“No tinc cap ambició de formar un executiu partidista, i molt menys d’establir l’hegemonia de Perpinyà. El meu objectiu és establir una governança compartida al voltant de la ciutat central”, havia assegurat Louis Aliot, elegit a la primera volta, durant el seu discurs previ a la votació.

Les maniobres abans de la votació

El paper de figures amb capacitat d’influència en l’àmbit comarcal com Alain Ferrand, batlle del Barcarès, esdevé fonamental. Si fa sis anys va ser clau per a barrar el pas a Aliot, quan facilità la investidura de Robert Vila, batlle de Sant Esteve del Monestir, ara les seves manifestacions han anat en sentit contrari. La seva decisió de no disputar la presidència i de defensar obertament que el lideratge ha aplanat el terreny al batlle de Perpinyà.

La importància de l’ens metropolità perpinyanès no és solament simbòlica o institucional, sinó que també concentra competències estratègiques en matèria de transport, urbanisme, aigua, residus i habitatge per a prop de 300.000 habitants. És, en la pràctica, l’espai on es defineix el model de territori. De manera que el control de la metròpoli permet de tenir incidència directament en decisions clau com ara la planificació urbanística, les inversions en infrastructures i el desenvolupament econòmic.

L’horitzó següent, dins la política nord-catalana, són les eleccions departamentals del 2028, que exigeixen una implantació territorial àmplia i podrien eixamplar encara més el pes de Rassemblement National després d’haver aconseguit els quatre diputats nord-catalans a les legislatives i algunes de les batllies més destacades.

En un comunicat citat per l’emissora iraniana IRIB, el comandament de l’Exèrcit dels guàrdies de la revolució islàmica ha dit que els EUA han continuat els actes de pirateria i robatori marítim sota l’aparença d’un suposat bloqueig. “Per aquest motiu, el control de l’estret d’Ormuz ha tornat al seu estat anterior, i aquesta via navegable estratègica està ara sota una gestió i un control estrictes per part de les forces armades”, han anunciat. 

“Fins que els Estats Units no restaurin la plena llibertat de navegació per als vaixells que viatgen des de l’Iran fins als seus destins i tornada, l’estat de l’estret d’Ormuz romandrà estrictament controlat i en el seu estat anterior”, han afegit. 

Més de dos anys d’investigació han permès de rastrejar el circuit de diners de la trama, en la denominada operació Acantilado, dirigida pel Grup d’Emblanquiment de Capitals a les Illes. La policia espanyola ha comptat amb la col·laboració de l’FBI, la policia sueca i l’alemanya, que han ajudat a seguir el rastre de capitals a través de països com ara els Emirats Àrabs Units, Singapur, Geòrgia i Suècia.

Una xarxa amb seu a Palma

Segons que ha detallat la policia, l’entramat feia servir una xarxa de societats pantalla amb seu a Palma per canalitzar més de deu milions d’euros provinents d’una estafa piramidal global. Aquests diners s’ocultaven i es destinaven a inversions immobiliàries i negocis de restauració a la ciutat i a l’illa.

Entre les operacions principals hi ha la compra d’un habitatge al passeig marítim de Palma, la compra i rehabilitació de diversos immobles a zones com el Terreno, Es Portixol i el centre històric, així com locals de restauració. Alguns d’aquests béns es van vendre i uns altres van restar en desenvolupament fins a ser intervinguts per les autoritats.

Repartiment de beneficis i empresonament del cap

El cas comença el 2015, quan el principal investigat, resident a l’Orient Mitjà, va intentar d’introduir a l’estat espanyol diners d’origen il·lícit mitjançant tercers que constaven com a inversors. Segons la investigació, va comptar amb la col·laboració d’empresaris i d’un assessor que hauria dissenyat l’estructura empresarial per ocultar la procedència dels fons.

El suposat cap del frau va ser detingut més tard al sud-est asiàtic, extradit als Estats Units i condemnat a vint anys de presó després de declarar-se culpable.

Alguns dels implicats a Palma haurien intentat repartir-se els beneficis després que esclatés la macroestafa. Els darrers dies la policia ha fet escorcolls i ha detingut tres empresaris, un comptable i un assessor suposadament relacionats amb la xarxa per emblanquiment de capitals.

A més d’embargar immobles connectats amb la trama, la policia espanyola ha intervingut un iot, un vehicle d’alta gamma i diversos comptes bancaris amb quantitats importants de diners.

La investigació continua oberta amb l’objectiu d’aclarir l’abast total de la trama.

Tècnics d’ADIF encara treballen per reparar la incidència. Mentre duren els treballs, tot el servei de la línia es presta per carretera.

A més, en aquesta mateixa línia ja hi havia obres a la línia que obligaven a prestar servei alternatiu per carretera entre Ripoll i Puigcerdà (Baixa Cerdanya). També s’havia de substituir el servei entre l’Hospitalet de Llobregat i Montcada Bifurcació per la R4.

Ahir, l’Iran va anunciar la reobertura completa del trànsit comercial per l’estret d’Ormuz, una de les principals artèries energètiques del món, coincidint amb l’entrada en vigor de l’alto-el-foc temporal entre Israel i el Líban. Tanmateix, Trump va afirmar que el blocatge dels ports iranians es mantindrà en vigor mentre no hi hagi un acord definitiu.

Quan li han preguntat si prorrogaria la treva si no s’assolia un pacte abans de dimecres, Trump ha respost: “No ho sé. Potser no la prorrogo, però el blocatge es mantindrà… Desafortunadament, haurem de començar a bombardar de nou.”

Així, Trump ha deixat sobre la taula la possibilitat de reiniciar les operacions militars si no es tanca una entesa amb Teheran, en un moment de màxima tensió a la regió i amb la seguretat del trànsit marítim com a punt de fricció central.

Aquestes declaracions arriben mentre continuen els esforços diplomàtics per consolidar un acord que permeti d’estabilitzar la situació a Ormuz, una via amb un paper clau en el comerç energètic global, després d’uns dies marcats per enfrontaments i mesures de pressió de tots dos bàndols.

El text, publicat per Rebel, naix d’un treball de final de màster que és fruit d’una rigorosa investigació per a destapar els mecanismes que van desembocar en la sega de l’herba davall els peus de Mónica Oltra. La conclusió és que hi ha tots els condicionants per a dir-ne lawfare, d’això que li ha passat.

En aquesta entrevista, Mari Carmen González assegura que és casual que llibre isca ara, just en el moment que Oltra ha anunciat que torna a la política, que vol ser batllessa de València. Per a acabar-ho d’adobar, el moviment de l’Audiència de València, d’asseure-la al banc dels acusats, podria coincidir amb el començament del judici. A desgrat d’això, González Vidal diu que la decisió que ha pres Oltra l’honora i que cal no deixar-la tota sola.

—Què és la lawfare?
—És la instrumentalització dels òrgans judicials per a desfer-se de determinades persones. És la guerra jurídica. El terme, en anglès, ja s’usa habitualment.

—Qui instrumentalitza?
—La jerarquia judicial instrumentalitza les seues decisions segons amb quins actors. Però podem dir que, a banda del braç judicial, també hi intervenen el braç polític i l’econòmic.

—Amb aquesta premissa estudieu el cas de Mónica Oltra i, de manera científica, arribeu a la conclusió que això que li han fet és lawfare, que és una inquisició moderna.
—Quan investigava per al llibre, vaig revisar les xarxes socials i Mónica deia en el seu Twitter, ara X: “la Santa Inquisició”. Hi ha una cita de Bernat Gui d’El nom de la rosa. Vaig revisar l’obra. En la inquisició hi ha el dret d’acusar, però no el de la presumpció d’innocència. Tenim una inquisició moderna.

—Quins elements són comuns amb la Inquisició?
—Quan estudiava vaig aprendre la separació de poders, de què parlava Montesquieu. Si el poder executiu, el legislatiu i el judicial van separats, tenim una bona democràcia, em van ensenyar. Evidentment, a l’edat mitjana, aquest sistema no hi era. Però ara sí que hi és, buit de contingut. Tots tres poders s’entremesclen amb un quart poder, que és el mediàtic. Els mitjans són necessaris perquè hi haja lawfare. També ho analitze al llibre.

—Parleu de mitjans convencionals, o dels que s’anomenen pseudo-mitjans, canals de YouTube i coses d’aquestes?
—Parle dels mitjans afins als poders neoliberals que es mouen en l’àmbit de la dreta i de l’extrema dreta. EDATV, Jiménez Losantos. Però en el cas de Mónica Oltra, van entrar en joc mitjans, pretesament progressistes, que van contribuir a la causa. No investigaven què passava, sinó que anaven al titular ràpid. Ho hem acreditat amb Ferreras a La Sexta, per exemple.

—Segons que dieu al llibre, la principal causa de la persecució a Mónica Oltra és econòmica. La reversió del model Alzira de la gestió sanitària i la nova concepció dels serveis socials.
—No és l’única, però sí que és la decisiva perquè la maquinària s’engegue i diguen que cal anar contra aquesta dona. Mónica Oltra ha fet de la política una eina de transformació social. En el llibre, hi pose aquella frase seua: “Si políticament no som un perill per als poderosos, què som i què fem?” I ella era un perill autèntic. La llei del 2019 representa la universalització dels drets socials. Els interessos privats que fan negoci amb això veuen que el sistema els perilla i les elits econòmiques i polítiques, que actuen en connivència, s’activen.

—Quin és el paper de la família De Rosa en aquest cas?
—En el llibre hi ha dues fotos. Una és la que Mónica Oltra va mostrar a les Corts i va dir: “Seguiu la pista dels diners.” Hi ha, en una estació de l’AVE a Madrid, Cristina Seguí, Alberto de Rosa, que era director de Ribera Salut, i Francisco Camps. Pot semblar una reunió casual, però no ho és. Alberto de Rosa va començar a aprofitar-se de la gestió privada de la sanitat pública en temps d’Eduardo Zaplana amb Ribera Salut. Ell n’era el president. El seu germà, Fernando de Rosa, ara és diputat del PP al congrés espanyol, però és jutge i ha estat president de l’Audiència de València i conseller de Justícia amb Francisco Camps. La seua germana, Carmen, era la presidenta de l’Ateneu Mercantil de València, on es van organitzar xarrades i xous amb EDATV per a llevar Mónica Oltra de davant.

—En el llibre parleu del relat que construeixen gent com Cristina Seguí i EDATV. Però els construeixen sobre uns fets sentenciats: l’ex-marit de Mónica Oltra va ser condemnat per abusos a una menor interna en un centre que depenia de la seua conselleria. Gestionat d’una altra manera, no s’hauria pogut evitar la construcció d’aquest relat?
—Quan la maquinària actua i diu “ara és el moment”, el relat es construeix a soles. No hi ha res. Ells no investiguen quan passa, sinó quan ja hi ha la sentència. Comencen a rascar. És Vox que denuncia. I el jutjat diu que no hi ha res. I no hi havia res. Però políticament comencen a atacar Mónica a les Corts. S’amplifica la denúncia fins a tal punt que la fiscal, Teresa Gisbert, arriba a dir que si tanta gent en parla és perquè deu haver passat alguna cosa.

—Com funciona? Cristina Seguí i més altaveus de l’extrema dreta comencen a atacar Oltra i la política i els jutges s’hi afegeixen? O és la judicatura que comença i Seguí i alguns altres ho expandeixen?
—Són cooperadors necessaris. La maquinària es posa en funcionament amb la denúncia de Vox. Ho tenen orquestrat i, per tant, preparat. La sala 4 de l’Audiència no és igual que el jutge instructor que deia que no hi havia cas.

—Què passa en la secció quarta de l’Audiència de València?
—La presideix Pedro Castellano Rausell, que forma part d’una associació molt conservadora de jutges. Moltes de les decisions que ha pres sempre són favorables al PP o a les posicions d’extrema dreta. Per exemple, va absoldre Pedro Cuevas, l’assassí de Guillem Agulló, en el cas de l’operació Panzer. O decideix de fer pública l’obertura del judici oral contra Mónica Oltra el 26 de febrer, que és el mateix dia que la jutgessa de Catarroja eleva les conclusions al TSJ perquè s’investigue Carlos Mazón. És qui no executa la sentència de presó d’Eduardo Zaplana o qui, contra el criteri d’anticorrupció, arxiva el cas de presumpte emblanquiment a l’Ajuntament de València.

—També heu esmentat la fiscal Teresa Gisbert, que en el llibre situeu a prop del PSPV. Em fa l’efecte que insinueu que els socialistes també estaven contents si Mónica Oltra deixava la política.
—El llibre reflecteix dades objectives, no insinuacions. Seria un atreviment  fer cap insinuació. Però sí que hi havia en aquell moment algunes discrepàncies entre els partits del Botànic. Per exemple, la pandèmia es volia gestionar de manera diferent. Hi havia alguna contradicció amb alguna familiar d’alguna política, Ximo Puig havia avançat les eleccions sense comunicar-ho a Compromís… Hi havia una certa incomoditat, i just és en aquell moment quan la fiscal impulsa el procediment.

—En el llibre afirmeu que això que passa el 23 de febrer, quan es dicta l’obertura del judici oral, és lawfare sobre lawfare. Què vol dir això?
—Ja teníem el llibre quasi tancat i havíem acreditat la lawfare després d’analitzar tot el procediment contra Mónica Oltra. Hi ha lawfare, encara que no hi haja sentència, perquè lawfare és un procediment. I com que no troben prou el fet d’haver-se llevat Oltra de damunt, tornen a fer lawfare. I tot això suscita la qüestió de si han obert el judici oral amb probabilitats gaussianes, dient que el fet que no hi haja cap prova, en si mateix, ja és alguna cosa. I si hem arribat a això, qui ens diu que no hi haurà una condemna de culpabilitat? Si estem en un moment de pèrdua de drets, si l’estat de dret no compleix cap garantia, si no aplica el principi de presumpció d’innocència, qui ens diu que no hi haurà una sentència de lawfare sobre lawfare.

—El poder judicial a casa nostra té les arrels molt profundes en el franquisme. Franco fa cinquanta anys que es va morir i no hi ha qui ho desarrele.
—Em base molt en els estudis de Joaquín Urías, que ha treballat molt en la lawfare. Diu que la jerarquia judicial, allà on es prenen les decisions, és herència del franquisme. Potser el procediment per a accedir a la carrera judicial no és igual de democràtic quan es tracta d’un jutge d’instrucció o d’un jutge d’una audiència provincial. Hi ha determinades figures totalment lligades a partits polítics en el Consell General del Poder Judicial, per exemple. Silvina Maria Romano parla de juristocràcia, diu que el poder ja no és a les urnes, sinó que està en els jutges i, per tant, es desvia del tot el nostre dret a decidir qui volem que ens governe. En aquest cas, les urnes havien decidit que governara Mónica Oltra, i la juristocràcia va fer que a les eleccions del 2023 guanyaren el PP i Vox, amb totes les conseqüències d’això.

—Feu esment al llibre del cas de la lawfare aplicada als protagonistes del procés d’independència de Catalunya. Una lawfare de llibre, reconeguda internacionalment. Costa molt de veure representants de l’esquerra denunciant-ho. Què ha passat?
—[Riu.] És una pregunta complicada. Què ha passat? Potser l’esquerra que pensem no és tanta esquerra. També va ser en un altre moment en què no s’havia normalitzat la lawfare, però, òbviament, allò va ser lawfare; i no ho dic jo, ho diu l’ONU. Això s’ha de saber. Es van vulnerar moltes garanties.

—Us he fet la pregunta perquè molts lectors de VilaWeb encara recorden les declaracions de Mónica Oltra sobre l’exili de Carles Puigdemont i no entenen la falta de solidaritat. En tots dos casos, judicialment, es va aconseguir allò que cercaven.
—Crec que tots són víctimes d’alguna cosa que està per damunt de les paraules que pogués dir Mónica. És clar que hi ha uns poders que van molt més enllà de la transformació que hauria pogut fet Puigdemont o que ha pogut fer Mónica i que l’enemic es vol llevar de damunt la gent que pot ser dissident o cercar un canvi.

—Alguns altres exemples que poseu són el de Victòria Rosell, que va perdre el jutjat, el d’Ada Colau i el d’Irene Montero; i parleu de biaix de gènere. Dieu que les dones són més víctimes de lawfare que els homes.
—Hi ha un biaix de gènere clar. Hi ha lawfare de gènere. Hi ha disciplina patriarcal. El fet que vulguem canviar les coses essent dones és més perillós per a la gent que es pensa que no ha de ser una dona qui ha de canviar això. I sí que s’acredita la disciplina patriarcal en la lawfare, i s’acredita en dones destacades, que també han provat de llevar-se-les de damunt.

—Això que fa el jutge Peinado amb Begoña Gómez és lawfare?
—Em falten dades per a saber si s’han complit totes les característiques, tots els trets, els temps processals, tot el que en el cas de Mónica s’ha complit. No tinc tantes dades, però considere que sí, que al final s’ha fet un ús espuri del procediment judicial per poder atacar una dona que és la dona del president del govern. A qui volen fer mal és al president del govern i l’han utilitzada.

—El fet que usem tant el terme lawfare pot fer que es desgaste, que perda pes o es desvirtue, i que de qualsevol decisió judicial que no ens agrade en diguem lawfare?
—Crec que hem d’anar amb cura. Sí que és cert que aquest llibre naix d’una definició de lawfare, unes característiques que el distingeixen i el compliment de totes les característiques. El fet que s’haja normalitzat el concepte pot tenir dos vessants. Un, que realment hi ha molt de lawfare i perdem molta democràcia i molts drets i ara aflore. I un altre, que s’haja d’anar comprovant en cada cas si realment ho és o no. El cas de Mónica Oltra ha estat paradigmàtic i s’acredita amb dades objectives.

—A banda de ser jurista i criminòloga, també sou regidora de Compromís a l’Ajuntament de Casinos, el vostre poble. Abans parlàveu de municipalisme. Us he de preguntar si no penseu que pot ser contraproduent que Mónica Oltra siga la candidata a una batllia mentre seu al banc dels acusats. Perquè, si la lawfare segueix el full de ruta, és molt probable que s’òbriga el judici poc abans de la campanya electoral.
—Mónica ja és víctima de lawfare, independentment de què passe a partir d’ara. El procés ja s’ha complert. Una de les coses que també origina la lawfare és la desafecció política. En el discurs que va fer al congrés d’Iniciativa, va dir: “Accepte el repte perquè no puc viure agenollada, he de viure dempeus.” Viure dempeus és una cosa molt necessària per a revertir aquesta situació. Ja no és la reversió de la privatització de la sanitat. És tan generosa que ha dit: revertiré la situació tan dolorosa en què em trobe. Només ella sap què passa. I jo crec que és això. Ens hem de rebel·lar davant el sistema. Li hem de donar suport perquè no es torne a quedar sola. I hem de creure en la justícia i en la democràcia. Ignacio Ramonet diu que s’ha de democratitzar la democràcia. I aquest és un pas per a fer-ho.

—Us ho demane d’una altra manera. Una Mónica Oltra asseguda en el banc dels acusats no és donar eines a la dreta i l’extrema dreta en plena campanya electoral?
—Potser per a l’extrema dreta això és una eina, però la gent sap què ha passat, i si algú té dubtes que llegesca el llibre i vaja més enllà dels titulars. No tenen cap prova, el dret penal ha de ser garantista i no pot asseure ningú al banc dels acusats sense cap prova. Ningú no es pensava que sense proves una persona seria acusada i duta al judici oral. I s’ha fet. La gent que no creu en la democràcia pot sobrepassar els límits.

—Com Trump, que diu que els seus límits són els seus valors.
—Exacte, però els nostres límits són els de la democràcia. I si això se sobrepassa, assumirem que ha d’estar en el banc, però explicarem què ha passat. Hem de ser el revulsiu. No caurem. No podeu continuar llevant-nos els drets perquè ja no parlem de democràcia.

—Teníeu pactada la sortida del llibre tot coincidint amb l’anunci que Mónica Oltra es presentaria a les eleccions?
—Ha estat una casualitat. El llibre estava preparat per a eixir amb el congrés d’Iniciativa. Jo podia sospitar que Mónica comentaria alguna cosa, però em va agafar de sorpresa. Crec que la gent molt propera a ella ho va saber el dia abans. Per sort, el llibre és un treball acadèmic, no és fruit del fenomen fan. És objectivat, té dades, i s’ha treballat de manera científica. El pròleg me’l fa el tutor del màster.

Primer, el cas es va arxivar provisionalment, però finalment demanen dos anys i mig de presó per a cadascun i un total de 140.000 euros de multa entre tots. La fiscalia els acusa de coaccions i d’atemptat contra les llibertats i drets fonamentals amb l’agreujant de discriminació per motius ideològics. Alerta Solidària destaca que el fiscal que signa l’escrit d’acusació, Miguel Ángel Aguilar, ja havia perseguit judicialment militants LGBTI que havien protestat contra l’entitat ultradretana Hazte Oír.

El relat de la fiscalia, ple d’adjectius i adverbis connotats, descriu els concentrats com a molt violents i parla d’un “clima de pànic”, tot i que reconeix que ningú no va resultar ferit. Diu que van fer crits, xiulets i sorolls “eixordadors” per impedir l’acte, i que van picar i empènyer portes, a més d’insultar i donar empentes, puntades de peu i cops als membres de l’entitat espanyolista. Tot i aquest relat, els delictes pels quals els acusen no tenen a veure amb cap agressió física.

Per tal de mostrar la solidaritat col·lectiva amb els encausats, el seu grup de suport i Alerta Solidària han organitzat avui una xerrada, un concert i un vermut a l’Ateneu Flor de Maig del Poblenou (Doctor Trueta, 195). A les 11.30 les dues entitats faran una xerrada i a les 12.00 començarà el concert-vermut amb Chundarata, Kike Ubieto i Dani Caracola, Os Chotos, Sergi Llena, Joan Barblues, entre més artistes convidats.

Gat escaldat amb aigua tèbia fuig

Un refrany que ens diu que els qui han sofert un dany solen estar atents a evitar-ne més, encara que no siguin tan greus.

Qui s’aixeca de matí, pixa allà on vol

Si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, com diu Josep Guardiola, tindrem avantatges que no tenen els toca-sons.

Sempre plou quan no hi ha escola

Una dita pròpia del País Valencià: hi ha esdeveniment que ocorren quan són inoportuns i, en canvi, no es presenten quan serien beneficiosos.

A sants i minyons, no els prometis que no els dons

Una recomanació d’educar amb coherència: cal complir allò que s’ha promès als infants.

Deixa lladrar el ca, que mentre lladra no et mossegarà

Clar i català: no facis cabal de segons quines amenaces, perquè sovint són soroll i prou.

Caldera vella, bony o forat 

A mesura que et vas fent gran –ens diu la dita–, vas arrossegant (i acumulant) deficiències de salut. De vegades s’hi afegeix la cua: …o si no, tot plegat

Pardal que vola, a la cassola

No calen gaires explicacions: les ocasions no es poden deixar escapar.

Pensa molt i parla poc, i els savis et faran un lloc

Un elogi de la discreció i la prudència.

No donis l’hivern per passat, que l’abril no sigui acabat

Una dita d’aquest mes. Si el març marçot pot ésser traïdor, a l’abril encara pot fer fred.

Tota pedra fa paret

I acabem amb una dita optimista: qualsevol cosa pot ésser útil, res no és debades.

D’ençà que vaig publicar els primers llibres de poesia i, posteriorment, la meva obra de teatre i les novel·les, he voltat pel país convidada a diferents d’aquests clubs i no hi ha hagut ni una sola ocasió en què no hagi sortit refotudament feliç d’haver-ne format part. La sensació com a lector és també meravellosa, però quan ets convidada a un club com a autora, sents que un grup d’amics t’obren la porta de casa seva, que et concedeixen el goig i el privilegi de deixar-te formar part de la seva venerada cabila, on imperen, sempre, el respecte i la passió. Ben aviat vaig quedar fascinada i vaig entendre que els clubs de lectura són estructures d’estat, espais de resistència, trinxeres de la cultura des d’on es lluita, tal vegada sense que els participants en siguin conscients, contra la desinformació, contra la monotonia, contra la mediocritat, contra la deshumanització, contra l’angoixa que el capitalisme va inoculant a tot arreu.

Malgrat que la història de la literatura és també la història de la literatura oral, en les darreres dècades hem anat oblidant la preciosa pràctica de llegir en veu alta, de narrar contes, històries en una rotllada, vora el foc, a les places o en sobretaules. Ara l’acte de llegir és, sobretot, un acte íntim, individual, i està bé que sigui així, però l’experiència lectora s’expandeix quan, a la lectura individual, s’hi afegeix la consciència tel·lúrica de saber que hi ha un grup de persones llegint alhora el mateix llibre, quan es fan trobades on es poden llegir en veu alta alguns fragments, perquè és també un plaer oblidat, un acte d’amor molt poc practicat, el de llegir a algú un llibre o que ens el recitin en veu alta. Els audiollibres volen acostar-se a aquesta experiència, i malgrat que ajuden a trencar la solitud lectora, queden lluny del goig de sentir en directe una veu que narra per a tu.

Cada vegada que he sortit d’un club de lectura, he enfilat el camí de retorn a casa amb la sensació d’haver après moltíssim, amb el cap bategant de preguntes, d’estímuls, de reflexions, perquè un altre punt imprescindible i saludable dels clubs és l’oportunitat de debatre. Que poc que debatem actualment, que poc que debatem sanament, vull dir, entenent el punt de vista de l’altre, arraconant les raons i veritats absolutes, ampliant el pensament crític i deixant-nos transformar pels gustos i les opinions alienes o contraposades a la nostra.

Als clubs de lectura, hi he trobat sempre veus i dones lúcides, captivadores, perquè sí, en la gran majoria de clubs les participants són dones, amb un home, dos o, a tot estirar, tres. Elles, a més, d’edats ben diverses, transgeneracionals: dones jubilades normalment, però també mares que han demanat cangur per poder regalar-se aquell moment, aquell espai sagrat, dones solteres, noies joves. De totes elles n’he après i amb totes elles m’he emocionat.

Menció a part mereixen les bibliotecàries, les organitzadores d’aquests clubs, dones també, la majoria, amb un denominador comú: una passió i un entusiasme encomanadís que allarguen les hores de feina i treuen temps del seu temps per fer que sempre tot rutlli meravellosament bé i perquè tots els presents se sentin a gust.

De fet, els clubs de lectura són el vestigi més vell i més bell del que ara s’ha rebatejat amb el nom de trobades offline, un fenomen creixent a tot Europa, un concepte gens nou, però que retorna amb força contra la societat alienant on vivim, com un acte de rebel·lió contra l’addició a les pantalles. Es tracta, simplement, de tornar a l’hàbit ancestral de reunir-se sense telèfons mòbils per recuperar l’atenció plena amb la resta de persones participants, per tornar a conversar en viu i en directe i per compartir, de debò i no només de cos present, temps i espai. Diuen que, de mitjana, passem entre quatre hores i sis diàries enganxats als mòbils, tan abduïts que, en tornar la mirada a la realitat, a vegades tenim fins i tot una mena de jet lag digital tan fort que no toquem ni quarts ni hores i no sabem ni què carai hem estat mirant pantalla endins durant la darrera hora d’abducció. El panorama és fosc, trist i desolador, però de mica en mica la gent sent la necessitat de tornar a l’essència, de tornar a ser humans, i prova d’això són també les reading party o festes de lectura que tenen lloc a parcs o a esglésies on unes quantes persones s’apleguen per llegir, per pintar, per escoltar i compartir música o, simplement, per caminar en silenci o per estar-se callats en companyia.

Per sort, al nostre país tenim una xarxa de biblioteques que és un bé molt preat i no ens calen anglicismes per a anomenar aquesta mena de trobades de retorn a la vida.

Visquin tots els llibres que ja llegirem, tots els personatges que ja duem a dins, totes les històries que eren alienes i ara ja són nostres, visquin els llibres meravellosos que s’amunteguen esperant que els llegim, visqui la literatura, visquin les biblioteques, visquin els nostres clubs de lectura i, sobretot, visquin els lectors i les lectores que fan possible que els autors continuïn escrivint per fer girar el cercle sense fi de les virtuts i els goigs de l’escriure i del llegir.

El dia de Pasqua del 1756 –fou el 18 d’abril–, en el context de la guerra dels Set Anys, una armada naval francesa amb 12.000 homes provinent de Toló va desembarcar sense gaires entrebancs ni oposició a Ciutadella. Començava l’anomenada batalla de Menorca, ocupada d’ençà del 1708 pels britànics, que es va acabar dos mesos i mig després amb la rendició del castell de Sant Felip, a la boca del port de Maó. Un dels soldats que anaven amb l’estol francès, François Décure, es va estar a l’illa –a desgrat seu– molt més temps que no va durar l’ocupació francesa: quan Menorca va tornar a passar a mans dels britànics l’any 1763, fou capturat i empresonat durant cinc anys a la zona de Maó. L’episodi, com veurem, el va marcar profundament.

El nom de Décure torna a aparèixer en la documentació el 1777, ja a París, contractat per la Inspecció General de Pedreres per a treballar com a obrer al subsol de la capital francesa. D’ençà de l’època romana, cal dir, les explotacions de pedra calcària sota la ciutat eren prou habituals i aquella xarxa de galeries subterrànies, a l’últim quart del segle XVIII, va semblar una bona solució per a descongestionar els cementiris sobresaturats de París. Al costat de les explotacions mineres, doncs, hi van néixer les famoses –i una mica escabroses– catacumbes parisenques, plenes d’ossos humans. Durant cinc anys, fins el 1782, l’obrer Décure va picar pedra sota terra i, en les pauses dels àpats o ja fora del torn de treball, va esculpir d’amagat, en una galeria inferior que havia descobert casualment, uns quants gravats i figures a les parets.

I què hi va reproduir, amb tant de secret? Doncs les grans edificacions que recordava –amb força dosis d’imaginació, cal dir-ho– de l’àrea del port de Maó: el castell de Sant Felip, la façana marítima de la ciutat i una possible caserna militar. Sota la llum pàl·lida de les torxes, amb els estris que tenia a l’abast, va anar completant allò que actualment, en l’extensa xarxa de catacumbes de París, és el passadís de Port Mahon, el nom amb què era coneguda la capital menorquina pels francesos i pels britànics al segle XVIII.

Una de les tres obres que va deixar amagades al subsol parisenc, la que representa la ciutat de Maó vista del port, si passem per alt les nombroses llicències artístiques que es va prendre l’autor, és gairebé perfecta quant a factura per un detall que no sempre és perceptible: quan l’aigua natural s’acumula dins aquesta galeria tan particular, arriba just al nivell correcte de la riba.

Décure va sobreviure a l’empresonament de Menorca, però no va superar la feina enclaustrada a París: segons que sembla, amb el conjunt escultòric ja enllestit, va intentar de construir ell mateix una escala que connectés el seu cau artístic amb la galeria superior i un esfondrament li va causar ferides greus de les quals no es va recuperar. Per sort, els inspectors de les pedreres van decidir de preservar l’espai en què havia treballat i hi van instal·lar una placa commemorativa. Gràcies a això, i a unes quantes restauracions en aquests últims dos segles i mig, l’episodi vital d’un soldat francès a Menorca continua plasmat a les entranyes de París.

I una mica més: El passadís de Port Mahon, tot i quedar englobat en el conjunt de les catacumbes de París, no és d’accés obert i, de fet, tan sols es pot visitar de tant en tant de manera excepcional. Disposa de protecció com a monument històric.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

La querella que va presentar Jaume Alonso-Cuevillas en nom dels ex-consellers Lluís Puig, Joan Manuel Tresserras, Ferran Mascarell, Laura Borràs i Àngels Ponsa assenyalava el fet que la jutgessa signés l’ordre d’execució forçosa de la sentència, el 22 de juliol de l’any passat, “malgrat el fet d’haver-hi una clara consciència del greu risc per a les obres”, perquè en aquella interlocutòria Rocío Pilar Vargas deia: “Ens trobem davant una execució especialment complexa, el compliment immediat de la qual no és possible, atesa la naturalesa i el valor patrimonial dels béns que ha de ser restituït.” I, tanmateix, va ordenar que se’n fes el trasllat, amb “uns terminis determinats per a l’execució de les operacions de desmuntatge, embalatge i trasllat [de les pintures]”.

Aquest és un dels arguments principals dels querellants per a afirmar que la jutgessa ha comès un delicte de prevaricació, sigui dolosa (intencionadament) o bé culposa (per “ignorància inexcusable”). Vénen a dir que sap que el risc de destrucció d’un bé protegit amb la màxima qualificació segons la llei de patrimoni espanyola és molt alt i, tanmateix, posa en perill les pintures, avantposant l’execució d’una sentència que resol la titularitat d’aquest bé. Però això n’implicaria la destrucció, i es comet, per tant, un delicte contra el patrimoni històric.

Però la jutgessa sembla que utilitzi aquestes mateixes observacions sobre la fragilitat de les pintures com una manera de demostrar que actua amb la cautela necessària, malgrat mantenir la determinació d’executar la sentència; que té en compte la veu dels experts, tot i que atorga més pes a l’opinió d’una responsable de patrimoni del govern de l’Aragó que no pas als experts reconeguts en l’àmbit internacional que ha aportat el MNAC.

L’equilibri precari de la jutgessa

Vargas Magallón vol aquest equilibri perquè sap que té entre mans un material altament inflamable; actua com si preveiés que, en cas de destrucció de les pintures, algú li vindrà a reclamar responsabilitats penals. No deu patir pas per la querella que han presentat contra ella els cinc ex-consellers, perquè gairebé segur que ni tan sols l’admetran a tràmit, com ja ha demanat la fiscalia del TSJ de l’Aragó. Fins i tot Alonso-Cuevillas té assumit que l’arxivaran. Però la querella posa damunt la taula uns tipus penals concrets, i uns arguments que, arribat el cas, i si s’arribessin a malmetre les pintures, hom podria rescatar.

La jutgessa ho sap: “La part executant va insistint en l’especial fragilitat de les pintures murals actualment ubicades a la sala 16 del MNAC, a més de la inescindible vinculació entre les tasques de desmuntatge, l’ulterior muntatge i el lloc definitiu de destí”, deia en la providència d’aquesta setmana que fixava el termini de cinquanta-sis setmanes per a la devolució. Però deia que això no es podia pas “examinar al marge” de la condemna al MNAC, ratificada pel Suprem, “a restituir a la sala capitular del Monestir de Vilanova de Sixena les pintures murals”.

En la resolució, recorda que “l’objectiu propi de la present execució no és cap altre que la devolució de les pintures”, i que durant el judici del 2014 en aquest mateix jutjat “va quedar acreditada la viabilitat del trasllat de les pintures”. Ho diu perquè s’agafa a la declaració de la restauradora-conservadora Rosa Gasol, que va declarar en aquell judici que el trasllat no era impossible sempre que es prenguessin les precaucions i mesures necessàries, i que la pintura no se separés de la tela, ni la tela de la fusta.

Dit això, la jutgessa s’aferra a un informe aportat pel govern d’Aragó, de la cap del servei de conservació i restauració del patrimoni cultural, Arantxa Ferrer Rueda, segons el qual les reformes estructurals que han fet a la sala capitular i la climatització que hi han instal·lat fan que tingui “tots els requisits perquè, avui en dia i a tots els efectes, es pugui considerar un espai expositiu”.

I això, la jutgessa, ja ho dóna per bo. És el punt on cerca l’equilibri entre la determinació de fer portar les pintures a Sixena i poder dir que sempre ha tingut en compte les consideracions tècniques dels experts. Però ni té en compte tots els experts, ni escolta tots els arguments que s’esgrimeixen, com els de Rosa Gasol.

Perquè no té en compte un altre aspecte fonamental sobre el qual Rosa Gasol ha advertit: que les pintures no es podran recol·locar a la sala capitular perquè no hi caben; no encaixarien en els arcs de la sala. Ho explicava així: “A la sala capitular no caben els arcs de fusta sobre els quals hi ha les pintures. Al MNAC es van recrear els arcs amb una estructura nova, de fusta, més o menys amb les mateixes mides, però si d’aquesta estructura en separes els carcanyols d’una banda i d’una altra i els poses en l’arc original de la sala capitular, d’entrada aquell arc creix a banda i banda i, per tant, no hi cap l’estructura sobre els arcs originals. I les pintures no es poden arrencar de la fusta sobre la qual estan muntades, perquè és el seu suport.”

Aquest advertiment de Rosa Gasol, la jutgessa també el té per escrit en l’informe elaborat per l’especialista italiana en conservació Simona Sajeva que el MNAC va lliurar el setembre de l’any passat. “La col·locació de les pintures, només amb les teles i els panells, directament sobre les parets, o fins i tot mitjançant els marcs de fusta dels arcs, continua essent l’alternativa més desfavorable per a la conservació.”

La jutgessa no en fa cabal, deixa de banda els informes que li ha lliurat el MNAC amb els advertiments sobre els danys irreparables que poden sofrir les pintures si s’acaben traslladant, i fixa aquest calendari de cinquanta-sis setmanes perquè s’executi la sentència. Al mateix temps que ho decideix, rebutja la petició que li feia el museu de demanar un informe a l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya (IPCE), que depèn del Ministeri de Cultura espanyol, sobre la viabilitat de traslladar les pintures murals a l’Aragó. El ministeri no ho ha fet d’ofici ni ha atès les nombroses peticions perquè ho faci, malgrat el pes tan important que tindria un informe com aquest, elaborat per aquest organisme, que ja va concloure que, per raons de protecció del patrimoni, no era viable de traslladar temporalment la Dama d’Elx ni del Guernica de Picasso, totes dues obres exhibides a Madrid.

Però en el cas de les pintures murals, com que hi ha una sentència ferma pel mig, qui ara té la darrera paraula és la jutgessa encarregada d’executar-la. I, si bé ha desestimat la petició de requerir aquest informe de l’IPCE i ha dit que no es podria considerar que fos independent (perquè el Ministeri de Cultura forma part del consorci del MNAC), ha volgut deixar una porta oberta a incorporar-lo més endavant: “La providència recorreguda no tanca la possibilitat que aquest informe pugui ser sol·licitat d’ofici en un moment posterior, si es considera pertinent.”

Sempre, en totes les resolucions en què va donant impuls a l’execució de la sentència, la jutgessa acaba deixant una porta oberta, per petita que sigui. Ningú no li pot dir que aturi el procés per al trasllat de les pintures, perquè és tot al contrari; però procura que hi hagi en tot moment mostres de la seva preocupació perquè es faci amb garanties. Una cautela que voreja la prevaricació.

Durant aquesta legislatura a Madrid, per exemple, la tossuderia amb què s’ha repetit la cantarella que el PP, Vox i Junts ja funcionen com una unitat cohesionada no ha fet sinó anunciar una profecia autocomplerta. En lloc de castigar-los, cada vegada que Gabriel Rufián repeteix que Junts ja és un element més de la dreta espanyola abarateix el cost que s’alineïn, i contribueix a falcar el marc mental que interessa a Pedro Sánchez. És el mateix mecanisme que l’acte de la setmana passada, en què Rufián va dir que hi havia feixisme espanyol però també feixisme català. Aquesta mena d’equiparacions, que obvien cínicament la diferència de tenir un estat darrere o no tenir-lo, tan sols serveixen per desentendre’s de la qüestió nacional.

No és cap casualitat que Díaz titlli de racista Junts la mateixa setmana que una colla de mandataris són a Barcelona per beneir-la com la capital del progressisme mundial, en castellà, amb la bandera espanyola i tot passejant mentre una orquestra de fira toca la marxa reial. La unció de Sánchez com a far moral d’Occident ve amb aquest peatge: l’esquerra espanyola farà servir tant com pugui els deliris de Donald Trump per reservar-se la potestat exclusiva de dictar què són els drets i les llibertats, què és extremisme i què no ho és. Ara que els socialistes ja donen Catalunya per pacificada, han entrat a la fase següent: la relegitimació del progressisme espanyol, desgastat per la repressió de l’independentisme, com un agent democràtic.

El desgavell internacional va com l’anell al dit als socialistes per fer divisions maniquees que els rescabalin del descrèdit perdut durant el procés. La intenció és aprofitar el moment perquè qualsevol rastre de nacionalisme català porti la llufa del bàndol reaccionari. Per això el president Salvador Illa mira de treure rèdit sistemàticament de l’enfrontament amb Sílvia Orriols: Aliança els va com l’anell al dit no tan sols per a tenir un rival electoral execrable, digne de la primor del seu discurs polític, sinó per a desfigurar i estigmatitzar el discurs independentista en conjunt, sigui xenòfob o no. L’acusació de racisme estructural a Junts –que sens dubte va radicalitzant les seves propostes en política migratòria i seguretat– funciona de la mateixa manera: l’objectiu del relat que Díaz abona és la proscripció de l’espai polític perquè convé històricament.

La conversió de Sánchez en una icona pop de la pau implicarà necessàriament –ja ho veiem ara– una simplificació dels marcs que anul·larà l’independentisme per una generació si no és capaç de superar-la. La lawfare que ha rebotat contra el PSOE o la posició exemplar que el president espanyol ha tingut amb el genocidi a Gaza i els atacs a l’Iran no poden fer oblidar que la missió històrica de la seva presidència, que encara no s’ha acabat, és la pacificació de Catalunya. L’interès de l’estat espanyol és que l’independentisme sigui substituït, en la banda esquerra, per una amalgama subordinada als marcs del PSOE i de Sumar contra l’auge reaccionari, i, en la banda dreta, en un fals pragmatisme gallinaci que cooperi amb la dreta espanyola en canvi d’un plat de pèsols. No hi pot haver més indici d’allò que convé a l’independentisme: exactament el contrari en tots dos fronts.

En aquesta entrevista, Rovira ens explica que fa temps que treballava en aquest projecte literari i com el llibre va transformar-se arran de la mort del seu pare, incorporant-hi el dol d’una manera honesta i sense tragèdia. També reflexiona sobre la necessitat d’aprendre coses noves passada la trentena –des de la natació fins als escacs o els idiomes, en el seu cas. Amb la seva mirada particular, ens endinsa en la relació amb les paraules, la memòria i aquesta “insatisfacció crònica” que, lluny de paralitzar-la, es converteix en motor creatiu.

A Col·lapse, Sergi Pàmies va dir que Garlanda és d’aquelles novel·les que les acabes més content que no pas quan les havies començades. Els qui la llegiu podreu comprovar que té raó.

—Quant creus que durarà, l’entrevista?

—A tot estirar, tres quarts d’hora. Teniu pressa?
—No, però a les vuit vaig a la piscina.

—És veritat, que al llibre expliqueu que feu aiguagim!
—De fet, vaig apuntar-me a aiguagim mentre era a la llista d’espera del curset de natació per a adults. Finalment, va sortir la plaça i ara vaig a natació els dilluns i els dimecres. A aiguagim hi vaig quan puc. Amb tot això del llibre, ho tinc força abandonat…

—A mi van apuntar-me a natació un estiu sencer quan era petita i ho odiava. No he après mai a nedar.
—Jo també era molt mala alumna de natació! Fins ara, sempre m’havia avorrit molt, la natació, però em van venir ganes d’aprendre a nedar bé i de passar-m’ho bé nedant. Hi ha alguna cosa de continuar aprenent coses passats els trenta. Quan ets petit no pares d’aprendre coses. Per exemple, recordo molt estimulant aprendre a llegir. A partir dels trenta, és molt important intentar aprendre coses noves, dóna molta gasolina.

—A part de nedar, què teniu ganes d’aprendre o què trobeu estimulant d’aprendre?
—Idiomes, per exemple. Fa poc vaig començar grec amb el Duolingo, però vaig deixar-ho per aprendre a jugar a escacs. Resulta que al Duolingo també pots aprendre escacs! Com la natació, eren una frustració meva, perquè el meu pare i el meu germà eren molt bons jugant-hi. Jo, en canvi, no tinc visió espacial, no puc anticipar jugades. Em genera molta PANSA [abreviatura de “por de no ser allà”, de l’anglès “fear of missing out”, FOMO]. Quan no m’agrada una cosa, em sap greu no poder-ne gaudir.

—Sí que parleu italià, oi?
—Sí, vaig aprendre’n quan vaig anar d’Erasmus a Roma. És molt gratificant, aprendre italià: hi ha moltes coses que s’assemblen al català, té una pronunciació fàcil, la gent t’anima a aprendre’n… No són com els francesos, que quan intentes parlar francès et diuen: “Quèèè?”. No. Quan dius una paraula, els italians de seguida et diuen que el parles perfecte!

—Una mica com fem els catalans…
—Sí, però ells no ho fan des d’aquest lloc de dir: “Si us plau, necessitem que parlis la nostra llengua.” No. A ells els surt d’un lloc molt genuí.

—Parlem de Garlanda. Què us duu a escriure’l?
—En gran part, la crisi dels trenta. Quan vaig començar a escriure’l, el meu pare era viu. Anava recuperant anècdotes fins que l’editor em va dir: “Ostres, el teu pare hi és molt present.” Enmig del procés d’escriptura, el meu pare es va morir. En aquell moment estava sobrepassada i vaig deixar el llibre en guaret durant un any. Quan vaig reprendre’l, vaig sumar-hi la part del dol.

—Realment, la crisi dels trenta hi és molt present, al llibre. Citeu una frase de Dante i una altra d’Agnès Varda que diuen que els trenta-cinc és la meitat de la vida. Realment ho creieu, que sou a la meitat de la vida?
—No ho sé, perquè no sé quant de temps viuré, però sí que trobo que els trenta-cinc són un punt d’inflexió important. Fins ara he anat trampejant, però ara estic realment en un moment de canvi.

—Cap a on?
—No ho sé… Ara ja he recopilat molta informació, moltes vivències i molt de tot, i puc arribar a conclusions. També sento que hi ha dinàmiques que he pogut canviar. Hi ha un abans i un després molt gran que crec que, en part, va sentenciar la mort del meu pare.

—Justament volia preguntar-vos si és una crisi d’edat o si és que també s’hi afegeixen més coses, com ara pressions socials, la mort del pare…
—Jo ja patia la crisi dels trenta abans que es morís el meu pare. A mi, la crisi em va agafar amb trenta-tres anys i el meu pare es va morir el juny del 2024, quan ja feia un any que estava molt encallada, que no estava bé. Suposo que en una crisi també hi juguen molt les expectatives.

—En quin sentit?
—Suposo que si tothom esperés socialment que fessis el mateix als vint que als trenta, no hi hauria cap problema, però quan hi ha un decalatge entre el que sents, el que tens i el que vols tenir… Hi ha moments en què damunt del paper tot s’aguanta amb pinces, però estàs bé. I n’hi ha d’altres en què sembla que tot estigui bé, però no ho acabes de veure clar. Llavors és quan comences a pensar com t’has de reorientar, què has de fer… La crisi dels trenta és una negociació molt gran. A mi, el que em feia més por era l’autoindulgència. Em feia por conformar-me, perdre’m un possible marge de millora. Però és veritat que és més agradable fer un procés de canvi si no et tortures constantment a tu mateix. Hi ha moltes maneres d’avançar. Quants anys tens, tu?

—Encara he d’arribar a la crisi dels trenta.
—Arribes als trenta i no passa res. És precisament entre els trenta i els quaranta on tothom es comença a establir, a tenir fills, qui pot es compra una casa… Hi ha una mena de calcificació en què deixes de ser un individu i et lligues econòmicament a un pis, vitalment a criatures… Entre els trenta i els quaranta és on passa tot i on comences a sentir com es distancien els camins que pren cadascú. Per exemple, jo encara no sé si vull ser mare. Però, és clar, si no ho sé ara, potser d’aquí a dos anys no cal que decideixi res, perquè no hi haurà res a decidir. Evidentment, hi ha moltes maneres de ser mare, però hi ha aquest punt de rellotge biològic i tota la indústria de la fertilitat que et diu que ja no hi ha res a fer amb tu. També és veritat que aquestes empreses es beneficien de la por i, al final, tampoc acabes de saber què és veritat i què no.

—La crisi arriba perquè tampoc tenim models alternatius implementats o tan acceptats socialment. Per exemple, al llibre expliqueu que viviu amb una amiga i la seva gossa. Per què això no se’ns fa estrany i, en canvi, sí que se’ns faria estrany si una de vosaltres, en lloc d’un gos, tingués un fill?
—Tampoc és gaire freqüent això de viure amb l’amiga… Ella és més gran que jo, té quaranta-un anys. Estem molt bé i m’agrada molt aquest nucli familiar que tenim, és una sort. Però no oblidem que surt per un impediment econòmic, perquè els pisos a Barcelona estan com estan… No ho sé, potser si pogués pagar-me un pis sola me n’aniria a viure sola i després realment les trobaria a faltar, però som dues persones adultes que econòmicament hem de conviurei, a més, dóna la casualitat que ens ho passem molt bé, però tampoc no és gaire freqüent. Sembla que arriba una edat que o vius sol, o vius amb la parella. No hi ha una altra opció. Doncs mira, jo visc amb una molt bona amiga i, a més, he complert el somni de tenir un gos.

—Al llibre parleu del dol del vostre pare d’una manera molt bonica. Expliqueu que ara el ploreu d’una altra manera, sense tragèdia. Us quedeu amb les coses boniques, malgrat tot.
—És el que m’he anat trobant. Jo no coneixia el món sense el meu pare. Per a mi, el meu pare estava integrat al món com ho està el cel, el sol… El món era amb el meu pare. Que de sobte no hi fos em va fer sentir una sensació de membre fantasma molt forta. Em meravellava poder-lo convocar amb la memòria. Plorar-lo no em va semblar mai una cosa negativa. La tragèdia seria no plorar-lo o no recordar-lo, com si no hagués existit mai.

—Amb el vostre pare hi teníeu una relació molt especial. És perquè sou la petita i la nena de la família?
—No sé què dir-te. Quan va morir, em van venir amb molta intensitat tots els records d’infància. Tot el que recordava em semblava molt bonic. Em sento afortunada d’haver-lo conegut i que aquella persona hagi estat el meu pare. Això em fa estar contenta. En aquest trànsit de la crisi dels trenta, he notat molt això que quan mor algú, passa a estar a tot arreu, a dins teu. Comences a fer coses que et recorden a ell, a seguir amb més intensitat coses que li agradaven… Suposo que per això ara jugo a escacs, encara que sigui des d’un nivell absolutament amateur. Clarament, jo no tenia una visió amable de mi mateixa, però el meu pare sí que la tenia. El fet que no hi sigui ha fet que ara tingui una visió més amable cap a mi. I penso que quin regal més bonic que m’ha deixat, no?

—Un altre dels dols que apareix és el de l’amistat. És un dol diferent del de la mort?
—Sí. Ara tinc la sensació que aquest dol comença a ser a l’esfera pública, perquè es va tractant en pel·lícules, llibres, obres de teatre… Precisament crec que, com que és una cosa de la qual no s’ha parlat mai, ara ha aflorat amb força. Són dols diferents, però també hi ha molt en comú. Suposo que com un dol de parella. Evidentment, el dol del meu pare va per un altre camí, però que una persona important amb qui has compartit moltes coses de cop no hi sigui causa una ferida i suposa reorientar accions i pensaments. És tot un què, el dol de l’amistat…

—Diríeu que és un dels grans aprenentatges, aquest? Que, amb el temps, les coses i la gent canvia?
—El canvi sempre el veiem com una tragèdia, però realment és positiu. Bé, és que no hauria de tenir ni connotacions positives ni negatives, però sempre fa molta por. Crec que el llibre il·lustra el terror al canvi, al creixement, al fracàs, a la incertesa… Es pot viure de manera molt tràgica, però, al final, tothom qui t’has estimat i que t’estima continua essent allà d’una manera o una altra.

—Ara deixaré anar un tòpic, però Garlanda és difícil de classificar: hi expliqueu memòries, reflexions, vivències, diferents dols, etimologia… Però tot acaba unit, trenat. Com us ho feu?
—És aquesta idea de garlanda. És graciós perquè Garlanda no era el títol que tenia pensat, el provisional era “Hi ha d’haver una millor manera de fer això”. M’agradava, però no n’estava enamorada, perquè realment tenia la sensació que hi havia una millor manera de titular, però no se m’acudia res. Quan vaig proposar aquest títol, l’editor em va deixar clar que no, però quan havia d’enviar un butlletí provisional, havia de dir-li alguna cosa. Vaig dir-li: “No ho sé, posa Garlanda.” Ara m’adono que té tot el sentit i veig garlandes per tot arreu! Qualsevol record també em sembla una garlanda: són detalls editats, retallats i enganxats que generen una unitat que acaba sent la nostra memòria. Els records són com garlandes de la realitat.

—Hi ha un moment que escriviu: “Hi ha informacions que se’ns soterren com llavors i esperen arraulides anys i panys, fins que un dia broten.” Què us interessava, de la memòria, d’aquesta selecció aleatòria dels records?
—És com màgic… Com els somnis. Són retalls de la realitat, coses de l’inconscient… Part de la nostra identitat són les vivències que hem registrat, com hem viscut allò que ens ha passat. Em sorprèn el poder que pot tenir això i la interpretació que fem de la realitat. La diferència abismal que pot haver-hi, per exemple, entre un tarannà optimista i un de pessimista. Alhora, crec que és important no només tenir memòria, sinó saber què fer-ne, saber com relacionar les idees.

—Al llibre dieu que sempre us ha agradat molt que us expliquessin històries. Vau estudiar comunicació audiovisual per poder explicar les vostres pròpies històries?
—Sí. De petita volia ser escriptora, però pel camí me’n vaig oblidar. Quan va arribar el moment de triar la carrera, vaig pensar que si feia comunicació audiovisual aprendria a fer guions, i que això em permetria explicar històries des de l’audiovisual.

—I l’interès per les paraules i l’etimologia, quan us arriba?
—He estat reflexionant sobre aquest tema i crec que hi ha un moment concret: era un dia que, per variar, molestava el meu germà gran. Ell havia de fer feina i va dir-me: “Té, llegeix això.” Era el Diccionari de la llengua catalana. Vaig fer-li cas, perquè m’agradaven els llibres i volia donar-li una oportunitat. Vaig cansar-me ràpid, a ‘abadessa’. Va ser la primera vegada que vaig veure que cada paraula es podia mirar de manera individual i que cadascuna tenia tota una definició associada. Aquest va ser el primer cop que vaig interessar-m’hi.

—Dieu: “Cada paraula té la seva textura.” I en poseu alguns exemples: el nom d’Anna té textura d’un tros d’ensaïmada. La paraula “imatge”, de rodanxa de mozzarella. “Diumenge”, de pastisset de formatge que comprava el vostre pare al BonÀrea, etc. Ens ho expliqueu, això?
—És una cosa que m’ha passat tota la vida. Hi ha alguna cosa en el so de les paraules que em fa pensar en menjar. “Cosa”, per exemple, és com un cotó de sucre. “Això” és com l’amanida de l’escola. “Però” és un flam. Totes són imatges antigues, perquè és de quan es van forjar.

—Tot és relacionat amb el menjar?
—No, hi ha paraules que queden fora del règim gastronòmic. Per exemple, “malson” és un garbuix al front.

—El Paraulògic ha tingut cap paper, en aquest interès per les paraules?
—El Paraulògic era la droga que m’havia d’arribar a les mans. Tot es retroalimenta: com que m’obsessionen les paraules, m’encanta el Paraulògic. I, com que jugo al Paraulògic, encara m’interesso més per les paraules.

—Parleu sovint d’un cert descontentament. Penseu si podríeu passar-vos-ho millor; fer millor les coses; ser algú altre, algú millor. Per què?
—Sí, és aquesta insatisfacció crònica amb un mateix. Suposo que és perquè projecto en un futur la meva versió acabada, la perfecta.

—Al llibre expliqueu que el psicòleg us diu que sou massa autoexigent.
—Autoexigent i que em parlo malament a mi mateixa. Crec que els psicòlegs poden fer molta carrera només dient: “Parla’t bé.” És la feina que tinc: que el cap no sigui un lloc hostil per a mi mateixa. La majoria de gent que anem a teràpia i que no tenim una casuística forta concreta, ho tindríem molt millor només dient-nos això.

—Ho heu aconseguit, de parlar-vos millor?
—Sí. Si més no, enfoco les coses diferents. Aprendre a mirar amb franquesa i gratitud les coses que tinc, que, en el meu cas, són moltes. La majoria de la gent que conec, jo inclosa, som molt privilegiats en molts aspectes. Tenir-ne una mica de consciència ja és un canvi necessari.

—Comentem aquest moment del llibre, en què una esteticista us diu: “No ho hauria dit mai. Tu no fas gens de pinta de ser divertida.”
—Allà vaig enfonsar-me, de veritat. Una persona a qui anava recurrentment a fer-me les ungles i que teníem bon rotllo i xerràvem –i que jo considerava que rèiem!–, un dia em pregunta de què treballo, li ho dic, i em respon això! És el pitjor que pots dir a un còmic, perquè, d’entrada, ja som persones prou trencades per dins, som material sensible. Quan va dir-me això, vaig pensar: “I si no sóc divertida, què sóc?” Vull dir, evidentment que hi ha gent a qui no li faig gràcia, però pensava que una de les coses que podia oferir era l’humor… Em vaig quedar totalment perduda.

—Per acabar: és un llibre que conté molts peus de pàgina. Com d’imprescindible és llegir-los?
—Tendeixo a distanciar-me de les coses amb la ironia i l’humor per no parlar de coses íntimes o sensibles. No em volia escudar en l’humor, però tampoc hi volia renunciar. Els peus de pàgina em permeten tenir aquestes dues veus. M’agrada molt, escriure amb peus de pàgina. És com quan vaig descobrir els parèntesis, que després en posava a tot arreu! Doncs aquí igual: hi ha 304 notes a peu de pàgina. És una manera de tenir l’última paraula en el meu propi text.

D’ençà que van començar a comunicar que l’establiment tancaria aviat perquè Miquel Àngel Álvarez, el propietari que dóna la benvinguda i atén els clients de la barra estant, es jubila, la notícia va córrer per les xarxes i el veïnat. I ara cada conversa amb algun possible candidat a quedar-se el negoci fa aflorar una mica d’esperança que potser encara no està tot perdut. Però cal ser realistes. La data fixada per al tancament, si no troben relleu, és el 31 de maig. Tot just quaranta dies perquè aparegui algú. I no sembla fàcil. El nivell d’aquesta pastisseria, a l’obrador i en l’arrelament al barri, és molt alt. “Això és el que ens diu tothom, que si ve algú i vol continuar fent la pastisseria tradicional com la fem nosaltres, el nivell és molt alt”, comenta en Miquel Àngel. I no és la feina a l’obrador i prou, sinó que, com diu ell també: “Ha de ser algú a qui agradi estar de cara al públic, i s’ha de tenir en compte que cal una persona per encarregar-se de l’obrador i que hi ha d’haver algú altre atenent. I tot això és molt sacrificat.” Per tant, s’han de tenir moltes ganes i energia per a donar continuïtat al negoci, si bé ja roda i compta amb una gran clientela i fidel feta a còpia d’anys i de bones elaboracions de postres fetes com sempre. Han estat tres generacions de pastissers que han tingut a punt els croissants, les ensaïmades, els xuixos, les magdalenes, els brioixos de cada matí, com el pa cremat, un brioix rodó amb sucre i pinyons per sobre. Els diumenges, el tortell de nata, el braç de gitano, el bescuit de la reina, el tortell de massapà, el de cabell d’àngel, el bismarck, lioneses… Conservar això, que té un pes històric, les postres de tota la vida, els dolços elaborats en dates especials vinculades a tradicions, com els tortells de Sant Antoni, Sant Eloi i Santa Llúcia, és una gran responsabilitat.

L’expectativa d’aconseguir aquesta alineació d’astres la desitgen tot tres germans Álvarez, en Lluís, el pastisser, en Miquel Àngel i en Jordi, encara que aquest darrer no hi treballi. Són els néts dels qui l’any 1919 inauguraven aquesta pastisseria familiar, els seus avis paterns, la Maria i en Miquel. Però el desig que aquesta pastisseria no tanqui també el tenen molts graciencs, alguns potser fins i tot clamen al cel perquè això no passi, veïns de la Vila de Gràcia i rodalia que sense aquest comerç queden una mica orfes. Orfes d’algú que els atengui en català darrere el taulell. Orfes del tortell que ja venien a comprar amb els seus padrins i, després, amb els pares. Orfes d’una botiga que és un petit oasi d’autenticitat en una ciutat que com més va té més comerç calcat al d’uns altres llocs del món.

Tristor al barri

“Molts dels nostres clients, aquests dies, entren i ens diuen que tenen un gran disgust pel tancament de la nostra pastisseria”, expliquen els germans d’aquesta saga de pastissers. És el sentiment més comú dels qui senten que queden orfes de la seva pastisseria de capçalera, de la taula on han vingut a prendre, de bon matí o a mitja tarda, el cafè i un xuixo mini, una mida que els clients mateixos varen demanar al pastisser si podia fer, per acompanyar una beguda calenta.

Sap greu que tot això ja no ho puguin fer, però els propietaris insisteixen que no és gens fàcil trobar un bon relleu en tan poc temps per a una tradició artesana centenària com aquesta. “És clar que a l’obrador, qui vingui, pot introduir-hi noves elaboracions”, diu en Miquel Àngel. De fet, ells també ho han fet. Han sabut recollir i perpetuar el llegat dels avis i, alhora, han introduït productes nous, com el croissant de mantega, que ara farceixen amb crema de festuc i crema de mascarpone. Això sí, tota la brioixeria i els pastissos que han fet en aquest obrador de Gràcia durant tota la vida ja té la clientela feta. A més, d’ençà de la pandèmia, el tancament al trànsit de vehicles del carrer Gran de Gràcia dissabtes i diumenges els ha multiplicat les vendes. “Això és fantàstic, perquè la gent surt a passejar i entren a comprar o a prendre alguna cosa”, expliquen.

Cent set anys d’història

Quan la van obrir, l’any 1919, al rètol de la pastisseria deia Pastelería Confitería El Ideal. Aleshores, l’espai de la botiga era més petit i, a continuació, hi tenien l’habitatge. L’any 1948 van fer una reforma i van engrandir-la i ja van posar el rètol actual de Pastisseria Ideal Any 1919. Es conserven d’aleshores l’aparador i la porta d’entrada de fusta de caoba, com també ho són les prestatgeries i altres elements de mobiliari interior, com ara la barra d’on se serveixen els cafès, entrepans, begudes i el berenar per excel·lència en aquesta pastisseria amb degustació: la xocolata desfeta, “amb la mateixa fórmula que feia servir el nostre avi”, comenta en Miquel Àngel.

D’en Miquel i la Maria, els avis, la pastisseria va passar, l’any 88, a la segona generació, la Maria Lluïsa i en Jordi, que els diumenges, a més de tots els pastissos, també feien panets de Viena i van fer molt famosos els pals de nata, amb pasta de lionesa i caramel per sobre, i encara un altre: la polca, un pastís fet amb lioneses farcides de crema, banyades amb tires de caramel calent.

Cap al 2010, la tercera generació, els actuals propietaris, en Lluís i en Miquel Àngel, van agafar-ne les regnes. Tant l’un com l’altre van aprendre l’ofici del que veien fer als pares, oncles i avis. Eren ben petits quan ja voltaven per la pastisseria, a les tardes, en sortir de l’escola. “Jo recordo que sortia de l’escola, que anava a La Salle Gràcia, a la plaça del Nord, i venia aquí, on ben aviat ja em van començar a demanar que fes alguna feina, com rascar llaunes a l’obrador, pelar llimones i aprendre l’ofici. I, de més gran, ja t’ensenyaven a lligar paquets i, el cap de setmana, anaves a repartir brioixeria per a esmorzar i rebies petites propines”, rememora en Miquel Àngel, a qui la seva àvia també va ensenyar molts detalls de l’ofici. Recorda la tia i els oncles despatxant, i una gran afluència de gent, que feien cua al carrer. “Els diumenges, en sortir de missa, venien a buscar el tortellet. No hi havia segones residències i el cap de setmana la gent es quedava a la ciutat.” Però diu que ara, encara que la gent surt i viatja molt, ha tornat el costum de comprar el tortell els diumenges. Per tant, com afirma en Miquel Àngel, “la base del que fem ja té la clientela feta, i això es valora. Tenim clients que vénen d’Andorra, de Gavà… de tot arreu”.

Ell i el seu germà, cap a final dels anys vuitanta, encara van obrir més espai per al gaudi del públic, en una petita sala, al fons de l’establiment, amb taules per a la degustació.

Ara, ja en temps de descompte, pensen fer una festa per acomiadar-se dels veïns i clients que durant tants anys els han tingut allà. “Segurament serà el 23 de maig”, diu en Miquel Àngel. Si el 31 de maig han d’abaixar la persiana per sempre, la ciutat de Barcelona també perdrà un dels punts de parada en la Ruta dels Emblemàtics que ressegueix aquests tresors, i tant de bo una vareta màgica pogués garantir-ne la continuació.

La mobilització, impulsada per entitats com la Plataforma No a la MAT Aragó-Catalunya, GEPEC-EdC, Unió de Pagesos, Gent del Matarranya, Prioritat i la Vall Sostenible, entre més, començarà a les 11.00 a la plaça de la Llibertat. A més de la concentració, hi haurà dues grans columnes de tractors i vehicles que sortiran de Falset i la Selva del Camp (Baix Camp) i que confluiran a la mateixa hora a la plaça del Mercadal. Totes dues es trobaran abans a la carretera d’Alcolea amb l’avinguda dels Països Catalans. El punt de sortida dels vehicles procedents de Falset serà la plaça de la Cooperativa, i el dels que arribin de la Selva del Camp, a la plaça del Rellotge de Sol. La mobilització vol ser pacífica i familiar i vol evidenciar el rebuig social a la MAT en les comarques afectades.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by No a la MAT Escatrón – Els Aubals – La Secuita (@noalamat_arago_catalunya)

Emblanquiment del projecte

L’empresa Red Eléctrica –de la qual l’estat espanyol controla el 20% de les accions–, impulsora del projecte, ja ha sol·licitat formalment al Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic espanyol i al Departament de Territori l’autorització per a desmantellar la línia elèctrica actual i construir-ne una de nova que en triplicaria la potència. El projecte preveu que totes dues comparteixin una mateixa infrastructura de 180 quilòmetres, amb torres que passaran dels 20-25 metres d’alçària fins als 55 metres.

La companyia defineix la infrastructura com un projecte estratègic per a la descarbonització del polígon petroquímic de Tarragona, que s’abastiria d’energia amb aquesta nova línia. Alhora, considera que tindria un impacte alt a l’hora d’atraure noves inversions. A parer seu, aquest nou subministrament faria el polígon químic molt més competitiu, i també obriria oportunitats al llarg del traçat.

Pimec ha destacat que la Ribera d’Ebre i la Terra Alta també se’n podrien beneficiar, amb noves inversions industrials i com a element de valor afegit en projectes com la gigafactoria d’intel·ligència artificial de Móra la Nova. En la mateixa línia, en la darrera sessió al Parlament de Catalunya, la portaveu del govern, Sílvia Paneque, va qualificar la línia d’indispensable. A més, la iniciativa forma part de la planificació 2021-2026 del Ministeri per a la Transició Ecològica espanyol.

Ara bé, les entitats consideren que aquest discurs és un “blanquejament” del projecte i que sorgeix de la forta resposta social que ha rebut. “Es pensaven que seria un projecte fàcil de dur a terme, però s’han trobat una oposició territorial forta”, diu a VilaWeb Axel Baiget, integrant de la Plataforma No a la MAT.

En aquest sentit, sostenen que la línia no respon a la descarbonització del polígon petroquímic, sinó que té com a objectiu principal evacuar l’energia produïda a l’Aragó –sobretot d’origen renovable– que no té sortida local cap a uns altres punts, com ara l’estat francès. Ho argumenten perquè un dels plans alternatius inclosos en la planificació 2021-2026 del ministeri preveu una altra MAT provinent de l’Aragó que acabaria a Isona (Pallars Jussà), a més de 130 quilòmetres del complex petroquímic. “Si l’objectiu és la descarbonització de la petroquímica, ja m’explicaran com l’alternativa és a Isona… La voluntat és que aquesta energia generada amb plaques solars i molins a l’Aragó, que les empreses no saben què fer-ne, pugui arribar a altres mercats”, assegura Baiget.

A banda, els organitzadors alerten que la infrastructura tindria un impacte important sobre el paisatge, la pagesia i el medi. Per aquests motius, defensen un model energètic basat en la proximitat, amb producció i consum locals, i avisen que continuaran mobilitzant-se contra el projecte. “És una infrastructura que no és necessària i no la volem”, insisteix Baiget.

Nou recorregut

La infrastructura projectada afectarà municipis del Matarranya, la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Priorat, el Baix Camp i el Tarragonès. Majoritàriament, la línia seguirà el mateix traçat que l’actual, construïda als anys setanta, tot i que en alguns trams es desviarà.

En concret, entrarà per Massalió (Matarranya) i continuarà pels termes de Calaceit i Maella, també al Matarranya, abans d’arribar a Batea (Terra Alta), amb un traçat diferent de l’actual, més al sud. A partir d’aquí, travessarà la zona limítrofa entre Vilalba dels Arcs i Gandesa fins a arribar a Corbera d’Ebre, seguint en bona part el traçat de la línia actual.

Després canviarà la trajectòria i travessarà part del terme de la Fatarella i arribarà a Ascó (Ribera d’Ebre), d’on es dirigirà cap a una nova subestació elèctrica als Aubals –a Garcia–, on també hi ha la subestació de l’actual línia. Tot seguit, travessarà el terme de Garcia en un recorregut similar a l’actual, s’endinsarà al Priorat per Marçà i travessarà el Baix Camp per Alforja fins al Tarragonès, a la subestació de la Secuita.

En total, afectarà més de 1.300 propietaris, sobretot de finques agrícoles, algunes en explotació i unes altres d’abandonades.

Manca de transparència

Les entitats i plataformes també denuncien manca de transparència en la tramitació del projecte. Diuen que molts municipis i propietaris afectats no en sabien res fins que les entitats van començar a fer reunions informatives poble per poble. “Hi ha gent que encara ara no sap que li posaran una torre a la seva finca, per exemple. D’altres se’n van assabentar perquè els vam explicar nosaltres directament que el projecte ja s’havia publicat al Diari Oficial de la Generalitat”, relata Baiget.

Aquest procés, asseguren, ha fet canviar la posició de molts ajuntaments, que han acabat mostrant el rebuig a la infrastructura. De fet, la totalitat dels municipis afectats del Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp i el Priorat s’hi oposen públicament.

Alhora, la proposta no té consens dins el PSOE. Mentre que el PSC, de la mà del govern, s’hi ha mostrat obertament a favor, el grup socialista a la Diputació de Saragossa va votar a favor d’una resolució contrària a la iniciativa.

14.421 al·legacions contra la línia

Les entitats contràries a la línia han presentat 14.421 al·legacions contra el projecte a la Generalitat i al ministeri espanyol, una xifra que, asseguren, evidencia l’abast de l’oposició veïnal a la infrastructura. El volum inclou aportacions de plataformes ciutadanes, una vintena d’ajuntaments, consells comarcals, sindicats, organitzacions i associacions agràries i entitats conservacionistes.

A més, les plataformes expliquen que han recollit 6.290 adhesions individuals i vuitanta-una d’empreses. Entre els contraris al projecte, hi ha denominacions d’origen com la DO Montsant, la DO Terra Alta i la DOQ Priorat.

Finalment, asseguren que, quan rebin la resposta a les al·legacions, si és negativa i el projecte es manté, exploraran totes les vies legals i jurídiques per provar d’aturar el projecte.

Londres, Regne Unit. Nigel Farage, fundador del partit anti-immigració Reform UK i gran abanderat del Brexit, acollí amb eufòria el retorn de Trump a la Casa Blanca. De fet, Farage arribà a fer campanya a favor de Trump, fins al punt de visitar-lo en persona a la residència de Mar-a-Lago i comparar-lo –favorablement– amb Winston Churchill.

L’elecció de Trump, segons que augurà Farage en el seu moment, marcà “el començament d’una edat d’or”.

Tot això, ara, és cosa del passat.

“Resulta que el conec, però això és secundari”, digué Farage la setmana passada en al·lusió a Trump a The Financial Times, en unes declaracions publicades poques setmanes després de l’esclat de la guerra que ha fet enfilar el preu de la benzina i del menjar al Regne Unit.

Farage fou un dels primers dirigents polítics a sortir a favor de l’atac del govern Trump contra l’Iran, però a mesura que creix el descontentament amb la guerra –i Trump mateix– entre els britànics, cridats a les urnes a les eleccions municipals aquest 7 de maig, el dirigent ultradretà ha començat a fer marxa enrere. La popularitat de Reform UK als sondatges ha caigut significativament aquestes darreres setmanes, en part a causa del fenomen que alguns enquestadors anomenen “l’efecte Trump”.

Farage no és l’únic polític que es troba en aquesta situació. A tot Europa, la dreta i la ultradreta populista s’han anat distanciant de Trump després d’haver-ne aclamat el retorn a la presidència com una mena de parusia per a la causa populista a tot el món. Després de tan sols quinze mesos de legislatura, la relació entre el trumpisme i el populisme europeu sembla que ha arribat a un punt de n-retorn.

La guerra comercial del president nord-americà, per no parlar de les amenaces d’envair Grenlàndia o la decisió d’atacar l’Iran per sorpresa, ja havia deixat la ultradreta europea en evidència per la seva proximitat amb Trump. Ara, però, la manera com Trump ha gestionat la guerra –i també la seva retòrica genocida i els repetits atacs verbals contra el papa Lleó XIV, el primer pontífex nord-americà– han afegit tensió a la corda fins a uns nivells insostenibles.

Tino Chrupalla, copresident de la ultradreta d’Alternative für Deutschland (AfD), ha acusat el govern Trump de possibles crims de guerra per haver atacat infrastructures civils a l’Iran.

La dirigent del partit, Alice Weidel –que es reuní l’any passat amb el vice-president dels Estats Units, J.D. Vance, i celebrà el suport manifest de Trump als “partits patriòtics europeus”–, escrigué fa poc a les xarxes socials: “La desestabilització del Llevant no beneficia Alemanya, i cal posar-hi fi.”

Weidel també havia criticat la captura de Maduro i les amenaces de Trump contra Grenlàndia, que definí com “la violació d’una promesa electoral clau: no interferir en altres països”.

Marine Le Pen, cap del partit francès Rassemblement National, ha condemnat l’actitud “erràtica” de Trump durant el conflicte, tot advertint de “conseqüències catastròfiques” quant al preu del combustible. “Cada dia és més evident que hi ha hagut molt poca preparació”, declarà fa poc al diari Le Parisien. Jordan Bardella, la jove promesa de Rassemblement National –i un dels principals favorits a les eleccions de l’any vinent– condemnà fa poc les “ambicions imperials” de Trump.

La visió que té França de Trump deixa l’Agrupació Nacional amb poques opcions, segons Marc Lazar, professor emèrit del Centre d’Història de Sciences Po, a París, explica que la impopularitat de Trump a França deixa poques més opcions al partit que girar-s’hi d’esquena. “Els francesos senten una hostilitat enorme cap a Trump”, diu Lazar. “També és el cas de l’electorat de Le Pen. No pot presentar-se com una possible aliada.”

El retorn de Trump a la presidència dels Estats Units fou una alenada d’aire fresc per a la dreta populista europea, que en un primer moment veié el govern Trump com un aliat indispensable en la lluita per a endurir els controls fronterers, afeblir la UE i prevenir la ingerència de les organitzacions internacionals en els afers domèstics dels països del continent.

Vance volà a Munic poc després de la presa de possessió de Trump, i hi pronuncià un discurs en què titllà els polítics europeus d’antidemocràtics, i els acusà d’haver suprimit la llibertat d’expressió i haver reprimit l’oposició. Vance també es referí als alts càrrecs de la UE com a “comissaris”, i digué que el suposat retrocés democràtic d’Europa era una amenaça més gran per als Estats Units que no pas Rússia o la Xina.

Pocs mesos després, el govern Trump publicà la seva estratègia de seguretat nacional, que esmenta explícitament el suport als partits populistes europeus com a prioritat en matèria de política exterior. A Europa, la dreta populista somniava amb una revolució conservadora transnacional dirigida de la Casa Blanca estant, amb les publicacions de Trump a les xarxes socials com a detonant. Ara aquesta visió s’ha esvaït.

Els mateixos polítics que han aplaudit amb ànsia la política migratòria del govern Trump, o la guerra del president contra els grans consensos progressista, se senten ara contrariats per l’intervencionisme de la Casa Blanca a Llatinoamèrica, el Llevant o l’Àfrica.

“Al començament, pensaven que el govern Trump els seria favorable, perquè en comparteixen els valors, objectius i agenda política”, diu Mujtaba Rahman, director de la divisió d’Europa de la consultora Eurasia Group. “Aquesta creença ara s’ha esfondrat del tot.”

La disputa com més va més agra de Trump amb el papa –que no té precedents, si més no, en els darrers segles– ha estat un pas massa enllà, fins i tot per a alguns dels aliats més estrets del president nord-americà.

Diumenge, en un missatge a les xarxes socials, Trump instà el pontífex a “comportar-se com un papa, fer servir el sentit comú i deixar de complaure l’esquerra radical” perquè Lleó XIV havia condemnat el president nord-americà per haver amenaçat d’exterminar una civilització sencera.

Trump s’atribuí el mèrit de la tria de Lleó XIV com a papa l’any passat, i digué que havia estat elegit com a tal perquè era nord-americà. La setmana passada, el president nord-americà també compartí una imatge generada per IA en què apareixia amb una túnica blanca fent una benedicció, com si fos Jesucrist. La imatge fou esborrada poques hores després enmig d’una allau de crítiques.

Els atacs de Trump cap al papa han empès Giorgia Meloni, primera ministra italiana i una de les grans aliades de Trump a Europa, a fer una cosa poc habitual: criticar el president nord-americà de manera explícita.

“Considero inacceptables les paraules del president Trump cap al sant pare”, digué Meloni, catòlica devota. “El papa és el cap de l’Església Catòlica, i és correcte i normal que faci una crida a la pau i condemni tota forma de guerra.”

El vice-primer ministre italià, Matteo Salvini, cap del partit populista Lliga, tampoc no ha dubtat a rebatre els atacs de Trump al pontífex. “Si hi ha una persona que lluita per la pau, aquesta és el papa Lleó”, digué. Com Meloni, Salvini també demanà l’any passat que Trump fos guardonat amb el premi Nobel de la pau.

El distanciament podria ser profund i durador. Dimarts, en declaracions al diari italià Corriere della Sera, Trump criticà durament tant Meloni com més dirigents de l’OTAN per haver-se negat a assistir militarment els Estats Units durant el conflicte.

“No vol ajudar-nos amb l’OTAN, no vol ajudar-nos a desfer-nos de les armes nuclears”, digué Trump. “És algú molt diferent de qui em pensava que era. Ja no és la mateixa persona, i Itàlia no serà el mateix país.”

Tant a Itàlia com a la resta d’Europa, la ultradreta populista té entre cella i cella els sondatges i el calendari electoral. Trump és extremadament impopular a tot el continent, segons els darrers sondatges de YouGov: un 78% dels francesos en té una opinió desfavorable, una xifra que augmenta fins a un 80% a Itàlia i un 86% a Alemanya. Un 73% dels europeus considerava Trump una amenaça per a la pau i la seguretat a Europa, segons que revelà un sondatge de YouGov publicat l’estiu passat, tan sols nou punts per darrere del 82% del president rus, Vladímir Putin.

Alguns analistes assenyalen que la proximitat de Meloni amb Trump –fou l’únic dirigent europeu que assistí a la presa de possessió del mandatari nord-americà l’any passat– fou un dels factors darrere la derrota del govern en el referèndum d’aquest març sobre la proposta de reforma del sistema judicial.

A Hongria, la proximitat entre Viktor Orbán i Trump no aconseguí de salvar qui fins aleshores era el primer ministre d’una derrota electoral aclaparadora diumenge proppassat. La campanya electoral se centrà en la corrupció i la situació econòmica d’Hongria, però la Casa Blanca va fer tot allò que era a les seves mans per impulsar Orbán als sondatges: Trump donà suport a la candidatura, i tant Vance com el secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio, visitaren Budapest per fer campanya al costat d’Orbán.

“M’encanta Hongria i m’encanta en Viktor. Us ho dic, és un home fantàstic”, afirmà Trump en unes declaracions retransmeses en directe en un acte de Vance i Orbán cinc dies abans de les eleccions.

Victor Mallet, autor d’un llibre publicat fa poc sobre la ultradreta a França i la resta d’Europa, explica que el factor Trump no exercí un rol decisiu en el resultat de les eleccions, però que la derrota d’Orbán –que va fer campanya amb l’eslògan “Make Europe Great Again”, i que era considerat el gran lloctinent del trumpisme a Europa– evidencia que l’estratègia d’emular Trump podria tenir els dies comptats en la política europea.

“Trump veia Orbán com una mena de model de com fer les coses. El fet que Orbán hagi estat derrotat és realment interessant, perquè evidencia que el model del primer ministre hongarès no funciona; si més no, no a llarg termini”, diu Mallet. “No crec que hi hagi cap país a Europa on ser amic de Trump sigui avantatjós, amb l’excepció possible de Rússia.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La importància de l’ens metropolità perpinyanès no és solament simbòlica o institucional, sinó que també concentra competències estratègiques en matèria de transport, urbanisme, aigua, residus i habitatge per a prop de 300.000 habitants. És, en la pràctica, l’espai on es defineix el model de territori. De manera que el control de la metròpoli permet de tenir incidència directament en decisions clau com ara la planificació urbanística, les inversions en infrastructures i el desenvolupament econòmic.

Per obtenir la presidència, cal assolir 45 vots dels 88 consellers, la majoria absoluta. Si en les dues primeres votacions cap candidat no hi arriba, se’n fa una altra en què simplement surt elegit qui obté més vots.

Després dels resultats de les municipals i de setmanes de contactes entre bastidors, Aliot arriba a la sessió amb una base de suports sòlida. Les eleccions han consolidat les posicions de l’extrema dreta en l’entorn metropolità. Les victòries a Ribesaltes i Cànoes són especialment significatives: són municipis amb un pes important i aporten quatre consellers més a favor seu. I cal afegir-hi un representant a Cabestany, tot i no haver guanyat la batllia, i un altre a Baixàs. Sumats als trenta consellers de la capital, aquests suports situen Aliot en molt bona posició, tot i que sense garantir-li la majoria absoluta.

Les maniobres abans de la votació

En aquest context, el paper de figures amb capacitat d’influència en l’àmbit comarcal com Alain Ferrand, batlle del Barcarès, esdevé fonamental. Si fa sis anys va ser clau per a barrar el pas a Aliot, quan facilità la investidura de Robert Vila, batlle de Sant Esteve del Monestir, ara les seves manifestacions han anat en sentit contrari. La seva decisió de no disputar la presidència i de defensar obertament que el lideratge havia de correspondre al batlle de Perpinyà ha contribuït a reforçar, segurament ja de manera irreversible, la candidatura d’Aliot.

El precedent del 2020 pesa en la votació d’avui. Aleshores, tot i la victòria a Perpinyà, l’extrema dreta no va aconseguir de controlar la metròpoli perquè una aliança de batlles, articulada al voltant de Vila i amb el suport determinant de Ferrand, va sumar prou vots per a retenir la presidència. A la primera votació, el resultat va dibuixar tres blocs diferenciats: Vila va obtenir 38 vots, Aliot en va captar 30 i Ferrand va irrompre amb 18 vots. Sense cap majoria absoluta, calien acords.

Després d’aquella primera ronda, la sessió es va suspendre per obrir negociacions. Durant hores, les converses es van traslladar als passadissos, amb pactes encreuats, retirades estratègiques i fins i tot l’opció que Ferrand assumís la presidència. El desenllaç va ser la retirada de la candidatura del batlle del Barcarès i l’arrenglerament del seu entorn amb el bloc de Vila. En la segona votació, Vila va ser elegit amb 49 vots; Aliot en va obtenir 33.

Sis anys després, aquest bloc alternatiu s’ha erosionat. El tomb decisiu ha arribat amb el pas al costat de Vila, fins ara president de la metròpoli. Tot i que un mes abans de les municipals havia expressat la voluntat de repetir, aquesta setmana s’ha acabat retirant. La decisió no solament elimina l’única candidatura amb capacitat real d’articular una alternativa –basada en una xarxa de batlles locals, sovint sense adscripció partidista–, sinó que també envia el missatge que el principal rival ha tirat la tovallola i que ja no hi ha una opció viable en la disputa de la presidència.

Sense aquest punt de referència, la dreta tradicional s’ha fragmentat i ha deixat el terreny encara més obert perquè Aliot pugui completar la majoria. Això també implica un canvi de paradigma: alguns representants, arran de la percepció que el desenllaç és difícilment reversible, ja orienten les maniobres a assegurar-se la millor posició possible en el futur govern metropolità, sigui amb vice-presidències, sigui amb unes altres contrapartides polítiques.

Per reduir la resistència, tant perquè representa l’extrema dreta com perquè concentra poder a la capital, Aliot ha adaptat l’estratègia. La seva proposta d’un “contracte de gestió” presenta la metròpoli com un espai compartit, allunyat de blocs partidistes i centrat en projectes. L’objectiu és establir un acord explícit entre municipis sobre prioritats de mandat (inversions, repartiment de competències i projectes estratègics) que garanteixi equilibri territorial i eviti la percepció de control exclusiu de Perpinyà. És una proposta de cogestió pensada per a atraure batlles que prioritzen la gestió per damunt de la confrontació ideològica en una institució que molts consideren essencialment tècnica.

L’extrema dreta estén el poder a Catalunya Nord

El batlle de Perpinyà ha defensat més d’una vegada la necessitat que la capital recuperi un paper central en la governança metropolitana i ha situat obertament el control de la institució com un objectiu polític prioritari d’aquest mandat. Aliot no ha amagat mai les seves ambicions: “Vull que la ciutat centre recuperi el seu lloc”, va dir l’endemà de la darrera victòria electoral. Segons la seva visió, la metròpoli necessita “un altre funcionament i una altra manera de gestionar-la, amb delegacions i repartiments reals de responsabilitats”.

Més enllà de l’aritmètica i la capacitat de gestió, també hi ha en joc una qüestió de legitimitat. El fet que l’extrema dreta passi a dirigir el govern metropolità implicarà un salt qualitatiu en la seva normalització a Catalunya Nord, perquè el control d’un dels principals centres de decisió institucional implica un contacte quotidià i una coordinació constant amb els càrrecs electes de tota la comarca.

Si es confirmen les previsions, l’extrema dreta farà un pas més en la implantació institucional a Catalunya Nord, i passarà de governar la capital a controlar també l’estructura que articula el poder real al Rosselló. Un moviment que consolidaria el projecte polític d’Aliot i que podria tenir continuïtat en cicles electorals futurs.

L’horitzó següent, dins la política nord-catalana, són les eleccions departamentals del 2028, que exigeixen una implantació territorial àmplia i podrien eixamplar encara més el pes de Rassemblement National després d’haver aconseguit els quatre diputats nord-catalans a les legislatives i algunes de les batllies més destacades.

A final de gener, Aurore Lalucq, presidenta de la Comissió d’Afers Econòmics del Parlament Europeu, ja va insistir en un discurs davant els eurodiputats en la necessitat d’una alternativa europea als proveïdors de serveis de pagament dels Estats Units, Visa i Mastercard. “Trump ens pot blocar l’accés”, va advertir. Al seu entendre, Europa necessitava urgentment el seu propi sistema de pagaments. I va afegir, que, en cas de crisi, la Casa Blanca podria obligar les dues companyies de targetes de crèdit nord-americanes a paralitzar-les a Europa “de la nit al dia”. La conseqüència és que ja no podríem utilitzar un dels mitjans de pagament més comuns que tenim. En la terminal de pagament, només s’indicaria: “targeta denegada”.

Probablement, aquest és un dels aspectes dels quals menys es parla d’ençà que els EUA han canviat la seva política internacional. La dependència europea de les empreses nord-americanes, de la qual no som conscients, és enorme, malgrat portar-ne un exemplar a la nostra cartera. Quan paguem amb targeta al supermercat, a la carnisseria o en una plataforma de comerç electrònic, la majoria dels europeus utilitzem la xarxa d’un dels dos gegants nord-americans del sector. És un poder dels EUA tan important com el militar, però que no fa soroll.

I no en fa perquè el tenim normalitzat dins els nostres hàbits de pagament. És un gest que fem automàticament quan anem a comprar: col·loquem la targeta sobre l’aparell que ens posen davant, llegim “pagament acceptat” i estem segurs que la suma corresponent serà abonada des del nostre compte bancari al del comerciant i que la informació d’aquesta transacció serà anotada al nostre extracte bancari. No ens parem a pensar en el trajecte que fan aquests diners electrònics, per on passen…

Sembla un acte simple, pel costum adquirit, però enmig hi ha una infrastructura potent: la indústria dels sistemes de pagament. Pensem que el 2023 Visa i Mastercard van tramitar en el conjunt del bloc europeu un volum de pagaments d’uns 4,7 bilions de dòlars. I que, en tretze estats dels vint-i-un de la zona euro (entre els quals, l’espanyol), les operacions continuen fent-se exclusivament per mitjà d’aquestes xarxes internacionals. Les marques nord-americanes monopolitzen pràcticament tot el segment internacional i gestionen el 66% de les operacions amb targeta en l’àrea de l’euro.

És lògic, que, a mesura que han augmentat les tensions entre la UE i els Estats Units, hagi crescut el temor que els 450 milions de ciutadans europeus puguin quedar desconnectats de les infrastructures financeres internacionals. Aquesta preocupació ha retornat al primer pla polític la dependència d’Europa dels sistemes financers nord-americans. El BCE ha advertit recentment: “Si perdem el control dels nostres diners, perdem el control del nostre destí econòmic. I renunciem a un atribut clau de la sobirania.”

I l’estat espanyol, en quina situació es troba? A partir de dades procedents del Banc d’Espanya, Funcas ha estudiat l’ús que es fa a l’estat de les targetes a partir de l’evolució, durant aquesta darrera dècada, del nombre d’operacions de pagament amb targetes bancàries, d’una banda, i de l’import mitjà de les operacions abonades amb targeta, d’una altra. S’observa un creixement sostingut del nombre d’operacions de pagament amb targeta, que han passat d’uns 3.000 milions d’operacions el 2015 a prop de 10.000 milions el 2025, amb una acceleració especialment marcada a partir del 2020.

En termes de l’import mitjà per operació, s’observa una reducció clara des de valors pròxims a 42 euros el 2015 fins a 30 euros per operació el 2025. Aquesta reducció progressiva és coherent amb un ús més freqüent de les targetes bancàries per a pagaments de menor quantia, la qual cosa reflectiria una extensió del seu ús a transaccions quotidianes. Això ens diu que les targetes guanyen importància com a instrument de pagament per a operacions freqüents i de baix import, la qual cosa explicaria l’augment del nombre de transaccions juntament amb la disminució de l’import mitjà per transacció.

De fet, aquesta darrera dècada, a l’estat espanyol s’ha passat d’1,8 targetes bancàries per adult a 2,3, cosa que reflecteix la tendència de la població a adoptar més mitjans de pagament electrònics. En el 43% dels establiments comercials, la majoria dels pagaments es fan amb targeta o uns altres mitjans, i ha disminuït al 30% la proporció d’aquells on, majoritàriament, els fan en efectiu. Segons un estudi de PwC, l’estat espanyol se situa al capdavant d’Europa en preferència d’ús de mitjans de pagament digitals.

Tot plegat ens col·loca com un dels països de la zona euro on més mal faria una hipotètica acció com la que comentem. Les conseqüències d’un tall forçat serien molt àmplies, perquè els consumidors es veurien incapacitats per poder utilitzar les seves targetes per a les compres diàries, les empreses tindrien un trastorn dels seus fluxos de tresoreria i els pagaments transfronterers, i les cadenes de pagament internacionals es veurien profundament afectades.

La hipòtesi que consideren els analistes a Europa és que el tall seria possible, però també el veuen molt improbable. Pensem que, per a Visa, el mercat europeu representa un 20% del seu negoci total, i en el cas de Mastercard, la tercera part. I no cal dir que seria un cop molt dur per als comptes de resultats d’ambdues empreses. La pregunta és si això seria cap obstacle per a un Trump desenfrenat en un moment d’enuig com els que ens té acostumats? No ho sabem, però és un risc real.

En aquest punt, els europeus també hem de fer un mea culpa. Encara que avui la desconnexió és únicament una hipòtesi, il·lustra la dependència europea dels sistemes de pagaments nord-americans. I ens recorda que, al cap de vint-i-cinc anys de la introducció de la moneda única, no hem estat capaços de construir una solució digital de pagament sobirana. L’alternativa més avançada avui és Wero, un sistema de pagaments digitals paneuropeu, llançat el juliol del 2024, basat en transferències instantànies i desenvolupat per la Iniciativa Europea de Pagaments (EPI), un consorci de setze bancs europeus importants de cinc països (Alemanya, Bèlgica, Espanya, França i els Països Baixos). Però avui encara és molt lluny de ser operatiu en el dia a dia del comerç i de poder competir amb les empreses americanes. De moment, només s’ha implantat a França, Bèlgica i Alemanya.

Cal esperar que l’espantall de la desconnexió quedi tan sols en una hipòtesi i, sobretot, que Europa decideixi, d’una vegada, avançar més de pressa en aquest terreny.

D’ençà de fa vint-i-cinc anys, d’ençà que van gestar el projecte, el Col·lectiu de Crítics ha gestionat el Truffaut, que ofereix films d’autor en versió original. Amb el nou concurs, però, que encara no s’ha resolt, la seva proposta ha quedat per darrere de la que ha presentat Rambla de l’Art-Cambrils IAE.

La victòria de Farin es pot llegir com una mostra de força d’Elisenda Alamany. El sector crític, que ha perdut, considerava que la federació municipal s’arriscava a perdre poder polític a l’hora de definir el rumb del partit a Barcelona. El fet que Alamany sigui alhora candidata i secretària general del partit els alimentava la por que les decisions es decantessin a la seu nacional i no pas als casals. En canvi, el sector oficialista, que finalment ha guanyat, sostenia que les trifulgues continuades a la federació municipal han impedit fins ara de centrar-se a construir una candidatura amb opcions. 

Les dues famílies 

El combat no ha estat cap reproducció exacta de la disputa a l’últim congrés nacional entre junqueristes i roviristes (o aragonesistes), però s’hi assembla força. Farin és politòleg, milita a Esquerra d’ençà que tenia quinze anys i va treballar al gabinet d’Ester Capella quan era consellera de Territori. El seu número dos és Núria Clotet, coordinadora del grup municipal, que ara serà també la secretària general de la federació. Els han donat suport Capella, ara portaveu al parlament, l’ex-conseller Joan Ignasi Elena i la regidora Montse Benedí, entre més. 

Suriñach, la candidata derrotada, és llicenciada en publicitat i relacions públiques i experta en relacions internacionals. Ernest Maragall la va fitxar el 2019 com a regidora independent i ha repetit mandat. Fa una mica més d’un any que és militant. El seu número dos era Nil Font, ex-conseller de districte a Sarrià-Sant Gervasi. Els donaven suport, per exemple, la diputada a Madrid Pilar Vallugera i el senador Joan Queralt. 

Un malestar que ve de lluny

Aquesta nova convocatòria prové d’una ferida. L’últim congrés, fa tot just un any, el va guanyar de sorpresa el sector crític amb Junqueras, encapçalat per Creu Camacho, presidenta del partit a l’Eixample. La victòria va agafar molta gent desprevinguda, fins i tot el pinyol del grup municipal, perquè podia obrir la capsa dels trons: una de les promeses de Camacho era fer, finalment, la consulta per a dirimir si els republicans entraven al govern del batlle Jaume Collboni. 

Alamany havia estat la promotora de l’entrada al govern, però l’estiu anterior, quan arribà el moment que els militants hi diguessin la seva, les perspectives de participació es van desbordar i la consulta s’ajornà, de sobte, sine die. La possibilitat que refusessin l’entrada al govern era gran i una derrota com aquella hauria assestat un cop molt dur al lideratge d’Alamany, aleshores molt verd. La factura d’aquell episodi encara dura.

Uns quants mesos després, Camacho va guanyar les eleccions a la federació tot assegurant que donaria la paraula a les bases, però al cap de pocs dies es va fer enrere en una carta als militants, en què deia que el context municipal havia canviat i que descartava d’entrar a l’executiu de Collboni. El canvi de guió va causar molt de malestar al seu equip. I, si això passava a l’abril, al novembre van plegar vuit membres dels tretze que tenia l’executiva. 

Els dimissionaris –la majoria dels quals donaven ara suport a Suriñach– van acusar Camacho de prendre “decisions unilaterals” i d’haver-se aproximat a Junqueras i Alamany tot i ser originalment la candidata de l’oposició interna. D’aleshores ençà, la federació municipal ha estat en mans d’una gestora, cosa que ha fet arrufar el nas dels crítics, que no van veure amb bons ulls que les primàries en què Alamany va ser designada es fessin sense haver fet abans un altre congrés.

Filla d’un diplomàtic, es va llicenciar en Traducció literària i Història per l’Escola d’Intèrprets de Ginebra, ciutat on va cursar també Ciències Polítiques i Socials. Va començar a treballar en el món editorial simultaniejant col·laboracions amb l’editorial Gili i el Salvat, fins que l’any 1964 Esther Tusquets, amb qui havia treballat fent traduccions de llibres infantils, li va oferir incorporar-se a l’editorial Lumen, que acabava de fundar. De fet, va ser a través d’aquesta relació que va conèixer el que acabaria sent la seva parella, l’arquitecte Oscar Tusquets, amb qui va fundar la seva pròpia editorial, Tusquets Editors.

Des de la seva fundació, l’editorial ha seguit com a criteri la reivindicació de les avantguardes, la promoció del debat intel·lectual i la presentació de noves veus de la literatura en castellà i internacionals. La seva trajectòria va unida a noms com Luis Landero, Arthur Mille, Ida Vitale, Luis García Montero, Ramiro Pinilla, Henning Mankell, Jorge Semprún, Antonio Orejudo, Rafael Reig, Luis Sepúlveda o E.M. Cioran, entre molts altres. El 1977 va patir una crisi que va superar transformant-se en societat anònima i amb l’entrada d’Antonio López Lamadrid com a director comercial. Amb filials a Mèxic i a l’Argentina, entre el 1995 i el 2000 es va lligar als grups RBA i Planeta.

Segons fonts europees, el desplegament inclourà patrulles militars i rutes coordinades per reduir el risc d’incidents, així com possibles operacions de desminatge. L’objectiu és estabilitzar una artèria per on circula aproximadament una cinquena part del petroli mundial, i que té un impacte directe en els mercats energètics globals. L’acord s’emmarca també en un moviment més ampli de coordinació internacional. Estats europeus han mantingut contactes per estudiar com garantir la seguretat de la navegació en el golf Pèrsic.

De fet, la missió coincideix amb la reobertura parcial de l’estret anunciada per Teheran, però també amb el manteniment del blocatge dels ports iranians per part dels Estats Units.

Luburić, dirigent del règim ústaixa croat durant la Segona Guerra Mundial, va viure exiliat a l’estat espanyol durant el franquisme i és enterrat a Carcaixent. El seu panteó ha estat objecte de controvèrsia durant anys, tant per la simbologia que hi figura com per actes d’homenatge que hi han tingut lloc. Entitats memorialistes i organitzacions antifeixistes havien denunciat reiteradament aquesta situació i reclamaven l’actuació de les administracions. Argumentaven que el manteniment d’aquests elements en un espai accessible vulnerava els principis de la legislació de memòria i contribuïa a la banalització del feixisme.

Amb aquesta ordre, el govern espanyol fa un pas per aplicar de manera efectiva la llei de memòria democràtica, que obliga a retirar qualsevol element que exalti la dictadura franquista o altres règims totalitaris. L’actuació, tanmateix, dependrà ara de la resposta de l’ajuntament, que haurà d’executar la retirada o adaptar l’espai als requisits legals.