de l'existència.
El fet d'escriure permet als remitents d'aquestes cartes anar rescatant records de la seva memòria i anar-los encadenant i posant-hi ordre. Escriure esdevé una teràpia o una manera de després contemplar aquests records en la distància que proporciona el pas dels anys i la lletra escrita que perdura. Aquestes cartes permeten fer balanç i sospesar el temps i l'espai que els han sepa
rat, però escriure-les respon sobretot a la voluntat d'establir comunicació interna amb un mateix, per tal de passar pàgina i tancar un capítol de la història que semblava inacabat.
El pas del temps és un element fonamental en tot el relat. El plany pel temps perdut i irrecuperable és una constant en aquestes cartes, cartes que tenen l'aparença d'haver estat escrites en un temps que està al llindar de l'extinció, un temps «fet de no res, com el que mena les coses».
Amb el pas d'aquest temps els records d'aquella relació han deixat de ser nítids i s'han anat desdibuixant en la memòria fins a barrejar-se amb desitjos mai viscuts. Les cartes no segueixen els paràmetres d'una realitat exacta sinó que són una forma de literatura que vaga entre realitat i ficció. Els records, imprecisos i de temps incert, es perden en els espais de la imaginació i, fugint de a realitat, es barregen amb la fantasia. En aquests monòlegs, els personatges, sense voler-ho, a partir de vivències reals confeccionen un espai imaginari.
Es pot dir que l'autor del llibre, Antonio Tabucchi, ha concebut aquesta novel·la amb una estructura adient per presentar la confessió de les passions de diversos individus. Aquestes disset cartes són una mostra d'aquelles cartes impregnades d'il·lusions, que s'escriuen com a reals però que no deixen de ser, de vegades, el reflex d'allò que hauríem volgut que fos.
|
