El servei d’emergències de les Illes ha fet una crida a fer servir el telèfon 112 per a tota mena d’emergències, mentre es resol l’avaria que afecta altres serveis com el 061 i el de la policia espanyola. La diferència entre el 112 i el 061 és que el primer és el número general d’emergències de la UE (policia, bombers, metge) i, en canvi, el segon és el que s’utilitza directament per a emergències sanitàries.

Segons que ha informat la Conselleria de Presidència, el centre de coordinació d’emergències 112 manté les seves comunicacions “pràcticament amb normalitat” i s’ha reforçat amb operaris del servei d’urgències sanitàries 061. “La resta de serveis treballen per a restablir la normalitat”, assenyala el Govern Balear, mentre remarca que els usuaris que telefonin al 112 i no siguin atesos han d’insistir fins que contactin amb els professionals del servei.

Si comunica o no aconseguiu contactar a la primera, INSISTIU, per favor.

També podeu per la telefonada per WIFI. https://t.co/hRMJeQT06V

— Emergències 112 Illes Balears (@Emergencies_112) May 12, 2026

A Catalunya, fonts dels serveis d’Emergències informen que la incidència és “baixa”, i que pràcticament no té afecte. Les autoritats han remarcat la importància de reservar les trucades pel cas que siguin realment necessàries, per evitar un col·lapse del servei.

Pel que fa al País Valencià, el Centre de Coordinació d’Emergències ofereix un telèfon alternatiu per si no s’aconsegueix de contactar amb el 112. És el 963 42 80 00.

El Centro de Coordinación de Emergencias de la @generalitat recibe el aviso de una incidencia a nivel nacional en una compañía de telefonía.

Si tienes dificultad para contactar con el 1•1•2 Comunitat Valenciana utiliza este teléfono alternativo 963428000.

Mantente…

— Emergències 112CV (@GVA112) May 12, 2026

A banda, demanen el sobreseïment per a l’altre investigat, Xavier Jiménez. Segons que argumenta la família, hi ha indicis que va participar en la redacció dels missatges anònims que Jubany va rebre setmanes abans del crim, però diuen que no tenen constància de la participació directa en l’assassinat. La investigació a la tercera sospitosa, Ana Echaguibel, es va arxivar mesos enrere un cop es va comprovar que el seu ADN no coincidia amb les restes del jersei de Jubany.

[Treballem per ampliar la informació.]

El diari Ara ha publicat avui al matí una entrevista a Segura en què deia que, si el Departament d’Educació proposava un augment salarial d’entre 400 euros i 500 mensuals, es podria parlar d’aixecar la protesta: “És una proposta que podria posar-se sobre la taula i veure si el col·lectiu la considera acceptable, perquè amb això revertim una situació d’injustícia salarial.” També ha dit que caldria fixar un calendari d’aplicació i ha apuntat que, per exemple, 200 euros podrien arribar aquest primer any i la resta, en dos anys o tres més. Això els permetria “acabar de negociar”, però ha advertit que no signarien res si el col·lectiu no hi donava el vist-i-plau. En tot cas, ha remarcat que consideraven que l’augment de 200 euros mensuals inclòs en l’acord actual ni tan sols es podia sotmetre a consulta.

Fonts de la USTEC aclareixen que aquests 400 euros haurien d’anar complementats amb el retorn del deute dels estadis i amb una clàusula d’actualització salarial vinculada a l’IPC. Aquests imports s’haurien de fixar en l’horitzó temporal, però “amb la màxima celeritat possible”. Segons la USTEC, són unes primeres bases que haurien de facilitar una proposta d’acord que pugui ser consultada al conjunt dels docents.

L’acord que el Departament d’Educació va tancar amb Comissions Obreres i la UGT –els sindicats minoritaris del sector– incloïa un augment del 30% del complement específic en quatre anys, de manera que l’any 2029 els docents cobrarien 3.000 bruts anuals més que no pas ara. Aquest augment gradual implicaria uns 200 euros bruts el mes més d’ací a quatre anys, però d’entrada només serien 60 euros bruts el mes més. Inicialment, la USTEC havia demanat un increment del 100% del complement específic, que implicaria un augment de vora 700 euros, però en l’entrevista a l’Ara s’ha rebaixat a uns 400 euros.

Tot i això, la consellera Niubó s’ha negat a atendre aquesta petició i ha insistit que, en l’àmbit retributiu, l’augment acordat amb Comissions i la UGT no tenia marge de millora. A més, ha qualificat de “maximalista” la proposta d’un augment salarial d’uns quatre-cents euros mensuals i ha dit que “no ajuda a acostar posicions”. Tot plegat, en una entrevista a Catalunya Ràdio on també ha insistit que el govern feia un “esforç sense precedents” perquè s’atenguin les reclamacions de la plantilla.

Posteriorment, Segura li ha respost –aquest cop a RAC1– i ha qüestionat que fos impossible d’anar més enllà de l’augment que defensava el govern. Ha recordat que els Mossos d’Esquadra havien rebut un augment de 300 euros el mes i ha reclamat que, com a mínim, es pogués parlar partint d’aquesta quantitat.

Demanen que les altres millores al sistema educatiu quedin reflectides a l’acord

Més enllà de l’àmbit educatiu, a l’entrevista publicada avui al matí a l’Ara Segura valora positivament l’anunci fet per la conselleria la setmana passada de 500 noves dotacions per a l’escola inclusiva a partir del curs vinent. Ho reivindica com una mesura proposada per la USTEC, però reclama que quedi inclosa a l’acord, perquè ara no hi queda reflectida.

El conflicte s’ha agreujat arran de la polèmica per la infiltració de dues agents dels Mossos d’Esquadra en una assemblea sindical de docents, cosa que ha comportat acusacions de vulneració de drets sindicals i ha obert la porta a possibles accions judicials contra Interior. Les mobilitzacions s’allargaran fins al 5 de juny amb vagues i protestes descentralitzades a tot Catalunya.

Seguiu a continuació tota la informació actualitzada sobre el cicle de vagues.

Segons la cadena BBC, setanta-un diputats laboristes (setanta-dos, segons Sky News) han exigit que Starmer plegui o bé fixi un calendari per a dimitir. Entre aquests diputats hi ha Jonathan Hinder, que ha declarat a la BBC: “El primer ministre se n’anirà. Cap primer ministre no pot sobreviure si tants diputats li retiren la confiança.” També ha assegurat: “Necessitem un nou líder pel Partit Laborista i el nostre país necessita un nou líder.” Així mateix, ha remarcat que, tot i la victòria aclaparadora a les eleccions del 2024, Starmer no ha estat mai “un actiu electoral”.

La crisi també arriba al si del govern. Tant la BBC com Sky News coincideixen a dir que la secretària d’Interior, Shabana Mahmood, ha demanat que el primer ministre posi data a la dimissió. Sky News hi afegeix la responsable d’Afers Estrangers, Yvette Cooper. Són els membres del gabinet de Starmer de més pes, després del primer ministre i la ministra d’Economia, Rachel Reeves.

Stephen Kinnock, responsable d’Assistència Social al Ministeri de Sanitat, ha dit que els membres del gabinet “bé podrien” demanar-li la dimissió a la reunió setmanal prevista per a aquest matí. “Bé podrien fer-ho… No puc ficar-me al cap dels meus companys del gabinet”, ha dit a la BBC. Quan li han demanat si alguns podrien trencar la disciplina de vot, ho ha considerat possible, tot i que ha admès que no ho sap.

Starmer admet frustració, però vol redreçar la situació

Keir Starmer ha reconegut que hi ha “frustració” en relació amb la seva figura a causa dels mals resultats a les eleccions municipals, però ha tornat a refusar de dimitir i ha dit que volia capgirar la situació. Una eventual dimissió, diu, “enfonsaria” més el Regne Unit en el “caos”.

“No amagaré que tinc detractors, fins i tot dins el meu partit. Tampoc no amagaré que els he de demostrar que s’equivoquen. I ho faré”, ha dit. I ha insistit que la seva dimissió afegiria més “caos”, el mateix que, segons ell, van provocar els conservadors amb successius relleus de lideratge des de 2019.

Mentrestant, la crisi laborista ja ha tingut conseqüències: sis assessors ministerials –càrrecs no remunerats, inferiors als sots-secretaris d’estat–, van dimitir o van exigir a Starmer que fixés un calendari per a dimitir, i Downing Street ja n’ha anunciat els substituts. Aquests assessors eren repartits entre les carteres de Salut i Assistència Social, Justícia, Medi Ambient, Alimentació i Afers Rurals, Interior, Treball i Pensions i l’oficina del gabinet.

Dit això, el pas anunciat ahir és encara molt insuficient. L’afer de la DGAIA no s’haurà tancat i resolt fins que no tinguem una explicació clara i documentada –de manera pública– que explique a tothom sense ambigüitats ni mitges tintes què va passar, com es va poder fer, quants diners es van desviar i qui són els responsables tècnics i polítics d’aquest cas de corrupció. I, és clar, fins que la justícia no haja examinat el cas i determinat les responsabilitats que se’n puguen derivar.

Amb la gravetat dels fets ja n’hi hauria prou per a reclamar tot això. Però crec que cal ser conscients, a més, del factor simbòlic que tot plegat implica per a bona part de la societat catalana.

La corrupció, dissortadament, és una temptació humana massa gran. Els països que han reeixit a combatre-la no demostren pas que els seus polítics siguen diferents dels d’uns altres llocs: demostren, sobretot, que calen mesures –lleis, decrets, reglaments– que la facen inviable i, també, una consciència social estesa que la considere inacceptable perquè lesiona greument la credibilitat de les institucions democràtiques. Els països nòrdics, sovint posats d’exemple, no van esdevenir més nets perquè els seus polítics fossen moralment superiors, sinó perquè van construir, durant dècades, una arquitectura institucional –transparència obligatòria, accés ciutadà a les declaracions patrimonials dels càrrecs, fiscalies anticorrupció amb autonomia real, tribunals de comptes amb dents– que va fer que la corrupció fos difícil i, sobretot, molt costosa.

La corrupció –ho explica de manera immillorable Paul Preston a Un poble traït– va ser un dels ancoratges fonamentals del franquisme, un règim que va sobreviure durant dècades a còpia de comprar voluntats en canvi de privilegis. No es tractava sols d’episodis individuals: era un sistema, una manera de governar que feia coextensives la idea d’estat i la pràctica del clientelisme. La transició postfranquista no va fer res per eliminar aquestes pràctiques i ben aviat els grans partits democràtics van tacar la seua trajectòria caient en les mateixes inèrcies. El cas de la DGAIA ha colpit tant la societat catalana perquè implica de ple un moviment –l’independentista– que fa bandera de la renovació democràtica i del trencament amb les pràctiques del passat, i perquè implica de manera molt específica un partit, Esquerra Republicana de Catalunya, que sempre ha fet bandera de ser l’únic sense casos de corrupció en tota la seua història. I això no era una pretensió retòrica: era un actiu polític real i diferencial. Perdre’l –probablement, ja l’ha perdut– té conseqüències estratègiques de llarg abast no sols per al partit, sinó per a tot el moviment independentista.

En el nostre país aquest fet s’ha afegit a la decepció política que molts ciutadans senten perquè la independència, proclamada aviat farà deu anys, encara no és una realitat tangible, i al descobriment i l’assumpció que els partits no són grups de pressió política i prou, sinó també autèntiques empreses amb interessos privatius i poc confessables que han colonitzat les institucions –el famós sottogoverno, amb unes conseqüències nefastes de les quals fa tants anys que advertesc. Em referesc a aquella xarxa informal de càrrecs, contractes, fundacions paral·leles i empreses satèl·lit que els partits gestionen al marge dels mecanismes formals de govern i que acaba constituint un poder real, opac i sostret a qualsevol control democràtic. La conjunció d’aquests factors ha creat una situació explosiva que fa que el cas DGAIA haja esdevingut un símbol, un qüestionament total –injust, però comprensible– de tota una generació de polítics catalans. És injust perquè generalitza i posa al mateix sac gent honesta i pràctiques inacceptables. És comprensible perquè, quan una societat percep que els seus dirigents han confós sistemàticament el servei públic i el benefici particular, la confiança no s’erosiona: es trenca. I refer-la costa molt més que perdre-la.

Sense aclarir i netejar responsabilitats, per tant, serà molt difícil que una part important de la població torne a confiar en les institucions i en els partits independentistes, i això fa més necessari encara ser radicals i contundents en aquesta qüestió –i recordeu, com ens va ensenyar Sartre, que radical i extremista no és igual. Ser radical vol dir anar a l’arrel, i això es tradueix en mesures concretes: una comissió d’investigació parlamentària amb capacitat real d’estirar el fil fins on calga, una auditoria externa i independent del sistema de concertació de serveis socials, la publicitat activa de tots els contractes públics per damunt d’un llindar raonable i una revisió a fons dels mecanismes pels quals una part substancial de la despesa pública es delega a entitats privades amb un control efectiu pràcticament inexistent. Sense això, qualsevol declaració de bones intencions serà, simplement, una declaració. I així el cas DGAIA, lluny de tancar-se, continuarà obert com una ferida.

PS1. AVÍS IMPORTANT. A VilaWeb fem avui, dimarts, un canvi molt important en els sistemes informàtics, que implicarà que alguns serveis que els lectors i subscriptors feu servir cada dia no funcionen temporalment, com ara la possibilitat de fer comentaris. En aquesta pàgina trobareu el detall dels serveis temporalment afectats. Calculem que cap a les sis de la vesprada la situació ja s’haurà resolt del tot i podrem recuperar la normalitat de tots els serveis. La lectura del diari, cal aclarir-ho, es mantindrà sense alteracions en tot moment. Agraïm a tothom la comprensió per aquest procediment necessari, que ens permetrà d’oferir noves funcionalitats, i millors, als lectors de VilaWeb.

PS2. La setmana passada el País de Gal·les i Escòcia van fer eleccions, de resultes de les quals hi haurà governs independentistes en totes dues nacions. Tinc la sensació que ni tan sols els independentistes catalans som conscients de la potència, la força i l’envit que signifiquen els moviments com el nostre, arreu del continent. I per això he fet aquesta Pissarreta descrivint-ho i explicant-ho: “La potència de l’independentisme arreu d’Europa, després de les victòries a Escòcia i a Gal·les”.

PS3. El País Valencià va viure ahir la primera jornada de vaga de docents que avui també es farà al Principat. La d’ahir va ser especialment important perquè la mobilització va anar molt més enllà que no s’esperava i significa un qüestionament molt important del govern. Esperança Camps ho explica en aquest article: “Els sindicats fan una gran demostració de força en la primera jornada de la vaga educativa indefinida”.

PS4. L’escriptora mexicana Valeria Luiselli torna a la narrativa amb Principi, mig, fi, una novel·la íntima i atmosfèrica que converteix un viatge per Sicília en una exploració sobre la memòria, les fronteres i els nous començaments. Instal·lada a Nova York de fa anys i considerada una de les grans veus de la literatura contemporània transfronterera, Luiselli ha construït una obra marcada per les preguntes més que no pas per les certeses: “Un bon assaig pregunta, circumda, gira entorn de temes, però no necessàriament els resol”, explica. L’ha entrevistada Emma Granyer.

Les mobilitzacions són impulsades pels sindicats USTEC, Professors de Secundària, CGT i Intersindical i s’originaren com a mostra de rebuig a l’acord a què va arribar Educació amb CCOO i UGT. Segons els sindicats crítics –i majoritaris–, l’acord és insuficient i no resol els principals problemes del sistema educatiu. Reclamen millores laborals i un augment de la inversió educativa. I ara també responsabilitats per la infiltració.

La comunitat educativa arriba a la vaga amb un malestar profund amb la consellera d’Educació, Esther Niubó. Públicament, sembla disposada a dialogar, sempre respectant l’acord ja signat amb els altres sindicats, però els sindicats expliquen que la posició del departament és ben rígida i que hi ha una falta de negociació real. La consellera d’Interior, Núria Parlon, també és en el punt de mira per l’escàndol de les infiltracions. La USTEC en reclama la dimissió i la CGT també reclama responsabilitats al president Salvador Illa i al director dels Mossos, Josep Lluís Trapero.

Refús de l’acord de CCOO i UGT i del paper del departament

El principal detonant del conflicte és l’acord que el Departament d’Educació va signar amb CCOO i UGT, un acord que els sindicats convocants de la vaga consideren insuficient i desconnectat del malestar real als centres. La USTEC, Professors de Secundària, CGT i la Intersindical acusen el govern de negar-se a reobrir una negociació de fons i de voler limitar qualsevol marge de maniobra al text ja pactat. La consellera Niubó va anunciar una mesa sectorial dijous, però els sindicats encara no han rebut el contingut de la convocatòria.

Andreu Mumbrú, secretari d’acció sindical de la USTEC, recorda que mentrestant els sindicats han aconseguit el compromís de Junts, ERC, els Comuns i la CUP per a destinar una part del pressupost a fer possibles les demandes de la comunitat de professors. Mumbrú acusa el govern d’haver tallat a mig aire l’anterior negociació i d’haver-ho volgut vendre com un acord de país. “Hi ha hagut mala gestió, després de les vagues del març, han estat incapaços de seure a negociar”, diu. 

Ara se’ls obre la possibilitat de reprendre la negociació, però el portaveu de la Intersindical, Marc Martorell, considera que la mesa sectorial no és el lloc adequat per a abordar el conflicte mentre s’hi asseguin “dos sindicats que ja ens han venut”, en referència a CCOO i UGT.

Els sindicats diuen que l’acord no resol ni la pèrdua de poder adquisitiu dels professors ni els problemes estructurals de l’escola pública. La portaveu de la USTEC, Iolanda Segura, deixa clar que l’acord ha d’incloure aquests dos vessants, perquè reflecteixen les mancances als centres. Denuncia que l’augment de la complexitat a les aules no ha anat acompanyat dels recursos necessaris: “La dificultat d’atendre la diversitat a l’aula és enorme. Tenim un decret d’escola inclusiva que incorpora alumnes amb necessitats molt diverses, però sense recursos ni personal per a fer-hi front. Això crea situacions límit.” I afegeix: “Cal fer un canvi estructural del model d’escola que tenim per a atendre l’alumnat en funció de les necessitats que té.”

També hi ha consens a denunciar un deteriorament progressiu de les condicions materials dels centres. Martorell parla de centres amb degoters, bolets a les parets i aules amb temperatures molt altes. Assegura que les famílies comparteixen el malestar perquè veuen que no podem atendre la diversitat amb normalitat.

Dins els sindicats, també afloren algunes diferències. El sindicat Professors de Secundària considera que el problema no és tan sols de recursos, sinó de model. El portaveu, Andreu Navarra, diu que el decret d’escola inclusiva “és un disbarat, un caos”, i defensa una revisió profunda del sistema: “Per molts recursos que hi posis, és impossible de funcionar amb aquest model.” També reclama millores salarials, el reconeixement de càtedres i sexennis i canvis curriculars.

Enmig de les reclamacions, els sindicats acusen el govern i alguns mitjans de provar de desacreditar les mobilitzacions i enfrontar-los amb les famílies, com ara l’editorial del periodista Ricard Ustrell a El matí de Catalunya Ràdio, el 29 d’abril. Segura refusa aquestes pràctiques: “Som l’únic col·lectiu que ha de fer vaga sense molestar ningú?”, es pregunta. I remarca que la protesta vol protegir el servei públic: “En el dia a dia, l’alumnat hi perd molt més que no pot perdre amb tres o quatre dies de vaga.”

Laura Gené, secretària general de CGT Ensenyament, destaca que cada dia reben més suport de treballadors d’uns altres àmbits i de les famílies. “Qui actua amb irresponsabilitat és el Departament d’Educació. Qui té la capacitat d’arribar a un acord per a desconvocar la vaga és el PSC. No ens deixen cap més remei. La vaga no es fa per gust; implica pèrdua de diners, desgast. Però no estem cansades”, diu.

Malestar per la infiltració de mossos i pels agents de paisà als centres

El conflicte amb Educació s’ha intensificat arran de la infiltració de mossos en una assemblea de treballadors i la prova pilot d’agents de paisà en els centres educatius, que ha rebut un ampli rebuig. Dues accions que, a més, han anat acompanyades de discursos criminalitzadors, que acusen els ensenyants d’irresponsables i de perjudicar les famílies. “Estem acostumats a aquests discursos. Ens criminalitzen perquè demanem millores laborals i de l’educació pública del país”, lamenta Martorell, que considera que hi ha una voluntat d’assenyalar el col·lectiu i erosionar-ne el suport social.

Mumbrú, per una altra banda, denuncia que la infiltració atempta contra drets fonamentals. Segons ell, cal aclarir si ha estat una actuació sistemàtica, si s’ha recollit informació de treballadors i sindicalistes i si s’ha desat en algun lloc, i amb quina finalitat.

Quan es faran les mobilitzacions?

Les mobilitzacions van començar el 6 de maig i s’allargaran fins al 5 de juny. Les vagues de tot l’ensenyament al Principat seran els dies 12 i 27 de maig i el 5 de juny. El primer dia i el darrer es convocarà una manifestació unitària.

Per serveis territorials, els del Baix Llobregat i el Penedès faran vaga el 13 i el 29 de maig; els de Girona i la Catalunya Central, el 14 de maig i el 1r de juny; els de Lleida i Alt Pirineu i Aran, el 15 de maig i el 4 de juny; el Consorci d’Educació de Barcelona i el Barcelonès s’aturaran el 18 de maig i el 2 de juny; el Maresme, el Vallès Occidental i l’Oriental, el 19 i el 28 de maig; i els serveis de Tarragona i les Terres de l’Ebre, els dies 21 de maig i 3 de juny.

Quins són els serveis mínims?

Els serveis mínims decretats pel Departament de Treball són d’una persona de l’equip directiu per cada centre; un docent per cada tres aules d’infantil, primària i secundària; la meitat de la plantilla per a l’educació especial i un 33% de les plantilles a les llars d’infants.

Per al complex educatiu de Tarragona s’han decretat uns serveis mínims del 50% del personal de menjador i cuina, una persona de manteniment per torn i la plantilla habitual en infermeria, vigilància i torn de nit dels tutors.

Quant als monitors del menjador, del servei de cuina, d’acollida, d’extraescolars i d’atenció als alumnes amb necessitats educatives especials, haurà de treballar la meitat de la plantilla.

A Principi, mig, fi, una mare i la seva filla adolescent arriben a una Sicília travessada per tempestes, volcans i incendis després d’un divorci recent. Mentre la mare intenta sostenir un present incert, la filla comença a imaginar el futur i a demanar-se com es construeixen els records, què vol dir pertànyer a un lloc i com es torna a començar. Entre mites clàssics, paisatges tectònics i arxius sonors de l’illa, la novel·la avança com un mosaic de fragments que reflexiona sobre la fragilitat de la memòria i la necessitat d’habitar “el mig”: aquest espai ambigu entre el passat i el futur on, segons l’autora, transcorre realment la vida.

—El llibre comença amb una mare i una filla després d’un divorci. La filla no deixa de demanar a la mare: “I ara què, Ma? Quin és pla?” D’on parteix, Principi, mig, fi?
—La mare no aconsegueix de tenir-ne cap, de pla. Si penses en l’abast de les mirades dels personatges, la de la mare és en el present immediat provant de sostenir el món, de sobreviure. La mirada de la filla, en canvi, pot viatjar molt més enllà. De fet, és ella qui comença a veure el futur –no en un sentit màgic, sinó llegint els signes de la realitat amb molta més claredat i imaginació. Per tant, la novel·la parteix de la següent pregunta: què és tornar a començar? Què vol dir tornar a començar? Què se sent, en un principi? Tota la primera part de la novel·la és aquest exercici d’imaginar i sentir això.

—En general, els vostres llibres es desenvolupen intentant de respondre preguntes. No sé si sempre els acabeu havent-ne trobat les respostes…
—No ho crec, no. Tampoc m’interessen gaire, les respostes tancades, els finals. Trobo que fins i tot una novel·la –les meves, sens dubte– poden ser espais d’assaig. Un bon assaig pregunta, circumda, gira entorn de temes, però no necessàriament els resol. Sempre obre, però no tanca mai.

—Justament, la protagonista, que vol fer un llibre, escriu: “Ara sóc al mig. El mig potser és un assaig, però deixarà de ser-ho quan passi a ser una novel·la.” Tan mutable pot arribar a ser, un text?
—Els texts són molt proteics. Canvien, muden. Si com a escriptor no saps acompanyar aquestes metamorfosis és quan comença el trasbals, quan comença a no succeir l’escriptura. Cal saber deixar anar i no tenir control. Aquest, si més no, és el meu cas. He de rendir-me molts anys a no saber, i no és una cosa fàcil, no saber com serà el resultat que trobaré! Tampoc no ho és confiar en el petit ordit quotidià de notes, fragments o escenes que, algun dia, més endavant, començaré a teixir. Sempre escric en bocins curts, gairebé com si fos un mosaic. Després, quan ho tinc tot, és quan començo a jugar amb la forma. En aquest estat posterior a l’escriptura, és quan emergeix la trama. La trama mai és un motor de la història. Sens dubte, no escric com voldria Aristòtil, que diu que  la trama és l’aire de la història, la respiració, el que anima i tira endavant una història. No és el meu cas. Per a mi, la trama, sorgeix, és com una conseqüència.

—Alhora, aquest “mig” incert és el que us manté present? Escriviu: “M’adono que el que em fa estar arrelada a la vida és el mig”.
—Sí, d’alguna manera, la novel·la vol ser una reivindicació d’estar al mig, d’aquesta sensació d’estar entre dues aigües, que és un estat difícil, perquè és amorf, perquè no hi ha noció d’on som. Però, és clar, en realitat és l’espai en què hom viu la vida.

—Escriure sense saber el final és més estimulant? És molt més interessant no saber cap on et portarà l’escriptura, que no pas escriure amb un objectiu final?
—Per a mi sí. Però, parlant amb amics escriptors, diferim molt, en això. Hi ha qui diu que necessita saber on arribarà i que més o menys té un pla ben traçat per a arribar-hi. Alguns altres, en canvi, diem que no ens serveix. En el meu cas, tardo molt a saber-ho, però arriba un moment en què ho sé. No és que hi arribi. No és que, de cop, arribi i digui: “Ah, ja he arribat al final!” Costa de reconèixer-lo, el final. Hi ha un moment en què tot s’enfila i s’acomoda. És un moment molt màgic. Però no saber-lo durant molt de temps també m’és molt útil.

—Un dels grans temes de la novel·la és la memòria. En el llibre, funciona gairebé com una Polaroid que es revela lentament i acaba oferint una nova perspectiva del relat, com la que té la nena. Us interessa més la memòria fidel o la memòria que es reconstrueix?
—En aquesta novel·la m’interessava explorar la memòria en el moment d’inici, perquè la nena de la novel·la no és una nena petita que comença a fer les seves primeres memòries, però sí que és una adolescent que comença a tenir autoconsciència de la memòria i que es fa preguntes més complexes sobre com es fabrica la memòria; què sí i què no; què va passar, què no va passar; com es distingeix l’una cosa de l’altra… I, d’una altra banda, a l’altre extrem de l’arc de la vida, la pèrdua de memòria de l’àvia. La fabricació activa i vital de la memòria, i la pèrdua. La narradora és al mig i prova de donar sentit a tot això.

—Per què ens fa tanta por perdre la memòria?
—Mira, el llibre comença amb un epígraf que és com un diàleg entre la mare de la narradora, la narradora i la filla parlant informalment. La narradora demana a la seva mare: “Què és el que et fa més por, Ma?” I la mare li respon: “Perdre la ment.” És la primera frase del llibre, i crec que, d’alguna manera, funciona com a far al principi abans d’entrar al port d’un llibre. Il·lumina amb una certa llum les coses i, en aquest cas, la llum d’una por molt profunda i humana sobre la pèrdua de l’única cosa que tenim: la memòria. La resta del llibre és també una manera de remar contra aquesta por, contra aquesta marea.

—En la vostra novel·la anterior, Arxiu dels infants perduts, els personatges travessen de punta a punta els Estats Units resseguint la frontera amb Mèxic. Hi parleu de la situació dels menors emigrants que l’han travessada. En aquesta, ens situen a Sicília i, entre moltes altres coses, ens parleu també de mites i clàssics grecs. De quina manera els paisatges determinen els temes de les vostres novel·les?
—Sicília –ja sigui com a paisatge geològic, geogràfic, imaginat, literari o geopolític– és una gran frontera. És, sobretot, una gran frontera tectònica, perquè la placa tectònica de l’Àfrica xoca amb l’europea i, més enllà de la metàfora, produeix un arxipèlag de volcans que envolta tota l’illa i li aporta una sensació tant de principi de món com de final. Hi ha alguna cosa en la presència dels volcans que recorda allò que possiblement va ser la terra abans que arribessin els éssers humans. És un paisatge d’origen que, alhora, també amenaça amb la destrucció, perquè hi ha erupcions volcàniques molt seguides, hi ha incendis molt bèsties, tempestes brutals… Per tant, en l’àmbit geològic, té aquesta qualitat. A més, és també una frontera que històricament ha estat punt de reunió de tota la Mediterrània. Tothom va conquerir Sicília: els cartaginesos, els fenicis, els àrabs, els normands… Tots aquests mons encara hi són molt presents. I, finalment: Sicília és una frontera geopolítica, perquè és un dels ports d’arribades més actius. El port de Lampedusa, per exemple, tot i que escau fora de l’illa central, és una de les portes d’entrada més grans de les migracions actuals. Per tot això, Sicília em sembla un lloc fascinant. Fa molts anys que escric, penso i documento les fronteres –sobretot Mèxic i els Estats Units, una altra gran, gran frontera.

—Què us n’interessa, de les fronteres?
—Això: que són territoris on les coses xoquen, es mesclen, es tornen híbrides, on hi ha violència i por, però també un instint de supervivència feroç. Les fronteres no són solament polítiques. Ara parlàvem d’una frontera tectònica, però les fronteres polítiques també són un punt de vista intermedi, perquè no ets ni aquí ni allà; veus els dos costats. És una mica com li passa a la narradora, que està plantada al mig entre la filla i la mare, en aquesta frontera vital.

—Creieu que haver viscut, ja de petita, a tants països, i tots tan diferents, us ha creat aquesta mirada cap a les fronteres? Adonar-vos que, en realitat, hi ha fronteres que són totalment artificials.
—Absolutament. No sé si hi té a veure amb el fet d’haver viscut en uns altres llocs o no, però segur que hi han influït els cinc anys en què vaig recórrer la frontera entre Mèxic i els Estats Units. És que és tan clar que és absurda i artificial, aquella frontera! Va néixer el 1860 de la Comissió per a l’Amistat i els Límits! [Riu]. Era una comissió binacional que es va formar després de la guerra en què els Estats Units van envair Mèxic, i en la qual Mèxic va perdre la meitat del territori. Bàsicament, hi havia uns cavalls amb unes carrosses que anaven marcant el terreny i traçant una línia físicament. Després, hi van posar obeliscs de marbre per a delimitar-ho. Hi ha unes fotos precioses i quasi kafkianes de gent de la comissió intentant de posar aquests obeliscs al mig d’un paisatge que és exactament el mateix a banda i banda. Quan algú pren consciència del passat material d’una frontera encara és més ridícul, tot plegat.

—Seguint el fil d’Arxiu dels infants perduts, en aquest llibre també feu un estudi d’arxius sonors de l’illa. Com va anar això?
—Va ser preciós, de les coses més boniques que he fet en tota la meva vida. Ja tenia gravats bastants sons de l’illa abans d’acabar el llibre. Però, una vegada vaig acabar-lo, vaig decidir tornar-hi amb el meu company i un amic. Ells són enginyers sonors, i em van ajudar a enregistrar els sons de l’aigua –tempesta, marees–, vents –molt difícils d’enregistrar– i terra –vam necessitar geòfons per a enregistrar vibracions. Ah! I també vam enregistrar foc, però, és clar, no directament, sinó que vam anar fins als volcans de l’illa. L’Stromboli és particularment impressionant, perquè exhala cada vint minuts! Fa un soroll entre balena expulsant aigua i un tro, i escup un munt de pedres que van rodolant pels vessants. Com que és un volcà i és mig buit, cada vegada que la pedra toca a terra fa un ressò impressionant. És realment espectacular. Quan vam pujar-hi, vam estar més de sis hores en silenci enregistrant. Va ser preciós.

—Com ho feu per traduir aquests sons en paraules, per explicar-los?
—No pretenc fer-ne una traducció. O bé potser és que és una traducció que passa més per l’observació de l’oïda, la pausa –perquè es necessita temps i estar molt quiet! N’hi ha prou de ser-hi present i escoltar. Has d’estar molt atent. És aquest estat d’atenció profunda que m’interessa traduir cap a una cosa atmosfèrica i sensorial en la novel·la. La pausa, l’observació.

—Per parlar de fronteres i de migració, quines preguntes ètiques us feu abans d’acostar-vos al tema? D’on partiu?
—El meu deure com a escriptora és ser conscient del lloc d’on escric i del qual observo. Tant a Arxius dels infants perduts com en el petit assaig que l’acompanya, que es diu Els nens perduts, hi ha molta claredat sobre el punt d’on és explicada la crisi migratòria. En aquests llibres no pretenc pas ocupar un punt de vista profundament aliè ni usurpar cap experiència. Ben al contrari, s’assumeix un rol d’observador més que no pas de participant actiu.

[Ens avisen que s’ha acabat el temps de l’entrevista, i que puc fer una darrera pregunta i prou.]

—Principi, mig, fi sembla escrita a partir d’una consciència molt clara de viure un canvi d’era: un moment entre la catàstrofe i la possibilitat de tornar a començar. Una mica com el moment en què vivim ara…
—Mira, en aquests moments confusos –encara que tot present és confús– l’única cosa clara és que no ens serveix de res l’actitud catastrofista davant del món, perquè és una actitud que ens eximeix de qualsevol responsabilitat. Penses: “Bé, si tot està perdut, per què he de lluitar-hi en contra?” Però no: no tot és perdut. I si en la nostra estada al món posem atenció a les coses i ens en sentim responsables, més enllà de què pugui passar després, serà una estada més amorosa, més respectuosa, més ancorada.

—Hem de tornar a conquerir l’espai de la bondat.
—Sí. Sembla senzill, però no ho és tant.

Marc Romera va deixar anar en la declaració d’intencions, que va recollir VilaWeb: “Alabatre vol fugir d’una mena de cànon provisional, que es fa present avui en festivals i antologies. Alguns noms estan bé, però n’hi ha que hi són per la vida social i política que els promou, però tenen una obra mediocre, que no aporta res a la poesia.” I continuà: “S’obliden autors nous, que aposten per nous llenguatges i noves formes. Com que són diferents, desorienten els grans mandarins. I han anat sorgint veus poètiques que acaben d’alguna manera silenciades.”

Ester Andorrà i Marc Romera també van dir que volien fugir del “martipolisme” i del “margaritisme” (referència a Miquel Martí i Pol i a Joan Margarit), que consideraven fenòmens parapoètics. I declararen: “No val, per a Alabratre, allò de si jo em pago l’edició, editeu-me el llibre, o com que som amics, editeu-me el llibre, o editeu-me’l perquè sóc un autor considerat, ni tampoc allò de publicar premis perquè els paga l’ajuntament de tal lloc, si el llibre no ens agrada. No ens mouran aquests criteris, a l’hora de decidir l’edició d’un llibre de poemes, sinó, exclusivament, la qualitat del llibre.” I pretenien “descobrir noves veus o veus que han estat ignorades o veus que no han estat prou valorades perquè no han estat enteses o han resultat incòmodes, malgrat una excel·lent qualitat literària”.

Labreu va néixer pocs anys abans del boom de les editorials independents, tot i que és una de les editorials que s’inclou en el fenomen. Podríem dir que va ser la primera reacció manifesta contra la creació del Grup 62 que s’acabava de constituir, que havia aplegat en una mateixa organització empresarial els segells més importants de literatura catalana d’aleshores i que acabaria comprant el grup Planeta. 

Però va sorgir en el si d’un fenomen anterior, que girava entorn de la poesia dita i que es va concentrar a l’obrador del Bar L’Horiginal, aleshores al barri del Raval de Barcelona. És durant les sessions de poesia que programaven Meritxell Cucurella-Jorba, Josep Pedrals i Ferran Garcia, que Ester Andorrà i Marc Romera, amb la mirada atenta de Francesc Garriga, van anar pastant la idea.

Labreu, avui

Avui, vint anys després, Labreu la conformen cinc editors: Ester Andorrà, Marc Romera, Ignasi Pàmies, Bernat Reher i Teresa Florit. Ha publicat 154 títols de poesia i també s’ha obert a la narrativa, amb 34 títols de narrativa catalana dins la col·lecció Cicuta, 50 de narrativa estrangera a la col·lecció la Intrusa i 12 títols fora de col·lecció. Han passat d’una primera tirada de 400 exemplars a una tirada mitjana de 600 exemplars en poesia. El seu llibre més venut és Nosaltres, qui de Mireia Calafell. A la presentació a la premsa i a les llibreries també hi havia Enric Faura, representant de Xarxa de Llibres, la distribuïdora que a partir d’enguany distribueix els llibres de Labreu.

Per celebrar els vint anys de vida literària de Labreu, els editors han aplegat la premsa i alguns llibreters a la llibreria Laie, on fa vint anys es van presentar, per recordar que continuen mantenint i potenciant els seus valors fundacionals i per presentar les novetats d’aquest segon semestre de l’any. L’efemèride tindrà la festa de rigor demà, dimecres, primer a la tarda, a la llibreria Ciutat Invisible, amb una lectura de fragments d’obres feta pels autors i per amics de Labreu, i a la nit es traslladarà a l’Horiginal de la Deskomunal, tots dos espais de costat, al barri de Sants, on la poesia i la música prendran el protagonisme.

Creure que tot era possible

Ester Andorrà ha llegit un text en què ha mirat de resumir les voluntats i les il·lusions fundacionals: “Vam començar amb l’explosió de creure que editorialment tot era possible, amb pocs mitjans, i amb un teixit literari il·lusionat. Amb la idea de crear xarxa per totes bandes, amb el dedins dels llibres, la forma i l’aparença dels llibres, i la implicació personal, creant un teixit no només llibresc sinó d’empenta dinamitzadora i cultural. Creant escola, comunitat. Donant a conèixer al gran públic autors defenestrats pel sistema com Francesc Garriga, Zoraida Burgos i Jordi Cussà, traduint per primera vegada al català a Dovlàtov, Mavis Gallant, Jörg Fauser, Lori Saint-Martin, Cynthia Ozick, Denise Desautels, Delmore Schwartz, Violette Leduc, Michel Bernard, Muriel Spark, Predrag Matvejević, Zbigniew Herbert, Anne Hébert, Beppe Fenoglio i Alice Renard fa ben poc. Publicant la trajectòria de Joan Todó, Silvie Rothkovic, Joan Vigó. Els primers llibres d’Anna Gual, Anna Ballbona, Núria Busquet, Tina Vallès, Albert Forns, Pol Guasch, Joan Jordi Miralles. I donant la importància que es mereixen a Màrius Sampere, Cristina G. Molina, Susanna Rafart, Antònia Vicens o Biel Mesquida, només per esmentar alguns noms.”

“Publiquem amb tota la intenció d’incidir en estètiques i construccions que trobem necessari visibilitzar. Ampliant coneixements en el procés editorial i amb l’important diàleg amb autors i traductors per a honrar el manuscrit i fer per manera que arribi a llibreries amb la millor forma possible dins les nostres col·leccions. Travessar el llenguatge interior d’autors i autores per honorar l’art d’escriure, però també el de llegir, l’interior que fa créixer els pensaments en el ressò de les idees i la bellesa.”

Fora de la indústria cultural

Però com han mantingut l’esperit de combat sense que els anys l’erosionin? Aquí entra Marc Romera: “Seguim un criteri, però sovint és dispar. Hi ha llibres que hem publicat i llibres que no i per una raó o altra han provocat ferides dins de Labreu. Però el que ens fa mantenir vius és l’al·lèrgia que tenim a formar part del que se’n diu indústria cultural, que per nosaltres és un oxímoron. Som una associació cultural sense ànim de lucre. Tots els editors que formem Labreu tenim una feina a temps complet. L’edició la fem per amor a l’art. Som fora de la indústria cultural. Algun editor ens ha dit que nosaltres juguem una altra lliga. I jo li he respost: no, nosaltres no juguem una altra lliga, juguem un altre esport.”

Una altra diferència que remarca Romera és la voluntat de mantenir viu tot el catàleg: “Lluitem per no abandonar mai els llibres. Tenim molt pocs llibres descatalogats, dos o tres només, en vint anys. Perquè és l’aposta per una literatura que juga en contra del temps. I si us hi fixeu, la majoria dels llibres que han aparegut en les llistes dels més venuts en aquests vint anys, ja no existeixen. Són absolutament oblidats. Nosaltres lluitem contra això. Ara recuperarem el primer Dovlàtov que vam publicar, La zona, alhora que en traurem un de nou, La columna. Com l’obra de Paul Celan, que és universal i eterna.”

Novetats de la segona meitat de l’any

Aquest mes de juny a Alabatre es publicaran La més nit d’Adam Manyé, un llibre breu de poemes breus que parteixen d’una experiència mística i delirant amb la mar; i al setembre sortirà Eleusis de Míriam Cano. També han confirmat nou llibre de poemes d’Alfons Navarret i de Josep Pedrals.

També arribarà un nou llibre de Marc Romera, Haddock, un poemari en què el poeta, bon tintinaire, es posa en la pell del Capità Haddock i li fa escriure una cinquantena de poemes. Romera també ha avançat que hi ha un segon poemari en què es posa en la pell de Tintín, però que encara no té nom. També a Alabatre, el 2027 començarà amb la recuperació de La rosa de cristall, de Josep Maria de Sagarra, una obra pràcticament desconeguda que no s’havia tornat a publicar mai com a llibre.

A la col·lecció la Intrusa, al juny incorporen en català l’autor napolità Raffaele La Capria, amb Ferit de mort, premi Strega, llibre traduït per Bernat Reher, el títol que fa cinquanta de la col·lecció. I tancaran l’any amb Les primeres angoixes de Danilo Kiš, primer títol del Circ Familiar, amb traducció de Simona Škrabec; i L’espècie humana de Robert Antelme, amb edició d’Arnau Pons i traducció de Xavier Valls. 

A la col·lecció Cicuta, Susanna Rafart publicarà Dietari del puma. Una mutació, una nova peça literària que continua una de les veus més singulars de la literatura catalana contemporània.

Ara, si voleu, poseu-vos a pensar en alguna reivindicació silenciosa i poc invasiva que hagi aconseguit moure el món: Rosa Parks seient a la zona reservada per als afroamericans i comentant a la persona del costat que, “carai, quin morro, quina injustícia” i fent morros. O els treballadors de la Canadenca anant a treballar dotze hores i en aquesta última comentar al treballador exhaust del seu costat: “Uf, quantes hores, eh?, que enfadats que estem! He pensat que ens podríem mobilitzar, però faríem anar malament la gent, de manera que continuem com fins ara, que així tothom estarà tranquil.”

Ricard Ustrell no és l’únic, evidentment. Molts comentaris van cap a aquesta direcció. És ben cert que les vagues i les manifestacions fan anar malament, i no és que a la nit somiem a fer la punyeta a tot ciutadà que se’ns acosti, simplement, som en un punt en què les reivindicacions han de ser vistes, ens hem de fer notar. Perquè, fins ara, no ens han escoltat. Aquests dies, almenys, se’n parla a la ràdio (cosa que ha costat una barbaritat), encara que sigui d’aquesta manera.

Les mestres sabem que som un col·lectiu molt fàcil de criticar. Ho hem estat sempre, i ara encara més.

Abans era per les vacances i perquè creuen que només retallem cartolines i posem gomets. Ara s’hi afegeix que som uns ploramiques perquè necessitem més mestres i volem cobrar el sou que ens pertoca.

Us imagineu anys enrere criticar els mestres d’aquesta manera? Insultar-los, amenaçar-los o qüestionar les seves decisions? Jo no m’ho imagino. I no estic demanant que tornin les bufetades a l’aula, perquè no era això el que feia que es respectés el mestre. Era perquè el mestre tenia una autoritat i havia de ser respectat.

Quina autoritat tenim ara, si fins i tot han posat policies a l’aula? Ha de venir algú de fora a portar l’autoritat que ens han tret. El germà gran forçut.

Criticar el mestre està de moda, i com que tota aquesta gent no vindran a les escoles a veure el pa que s’hi dóna, tot continuarà igual.

I us diré que, en part, no és del tot culpa seva. He sentit moltes entrevistes i tertúlies en què es parla de les vagues i les denúncies dels mestres, i fins i tot a l’entrevistador allò que li agrada més remarcar és que volem cobrar més. I la mestra ja pot anar dient que necessitem més recursos, que aquell entrevistador continuarà parlant de diners.

Per no parlar de les dates d’inici de curs. Per molt que demanem dies per a poder organitzar tot un nou curs i tot el material necessari per als nous alumnes i tots els canvis de classe, de cadires i taules i tot el que significa començar una nova etapa, els mitjans de comunicació encara diran que volem més vacances, tot i que, a sobre, a l’escola hi som igualment des del dia 1. I sí, hi podríem anar al juliol, però, carai, no hi ha manera que hi hagi aire condicionat a les aules, tu! Als despatxos dels consellers i de la Niubó n’hi ha, però, ep, per a la canalla i els mestres sembla que no.

Tot va encaminat cap allà mateix. L’odi no surt gratuïtament, està alimentat per aquestes persones que condueixen el discurs cap allà on els interessa.

Fins i tot, surten estadístiques falses que expliquen que els mestres catalans, si aconseguíssim el sou que demanem, seríem els més ben pagats de tot Espanya. De debò que fa riure. Per si us interessa: la famosa estadística està tergiversada, hi surten totes les comunitats autònomes i allò només seria real si a la resta de mestres de tot Espanya no els apugessin el sou en cinc anys, que el seu sou romangués congelat. I tots sabem que no és així. Als mestres catalans ens deuen diners perquè s’encareix el cost de la vida, i els nostres sous, no. Però, ei, continuem inventant-nos estadístiques i alimentant l’odi cap als mestres, i tant! Total, només som els qui eduquem els vostres fills.

Per això us dic que no és del tot culpa seva, que tot el que envolta aquest tema és punxegut i tothom hi vol dir la seva.

Les vagues no són els únics problemes amb què es trobaran les famílies. També hi ha unes altres decisions que fan anar malament: colònies, excursions i comentaris als informes. Les colònies es fan des de fa temps, i per això han esdevingut un dret per a l’alumnat i no pas un luxe. I, alerta, canalla, que les colònies són un luxe perquè els mestres, com ja deveu saber a hores d’ara, les fem gratuïtament. I els comentaris als informes? Igual. Només se’ns demana informar, no caldria ni aconsellar ni escriure tot el que redactem, però ho fem. I ho fem perquè volem el millor per a l’alumne, però tampoc és un dret, és un luxe. I les excursions, igual. Si el sou és el que és, la nostra feina, també.

Però he de dir que, afortunadament, he vist força famílies a favor de les nostres mobilitzacions i se’ls ha d’agrair. Suposo que són conscients que, amb els recursos que demanem, els seus fills estaran més ben atesos i la seva educació serà molt més individualitzada i enriquidora. Tant de bo els mitjans de comunicació també s’adonessin d’això i deixessin d’intentar posar-nos les famílies en contra.

Així que gràcies als qui ens enteneu, sigui darrere un micròfon o sense. Gràcies per lluitar per una educació digna per als vostres fills. I gràcies per no afegir-vos a aquesta confrontació inútil entre nosaltres, perquè no té cap mena de sentit.

Aquestes dues victòries, més enllà de la Gran Bretanya, palesen la potència de l’independentisme en allò que anomenàvem l’Europa occidental, on pocs estats poden defugir l’existència de reivindicacions nacionals que volen institucionalitzar la voluntat d’independència dels pobles. Vicent Partal en fa una repassada en aquest vídeo.

Fa dos anys, les eleccions van trencar definitivament les aliances polítiques independentistes i van catapultar el PSC a la presidència de la Generalitat. La suma de diputats per a la investidura de Salvador Illa va anar d’un escó: just, però suficient per a sustentar l’aliança del PSC, ERC i els Comuns, en un moment en què ERC, havent tingut una forta davallada a les urnes i enmig d’un complex procés congressual, havia d’evitar fos com fos una repetició electoral. Esquerra va supeditar la investidura a un acord per a obtenir la sobirania fiscal, tot i que la literalitat del pacte tan sols concretava la cessió de la recaptació i la gestió de l’IRPF. Aquesta demanda ha estat aparcada com a condició indispensable per a negociar, a conseqüència del recel del PSOE. Ara ERC proposa la línia orbital ferroviària i la societat mercantil vinculada a la proposta del consorci d’infrastructures, tot esperant un acord addicional, com a contrapartides per a avalar els primers i probablement els únics comptes de la legislatura. Tal com va avançar El Periódico, els pactes se segellarien en una reunió de la comissió bilateral, formada pels dos governs. El primer pas serà que els comptes i el projecte de llei d’acompanyament tornin a passar pel consell executiu i es remetin novament al parlament.

Una vegada passat el tràngol d’haver estat el primer govern que va haver de retirar un pressupost ja en tràmit a la cambra, Illa tan sols havia d’esperar les eleccions de diumenge a Andalusia per encarrilar l’acord definitiu amb ERC. Però el govern ha tornat a ensopegar amb errades de gestió i de càlcul polític amb la crisi educativa, tot i haver brandat sobretot la bandera del bon govern. A Illa, que volia girar full del procés, li han esclatat crisis polítiques que tornen a assenyalar les mancances d’un autogovern insuficient.

La primera va ser la de Rodalia, a conseqüència de la desinversió històrica de l’estat espanyol. El servei de trens es va haver de col·lapsar perquè el govern espanyol decidís amb urgència de reparar els punts més crítics, després de l’accident mortal de Gelida pel despreniment d’un talús. En va sortir especialment desgastada la consellera i portaveu Sílvia Paneque, que pilota igualment les competències en habitatge i l’aplicació de les promeses de construcció de 200.000 nous pisos públics i privats que va fer Illa a la tardor, en el darrer debat de política general. La crisi d’ensenyament també hi està vinculada, perquè les demandes dels docents tenen a veure amb la falta de recursos, amb les millores salarials reclamades i amb la falta d’inversions en personal per a fer viable la inclusió i abaixar el nombre d’alumnes per grup, entre més demandes. Totes dues crisis van profundament lligades amb el dèficit fiscal, amb la falta de sobirania i de recursos propis. Però el PSC va optar a partir del primer moment per evitar qualsevol bri de tibantor amb el PSOE. Ben al contrari, ha mirat d’exhibir les seves connexions amb la Moncloa com a millor garantia de superar els greuges acumulats.

L’estratègia d’ERC de provar de millorar l’autogovern amb pactes amb el PSC i el PSOE, ara com ara, ha topat amb la renuència de Madrid. Per exemple, amb les limitacions per a executar el traspàs de Rodalia, amb la negativa per a la cessió de l’IRPF i amb el refús de descentralitzar la gestió dels aeroports. A més, la precarietat parlamentària amb què governen els socialistes espanyols i Sumar tampoc no garanteix a ERC que compleixin els pactes amb el PSC i el PSOE. El consorci d’inversions en infrastructures va topar amb el vet del congrés espanyol, tot i que preveuen de recuperar-ne la societat mercantil, dependent del govern espanyol. Aquesta votació no era important tan sols per al consorci en si sinó per a allò que ha de venir. La millora del sistema de finançament acordada difícilment s’aprovarà a l’hemicicle si no hi ha un tomb de guió i Junts, finalment, l’avala. El ministre d’Hisenda, Arcadi España, ha de convocar encara el Consell de Política Fiscal i Financera per presentar el model i concretar-ne les reformes legislatives.

Illa ha intentat d’aplicar al parlament la mateixa tàctica que Pedro Sánchez: la polarització amb l’extrema dreta, amb Vox i Aliança Catalana. Ho ha fet aprofitant l’anomalia democràtica que significa que els principals dirigents de Junts i ERC, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, continuïn inhabilitats i no participin en les discussions parlamentàries. Aquesta situació afecta especialment Junts, que exerceix com a principal partit de l’oposició sense que el seu líder tingui una agenda mediàtica equiparable a la dels altres dirigents polítics, i en un context de possible transvasament d’una part dels seus antics vots a Aliança. El relleu d’Albert Batet com a president del grup parlamentari, i l’impuls de Mònica Sales i de Salvador Vergés, com a portaveu parlamentari, no han salvat la situació en què es troba el partit, amb el secretari general, Jordi Turull, igualment inhabilitat. Junts, en canvi, va traslladar la càrrega de l’acció política a Madrid, on ha provat d’esprémer la dependència del PSOE, fins que van trencar les converses per la falta d’avenços i els incompliments.

Illa s’ha beneficiat durant aquests dos anys de la dificultat de Junts per a fer una oposició efectiva al parlament. ERC i els Comuns l’han anat apuntalant amb suplements de crèdit i, a partir de la setmana vinent, es tancarà el cercle amb l’impuls definitiu dels comptes, que sembla que obtindran el vist-i-plau del parlament al juliol. Fins ara, el govern ha assumit les propostes d’ERC i els Comuns com a pròpies, i hi ha supeditat l’acció de govern. Caldrà veure si, amb el pressupost al sarró, afronta debats clau per al seu espai i incòmodes per als socis, com ara l’ampliació de l’aeroport del Prat.

Fixeu-vos que tenim a casa l’Associació de Propietaris de Catalunya o l’acabada de crear Som Habitatge-Unió de Propietaris de Catalunya, que són realment associacions d’arrendadors (és a dir, de propietaris d’habitatges llogats a persones). Fan passar bou per bèstia grossa. Per què una associació d’arrendadors s’ha de fer dir associació de propietaris, si l’enorme majoria de propietaris d’habitatges en tenen un de sol i el fan servir per a viure-hi, és a dir, no són arrendadors?

Es tracta de fer creure que els interessos de la minoria rendista són els mateixos que els dels propietaris d’una sola casa, que són la majoria de la població. Jo, que sóc ben poc amant dels anglicismes, he de reconèixer que, en aquest cas, la llengua de Dickens ens permet de distingir amb una connotació ben diferent entre homeowner (el propietari de casa seva) i landlord (l’arrendador). Si de tot en diem propietaris, barregem la gent que no toca.

La majoria de catalans tenim un habitatge en propietat o cap i som els qui de veritat compartim interessos. Una família treballadora que es va endeutar durant dues dècades o tres per tenir un lloc per a viure comparteix moltes més coses amb un llogater que no pas amb uns escanyapobres que compren edificis sencers per fer-hi colivings. Perquè probablement aquesta família veu com ara els seus fills dediquen més de mig sou a pagar el lloguer i també es preocupa per la manera com l’especulació ha fet fora veïns del seu barri, dispara les desigualtats arreu del país i esperona la pobresa infantil.

Voler-te confondre amb qui s’alinea amb els teus interessos, fer-te identificar amb una minoria amb qui no comparteixes pràcticament res, és allò mateix que fa l’extrema dreta. És la mateixa retòrica tramposa que fa créixer la por que t’entrin a casa, malgrat que les xifres de robatoris baixin, perquè les empreses d’alarmes es freguin les mans. És el mateix artifici que escampa la por que t’ocupin el pis, malgrat que no en tinguis cap de buit, o que et fa ser empàtic amb el risc d’impagament d’un llogater que tampoc no tens. El mateix engany que estigmatitza qui viu en barraques per fer-te defensar els plans del Núñez i Navarro de torn.

Cada vegada que en un vídeo que pengem a les xarxes socials apareix un llogater que explica que el volen fer fora de casa seva, hi ha algun usuari que, creient-se molt espavilat, comenta: “Si és llogater, llavors no és casa seva.” Doncs mira, sí que ho és. Si viu allà, hi té el domicili i, a sobre, fa una pila d’anys que paga lloguer cada mes. I tant que pot dir que és casa seva! Però no és una pugna només per què vol dir això de “seva”, sinó també per què vol dir això de “casa”.

Torno a les referències a l’anglès perquè l’obra Llogatera, de Paco Gámez (per cert, encara de ronda per Catalunya, dirigida pel Rubén de Eguía i amb una esplèndida Júlia Truyol), ho descriu perfectament:

“Home i house en català són casa. Però en anglès són dues idees molt diferents. Una cosa és l’estructura física, les quatre parets i la teulada, i una altra és què hi faig a dins, allò que hi creo. […] House és teva, i te n’he pagat 860 euros cada mes, he hagut de demanar préstecs, però per mi et pots fotre la teva house amb els fonaments, l’estructura, les parets i tot pel teu forat usurer.

Ara, allò que hi he construït a dins (home) és meu. Hi vaig penjar els quadres, hi vaig penjar la làmpada de la bola del món, hi vaig folrar les prestatgeries amb plànols i mapes. Això és meu. Els gemecs i els plors dins les teves parets són meus.
Els cops de porta i la saliva, meus. L’insomni, els roncs… El fum del menjar cremat i la llum que em desperta, tot això em pertany.

Què passa si aquí no tenim més que una paraula per a totes dues coses, per a allò que és teu i per a allò que és meu?”

L’augment de les crides a l’empatia amb els “propietaris” no deixa de ser una resposta (o, més ben dit, una reacció) al canvi de sentit comú que s’ha produït. No perdem de vista que la majoria de la població declara que cal intervenir el mercat de lloguer i limitar el nombre d’habitatges en propietat.

El conflicte no és llogater-propietari, sinó llogater-rendista. Però, de fet, si ens mirem la societat en conjunt, el conflicte és entre qui vol un pis per a viure-hi i qui n’acumula cada vegada més per a treure’n el màxim rendiment econòmic. I, en aquesta pugna, és evident que propietaris de casa seva i llogaters som al mateix bàndol i som majoria.

Enric Aragonès és portaveu del Sindicat de Llogateres

Ara ja puc dir que he fet una mica de trampa per exigències del guió: quan parlava d’armes penetrants, em referia a unes que no surten al diccionari com a tals, tot i que tenen en comú amb els ganivets allò que se sol dir que de normal fan molt de bé i, en segons quines mans, poden fer molt de mal. Aquí algunes i alguns de valtros ja ho deveu haver endevinat, perquè les xifres es referien a agressions sexuals amb penetració –però només les registrades oficialment. Oooh, ja sento la decepció dels decebuts, i és que equiparar pius i ganivets només se li pot acudir a una feminista antihòmens radical, sabent com sap tothom que amb els primers com a molt et poden violar, mentre que amb els segons et poden matar, matar, matar, i també mutilar, i degollar, i esquarterar, i tot el repertori sangonós que triomfa al cinema de masses, als videojocs i als divertiments simbòlics dels xiquets de tots els temps.

Per tant, aquesta violència tan efectista i tan terrible i tan universal no pot ser menys temible que les agressions per penetració, tan anodines, tan corrents, tan subterrànies, tan de part. I mentre tenim assumit això, tots estem més disposats a acceptar que el nano de casa jugui a punxar els amics amb una espasa de plàstic que no pas que faci veure que els enfila a cops de maluquet. No passa res, així de contradictoris som la gent, i així de complexos són els nostres temors més profunds. Sigui com vulgui, a la pràctica, els uns i les altres hem estat educats per a témer unes agressions abans que no unes altres, i això vol dir pensar les amenaces en un ordre probabilístic diferent.

Aquests dies m’ha interessat una dada en què coincidien experts variats: que, de la pandèmia ençà, tot i que l’estadística delictiva es mantenia si fa no fa, s’havia observat un augment de l’agressivitat social i les reaccions violentes, que l’individualisme creixent havia anat corcant la tendència a resoldre les diferències de manera civilitzada. A casa nostra, quan els tertulians i altres agents d’opinió es tiren els arguments pel cap sobre les causes i conseqüències, sempre surt la mateixa llista de sospitosos habituals: la immigració, les màfies, la pèrdua d’autoritat i de valors, per una banda; la precarietat, la desigualtat, l’exclusió social, la crisi de salut mental, per l’altra. Però, si anem a aquell ordre de probabilitats que dèiem, personalment sempre trobo a faltar l’esment a un factor, el comú denominador que ho travessa tot, i que és el component de gènere.

Traslladat al binomi de seguretat i immigració que dóna tant de rèdit electoral: la violència no és un atribut del foraster, sinó de la masculinitat tal com ha estat construïda tradicionalment. A totes les societats del món i en totes les èpoques, són hòmens de la franja de divuit a trenta-cinc anys que cometen molts més delictes que la resta de la població, siguin d’on siguin. Delictes violents, sí, i també patrimonials, informàtics, financers, mediambientals, de seguretat viària, fraus. Per tant, els col·lectius que concentren més hòmens d’aquestes edats –com els que emigren sols– són els que tendeixen a figurar més a les estadístiques policials. A l’altre extrem, els grups predominats per dones –com les que emigren soles– tenen uns índexs de criminalitat molt baixos, coherents amb el fet universal que les senyores cometen molts menys delictes que els senyors. I el mateix patró el trobaríem en qualsevol població estrictament autòctona amb la mateixa estructura d’edat, sexe i nivell de precarietat.

Dit tot això, quan servidora sento parlar d’una baralla a la via pública, una batussa a ganivetades, una persecució de carretera, el tret d’una arma en un bar, una revenja al carrer, el primer factor d’inseguretat que hi veig és la manifestació de la masculinitat hegemònica de sempre. Amb les seues lleis de la selva, les pixarades per a marcar territori, per a demostrar-se els uns als altres qui mana, per a amenaçar, intimidar, fer el gallet a la manera que mana el patriarcat: al carrer, com al bar, com a la carretera, però també com a la multinacional tecnològica o com a la presidència d’una potència nuclear. No cal dir-ho perquè cada vegada hi ha més hòmens que saben quan s’han de sentir al·ludits, però per si de cas: el patriarcat ens té de víctimes a hòmens i dones de la mateixa manera, però els seus missatges bàsicament els interpel·len a ells. I al nostre país, ja és casualitat, hem començat a sentir parlar d’inseguretat tothora quan la seguretat ha començat a amoïnar els hòmens “de casa” als seus dominis territorials, quan la por parla l’idioma que han mamat, més a la ficció que no pas al seu món real. Quan els hòmens se senten insegurs, correm-hi tots. Quan s’hi senten les dones, bé: quina és la novetat?

El titular d’avui no és femení genèric, que ja sabeu que no en gasto, però em permetia aprofitar la confusió d’un temps que les paraules ja no volen dir res per introduir la qüestió: que el concepte d’inseguretat no significa el mateix per a tothom. Que hi ha una meitat de la població educada socialment en la por des del bressol, en la idea que l’espai públic no és mai seu del tot, ensinistrada per a estar alerta en les situacions més quotidianes, de dies, de nits, corrent, pedalant, a l’ascensor, a l’escala de veïns, a la carretera, a la platja solitària, advertida de tocs de queda no escrits i d’hores que no li pertanyen, i què voleu que us digui, ja té prou fenya per carregar ara més pors fantasma. Com a dona i com a vostra woke de confiança, ja us dic que les amenaces que tinc al pòdium personal de pors no se solucionen amb plans de repatriacions, posant més mossos al carrer o instal·lant una alarma a casa.

Kíiv, Ucraïna. Jan Medved no revelà on anava de vacances fins que el seu pare no el conduí a l’estació de bus. Era cert que s’encaminava a Budapest de la seva Eslovènia natal, però no pretenia pas quedar-s’hi.

“Va ser en aquell moment que li vaig dir que continuaria fins a Ucraïna”, explica Medved, un mecànic d’avions de Ljubljana de vint-i-nou anys. “Va restar atònit, però tampoc no el vaig veure gaire sorprès: al cap i a la fi, ja feia temps que en parlava.”

Medved havia reservat un viatge de vint-i-quatre hores en bus i tren a Ucraïna per a veure de primera mà com és la vida quotidiana en un país abocat a un conflicte que ha seguit i admirat a distància d’ençà de la invasió russa, el febrer del 2022.

Medved hi estigué cinc dies: primer a Kíiv, la capital obligada a defensar-se d’atacs diaris de drons i míssils russos, i després a Lviv, una ciutat més apartada del conflicte que serveix de refugi per als soldats ucraïnesos que tornen del front. El jove, tanmateix, s’aventurà més a l’est, la zona de combat actiu on els atacs amb drons, míssils i artilleria són el pa de cada dia.

Menystenint els advertiments de gairebé tots els governs occidentals i la majoria d’asseguradores, uns quants milers de turistes intrèpids s’endinsen a Ucraïna cada any amb un únic objectiu: fer una ullada a la situació. Aquests darrers anys, la xifra de turistes –tant interns com estrangers– ha augmentat, cosa que ha ajudat a convertir el turisme en un eix de desenvolupament econòmic com més va més important per a Ucraïna.

El govern ha començat a formar guies perquè vetllin per la seguretat dels turistes i, per exemple, s’assegurin que els visitants facin cas de les sirenes antiaèries que molts ucraïnesos desdenyen. Les autoritats turístiques del país també han muntat paradetes en fires turístiques a Nova York i més ciutats, i es troben en procés de negociar acords promocionals amb uns quants països europeus.

Taràs Lozinski, sots-director de l’agència turística del govern, explica que l’equilibri és delicat: el turisme de masses és inviable, però al govern li interessa difondre la idea que visitar parts del segon país més gran d’Europa continua essent possible tot i el conflicte, sempre que els turistes prenguin les precaucions necessàries.

El degoteig de curiosos, diu Lozinski, ajuda a mantenir la infrastructura turística del país pensant en l’augment de visitants que Ucraïna espera rebre així que acabi la guerra. Cada turista que s’atreveix a visitar el país, afegeix, deixa uns ingressos clau per a les arques estatals, a banda d’ajudar a mantenir viva la causa ucraïnesa a les xarxes socials.

Abans de la invasió, Ucraïna s’havia anat consolidant com una destinació a l’alça per als turistes estrangers –el 2019, l’any abans de la pandèmia, registrà un rècord històric de catorze milions de visitants–, atrets pels monestirs de cúpules daurades i el llegat jueu de Kíiv o bé la zona d’exclusió de Txornòbil, que –contra tot pronòstic– ha esdevingut una de les atraccions turístiques més populars del país.

La majoria de turistes internacionals viatgen a Ucraïna per raons familiars, per negocis o bé per col·laborar amb la causa ucraïnesa com a voluntaris. Dels dos milions i mig de visitants estrangers que passaren la frontera el 2024, el darrer any de què n’hi ha xifres, tan sols set-cents digueren que hi anaven per lleure.

Lozinski, tanmateix, diu que és probable que aquestes estatístiques subestimin la xifra real de turistes. Enguany la seva agència estrenarà un sistema per a fer un seguiment dels perfils dels visitants: el govern, per exemple, calcula que milers de turistes provinents de Polònia, Moldàvia i Romania visitaren les estacions d’esquí de l’extrem occidental d’Ucraïna l’hivern passat.

Molts voluntaris són turistes que viatgen al país per ajudar, diu Lozinski. I esmenta l’exemple d’uns amics belgues que visitaren Kíiv al desembre per a córrer-hi la marató i, de passada, van fer donacions a l’exèrcit.

“En diem turisme solidari”, diu Lozinski.

Alguns turistes, tanmateix, cerquen emocions més fortes. L’exèrcit prova de mantenir els visitants no autoritzats lluny del front, però això no impedeix que alguns es facin fotografies davant punts de control, mines antitancs o refugis antiaeris.

La majoria de turistes que arriben a l’est del país, segons que expliquen els guies, són persones que han seguit la guerra de lluny i volen anar més enllà dels titulars. Per a ells, els traumes d’Ucraïna són l’itinerari.

Medved, per exemple, reservà la ruta guiada “Els horrors de l’ocupació russa”, de l’agència Capital Tours Kyiv, a Tripadvisor. La ruta inclou una visita d’un dia a Butxa, el suburbi de Kíiv on les forces russes mataren centenars de civils, i Irpin, d’on desenes de milers de veïns fugiren a peu a causa de l’avenç de les tropes russes.

“L’única cosa que volia era veure com és la vida quotidiana dels ucraïnesos, més que no pas veure el front de prop”, explica Medved per telèfon, dalt el tren que el torna a Budapest. “No ho vaig explicar a ningú fins al darrer moment, però el viatge a Kíiv em va commoure molt: va ser quan vaig entendre que no era un viatge qualsevol, que em dirigia a un país en guerra.”

Molts dels seus amics d’Eslovènia li digueren que anar a Ucraïna era un error: que era boig, que allò era massa perillós i que viatjar a un país que continua enterrant caiguts de guerra era poc més que un exercici de voyeurisme, per molt bones intencions que tingués. Ell no hi està d’acord.

El seu guia, Svet Moiseev –que cobra 150 euros per una excursió d’un dia, i dóna part dels diners a les unitats militars on serveixen els seus amics— tampoc hi està d’acord, i defensa que acostar els estrangers a la cruesa del conflicte és més necessari que mai, ara que el món para com més va menys atenció al conflicte.

“No ho considero un negoci”, diu Moiseev. “És la meva manera de resistir a l’agressió russa. Cal que la gent ho vegi amb els seus ulls per entendre-ho.”

Moltes de les rutes combinen activitats de risc amb visites a grups de voluntaris improvisats –que solden components electrònics per a drons, teixeixen xarxes de camuflatge, imprimeixen periscopis amb impressores 3D o s’ocupen dels drons que envien provisions al front– que han esdevingut tan importants per al conflicte com l’exèrcit mateix.

“No en dic turisme de guerra, sinó turisme d’estudis”, diu Christian Jutvik, un guia turístic suec que el mes passat dirigí la seva setena ruta a Ucraïna: un grup de dinou europeus i un nord-americà, amb una edat mitjana de seixanta-vuit anys.

El nord-americà és Greg Brock, un professor d’economia jubilat procedent de l’estat de Geòrgia. Brock explica que no s’ha atrevit a explicar la veritat sobre el viatge a la seva mare, de vuitanta-vuit anys, que creu que és a Polònia.

La guerra, diu, no el posa nerviós: les defenses antiaèries d’Ucraïna són de les més eficaces del món, i la xifra de víctimes civils del conflicte és comparable a la de víctimes d’accidents de trànsit als Estats Units. “Sóc un paio de probabilitats”, diu.

Brock no trigà a adonar-se que els ucraïnesos de peu pensen igual que ell: quan sonen les sirenes, explica, ningú no sembla afanyar-se a anar cap al refugi. Molts, diu, es limiten a obrir Telegram per comprovar la proximitat de l’amenaça, que generalment és lluny.

“No volen passar-se mitja vida dins un refugi –diu–. De manera que decideixen no anar-hi.”

Una de les darreres parades de la ruta fou a Yahidne, el poble on les forces russes tancaren centenars de veïns al soterrani d’una escola vint-i-set dies l’any 2022, durant les primeres setmanes de conflicte. Brock, recorda, féu nit a casa d’uns veïns que viuen al costat de l’escola, ara convertida en un museu.

“Per a mi va ser una experiència espiritual”, diu. El viatge l’ha transformat d’un simple turista a un defensor aferrissat d’Ucraïna, fins al punt que pretén tornar-hi com a voluntari i, mentrestant, ajudar a escampar la causa ucraïnesa al seu país.

“Ho he presenciat amb els meus ulls”, diu. “Ara he de tornar i dir a la gent: heu de veure això, heu de fer costat a Ucraïna.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Hi ha cinc catalans i una valenciana fent quarantena, juntament amb vuit més de nacionalitat espanyola. Les proves dels altres tretze ocupants del creuer han sortit negatives, provisionalment.

Sanitat ha indicat que els resultats definitius de les proves es coneixeran en les hores vinents. Avui mateix s’ha acabat el desembarcament, una vegada han baixat les vint-i-vuit persones que quedaven a bord, i la nau ha pres rumb cap als Països Baixos.

L’hantavirus és una infecció vírica transmesa principalment per rosegadors i pot provocar quadres respiratoris greus en alguns casos, tot i que també hi ha persones infectades que no desenvolupen simptomatologia.

La vaga, a més, ha tingut el suport de les famílies que reconeixen que moltes les demandes dels professors són per a beneficiar els alumnes. Segons que ha dit la Conselleria d’Educació no hi ha hagut cap incidència remarcable i s’han complert els serveis mínims que els sindicats van denunciar per abusius, però que la sala quarta del TSJ valencià els ha considerat necessaris per a respectar el dret dels alumnes de batxillerat a ser avaluats.

A això s’ha aferrat el secretari d’Educació, Daniel McEvoy, per tornar a insistir que el criteri de la Generalitat no era abusiu, sinó just i necessari.

McEvoy, que ha comparegut a les sis de la vesprada, no ha fet cap referència a la vaga multitudinària que ha fet eixir milers de persones al carrer en una de les vagues més importants que es recorden tant a València com a Castelló, Elx i Alacant.

Volen negociar, però no negocien

Tot i la fortalesa demostrada pels sindicats, el secretari ha donat la dada que a les cinc de la vesprada el seguiment era del 50,12% dels professors. Ha dit també que en cap centre no han treballat els professors designats com a serveis mínims i prou, cosa que els sindicats han desmentit amb dades de centres d’infantil i primària on la participació ha estat del 100%.

McEvoy ha tornat a afirmar que la conselleria no s’ha aixecat mai de la taula de negociació i que del mes de setembre ençà han tingut vint-i-nou reunions amb els sindicats. Els portaveus del comitè de vaga l’han acusat de manipular la xifra, perquè algunes d’aquestes vint-i-nou reunions eren per a tractar d’aspectes habituals, com ara les ordres de començament de curs i coses, que no tenen res a veure amb la negociació.

Els sindicats desmenteixen la conselleria

Xelo Valls, portaveu de Comissions Obreres, diu que algunes coses que ha dit McEvoy fan riure, com la de negociar sense soroll. És a dir, quan han demanat al secretari d’educació què impedia de reprendre la negociació, s’ha limitat a dir que ho faria avui mateix, i quan li han dit per què no ho feia, no ha sabut donar cap explicació. Sí que ha dit que el fet que els sindicats desconvocassen la vaga facilitaria les coses. Valls diu que això no té trellat, perquè en les empreses el dret dels treballadors és de pressionar, i que la vaga és un instrument de pressió de què disposen.

Kilian Cuerda, portaveu d’UGT, s’ha preguntat si es podia prendre de manera seriosa la intenció de la conselleria que els docents acaben la vaga sense negociar i sense obtenir cap concessió. “Hem de parar la vaga perquè sí? Ja ho férem al gener i al febrer com a deferència perquè la consellera acabava d’arribar.” Cuerda demana que es faça una negociació significativa, com marca la llei. Quant a la preocupació sobtada de la conselleria pel benestar dels alumnes, el portaveu de la UGT demana si quan els estudiants estan a trenta-cinc graus a l’estiu, o en grups saturats, per exemple, no és un problema per al seu benestar.

El portaveu de l’STEPV, el sindicat majoritari de l’educació al País Valencià, Marc Candela, ha dit que si ara la conselleria espera a trucar-los a tenir una proposta, que recorden que allò que volen és una oferta global a tots els temes que ells reclamen, que no els val amb l’aspecte retributiu, per exemple.

Candela ha lamentat que la conselleria acuse els sindicats d’alçar-se de la taula dijous passat, quan els van fer l’oferta dels 75 euros mensuals d’ací a tres anys, i ha revelat que qui es va aixecar de la taula va ser la consellera, que a les dotze del migdia se n’anà. També ha recordat que Pérez Llorca va demanar a Carmen Ortí que anàs a la reunió amb una proposta global i no ho va fer.

Quant al seguiment de la vaga, Candela considera que és un èxit que la conselleria reconega que la meitat dels docents han fet vaga, cosa que mai no havia reconegut. I ha desmentit les dades donades per l’equip del departament que han dit que en cap centre no havien treballat els designats com a serveis mínims i prou. Diu que tenen una llista llarga de col·legis, on no es cursa el batxillerat, en què el seguiment ha estat de pràcticament del 100%.

La mobilització continua

Els sindicats consideren un èxit aclaparador les manifestacions del migdia, cosa que els ratifica en el fet que els docents estan farts del maltractament que reben del Consell.

La demostració de força continuarà amb tots els actes que tenen prevists aquesta setmana. Demà es farà allò que anomenen “activisme de visibilitat”. Assemblees, enganxades de cartells, i difusió entre la població de quina és la situació en què es troben.

Les imatges s’han escampat ràpidament per les xarxes socials enmig de la celebració multitudinària del títol de lliga, aconseguit ahir després de la victòria contra el Reial Madrid a l’Spotify Camp Nou. Centenars de milers d’afeccionats han omplert els carrers per seguir la rua. També s’han exhibit una bandera palestina des d’amunt de l’autobús dels jugadors blaugrana i Lamine Yamal l’ha fet onejar.

Lamine Yamal agafa el màstil de la bandera de Palestina

El ‘10’ del Barça onejant-la#RuaCampions3Cat

Segueix-la en directe per Esport3, TV3 i la plataforma 3Cat
https://t.co/meOLA9gbzf pic.twitter.com/KrW1T5wUvy

— Esport3 (@esport3) May 11, 2026

L’any passat, durant la rua amb què el club celebrava la Supercopa, la copa i la lliga, el defensa Íñigo Martínez ja va protagonitzar una escena semblant quan va recollir una estelada llançada pels afeccionats i la va exhibir des de l’autocar al pas pel carrer de Pelai.

Els sindicats assenyalen que la infiltració és una vulneració del dret de reunió, el dret de vaga i la llibertat sindical. Els equips jurídics treballen per esclarir quin camí judicial es pot seguir perquè les infiltracions no restin impunes. La Intersindical i Professors de Secundària també estudien d’emprendre accions legals. Però aquest darrer sindicat diu que hi ha unes altres prioritats, com ara els currículums o “la protecció jurídica del professorat en el seu dia a dia”.

La USTEC i la CGT reclamen explicacions públiques i responsabilitats polítiques. La USTEC exigeix la dimissió immediata de la consellera d’Interior, Núria Parlon, que acusa d’emparar una actuació “incompatible amb els drets fonamentals i amb el respecte a l’activitat sindical i als espais assemblearis”. Avui Parlon ha anunciat que ben aviat es valoraria l’oportunitat i la proporcionalitat de l’actuació dels Mossos.

Parlon ha recordat que el director general dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, manté la confiança seva i del president Salvador Illa. Segons Parlon, Trapero no és qui ha decidit una mesura operativa d’aquestes característiques. La CGT també reclama responsabilitats a Illa i a Trapero, i vol aclarir qui va ordenar la infiltració, amb quina cobertura política i si és una pràctica habitual dins el Departament d’Interior o els Mossos.

“Trepitgen la democràcia”

Ivan Vázquez, advocat de la USTEC, explica que treballa en la demanda amb l’objectiu de presentar garanties constitucionals per a protegir els drets fonamentals. Segons que explica, el Tribunal Constitucional espanyol considera que la infiltració és una eina que ha d’estar molt justificada per a determinats delictes, com ara investigar organitzacions criminals, sempre que hi hagi indicis de criminalitat. “Si això no hi és, no té cap sentit. La tècnica d’infiltració ha de ser excepcional i validada per un jutge. Si no, es vulnera la llibertat sindical, el dret a la intimitat”, explica Vázquez.

La USTEC diu que la infiltració policíaca forma part d’una actuació sostinguda contra el personal educatiu mobilitzat i recorda que els Mossos han fet identificar o han denunciat 76 professors de tot Catalunya durant les darreres vagues, entre l’11 de febrer i el 20 de març. Segons el sindicat, el govern tracta els treballadors mobilitzats com una amenaça d’ordre públic i considera que s’han normalitzat les pràctiques d’infiltració, seguiment, identificació i intimidació contra docents i personal d’atenció educativa en les mobilitzacions sindicals.

“Parlem d’uns fets d’una enorme gravetat i que trepitgen la democràcia”, diu la CGT sobre la infiltració. Alhora recorda que les assemblees de treballadors són espais legítims d’organització col·lectiva davant els conflictes laborals i socials. “Que la policia hi actuï de manera encoberta només es pot interpretar com un intent de vigilància, intimidació i criminalització de l’activitat sindical”, diu. El sindicat adverteix que aquesta vegada la infiltració s’ha fet en el sector educatiu, però que pot afectar qualsevol sector laboral que decideixi d’organitzar-se. “El precedent és extremadament perillós perquè pretén normalitzar la sospita i el control policial sobre l’acció sindical”, diu.

La USTEC explica que, més enllà de la denúncia judicial, sol·licitarà a Interior l’accés complet a tots els informes, diligències, actes, fitxers i comunicacions relacionades amb assemblees, vagues i protestes educatives. El sindicat vol saber quines dades s’han recollit, amb quina finalitat, qui les ha tractades i si hi ha informació registrada sobre participació sindical, assistència a assemblees o seguiment de vagues. A més, diu que portarà els fets davant l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades.

Una pràctica que vulnera drets fonamentals

La infiltració de les dues agents posa els Mossos d’Esquadra en el punt de mira per haver penetrat en espais d’organització sindical. El jurista i catedràtic de filosofia del dret Josep M. Vilajosana considera que la infiltració de la policia en l’assemblea docent suscita objeccions constitucionals importants i pot haver vulnerat uns quants drets fonamentals.

En un article publicat a VilaWeb, Vilajosana sosté que hi ha, si més no, tres drets potencialment afectats: la llibertat sindical, el dret de reunió i el dret d’intimitat ideològica i associativa.

Sobre la llibertat sindical, explica que la presència encoberta de policies en una assemblea preparatòria d’una vaga pot tenir un “efecte desmobilitzador” sobre l’activitat sindical i generar la percepció que és monitorada per l’estat. Quant al dret de reunió, la infiltració suscita dubtes seriosos de proporcionalitat. “En aquest cas, no consta –almenys públicament– cap investigació judicial oberta, ni indicis de delictes violents, ni cap autorització judicial específica”, escriu Vilajosana. Sobre el dret d’intimitat ideològica i associativa, assenyala que l’arreplec d’informació sobre participants pot afectar indirectament la protecció de dades especialment sensibles, protegides tant per la normativa espanyola com pel reglament general de protecció de dades de la Unió Europea.

Alhora, recorda que el Departament d’Interior ha justificat la presència de les agents en funcions de prevenció i valoració de riscs vinculades a la “conflictivitat laboral i social”, una competència atribuïda a la Comissaria General d’Informació. Tanmateix, qüestiona si aquesta cobertura reglamentària és suficient per a legitimar infiltracions policials en espais sindicals sense autorització judicial ni indicis concrets de criminalitat.

Vilajosana subratlla que tant el Tribunal Constitucional espanyol com el Tribunal Suprem espanyol han exigit controls estrictes quan tècniques d’investigació poden afectar drets fonamentals, especialment fora de contexts de criminalitat organitzada. Per això, considera que la qüestió central és si una “simple previsió reglamentària” sobre conflictivitat social pot justificar una operació encoberta en una assemblea de treballadors.

De totes maneres, no tot són flors i violes. Els socis de Comertia s’exclamen del fort absentisme que han de suportar i també del fet que les seves despeses de gestió globals han augmentat de mitjana d’un 4,3% des que va començar la guerra del Llevant. Posen èmfasi en l’encariment de la logística i el transport i els costs de la cadena de subministrament, que pugen entre un 5% i un 6%.

L’evolució positiva del consum de l’abril em serveix per a ressaltar que, tot i que hi ha moltes incerteses en el món empresarial, sembla que, en el dia a dia, les coses no van tan malament per al consumidor, com es podria pensar veient les notícies negatives que apareixen als mitjans de comunicació. Aquesta mateixa reflexió es pot fer veient l’avanç, que vam saber divendres, del creixement de l’economia catalana el primer trimestre, que ha estat, segons l’Idescat, d’un 2,9% interanual, en contrast amb el 2,7% espanyol i de l’1% de la UE. La dada és molt bona, en aquests moments, tot comptant amb l’augment de la població, que continua essent més alt que a Europa i que en aquest període ha estat de l’1,1%.

En termes intertrimestrals, on es reflecteix amb més rigor el ritme real d’activitat, la taxa de variació a Catalunya és d’un 0,6%, la mateixa que l’espanyola i cinc dècimes superior a la de la UE (0,1%). Dit això, cal veure l’altra cara de la moneda: al mateix temps, hi ha una certa desacceleració respecte dels dos trimestres anteriors, quan va pujar a ritmes del 0,8% i del 0,9%. De fet, el fenomen ja es va notar en la debilitat registrada en el mercat laboral, amb l’EPA del primer trimestre (vegeu la Píndola del 28 d’abril).

Això fa que tots els grans sectors d’activitat mantinguin taxes positives, en termes interanuals, però de menys intensitat que el trimestre anterior, tret dels serveis, on presenten un 3,7%, vuit dècimes superior a la del quart trimestre del 2025. Segons l’Idescat, en els indicadors d’activitat dels serveis, les branques que més han contribuït a aquest creixement són l’hoteleria i la restauració, les activitats de programació i consultoria informàtica i el comerç al detall.

Quant a la indústria, assoleix una taxa interanual del 0,6%, sis dècimes menys que la del trimestre anterior (1,2%), però millorant clarament en l’activitat trimestral (ha estat del 0,8% i venia del 0%). Les branques que més han contribuït al creixement industrial, segons els indicadors de producció, són la indústria farmacèutica, la fabricació de maquinària i equips, i la indústria de reparació de màquines. L’activitat de la construcció mostra una taxa de variació d’un 5,4%, un punt i vuit dècimes inferior a la del darrer trimestre (7,2%). Finalment, l’agricultura registra una variació interanual de l’1,2%, després de taxes positives força elevades durant el 2025.

A mi em sembla una molt bona notícia el creixement registrat per l’economia catalana durant el primer trimestre. Demostra una resiliència encomiable, malgrat la desacceleració envers els dos trimestres anteriors. Ara, veient el panorama mundial i les revisions a la baixa que es fan arreu dels països desenvolupats, és lògic que aquí també es freni l’optimisme que poden indicar les xifres i es reconsiderin les previsions del 2026.

La setmana passada, la Generalitat i la Cambra de Comerç van fer públics sengles rectificacions a la baixa de les previsions de creixement per a enguany. Segons el Departament d’Economia i Finances, l’economia catalana creixerà d’un 2,3% el 2026 (dues dècimes menys que l’estimació anterior), en línia amb la resta de l’estat espanyol. És un creixement notable que recull la suma de dues tendències contraposades: d’una banda, el context actual d’incertesa geopolítica i comercial, amb el focus en el conflicte bèl·lic de l’Iran i l’augment de la inflació; i, d’una altra, la inèrcia positiva del 2025, en què l’economia va créixer d’un 2,7%, per sobre de les previsions inicials.

L’endemà de la Generalitat, la Cambra de Comerç de Barcelona, en col·laboració amb l’equip d’AQR-Lab de la Universitat de Barcelona, revisava a la baixa la previsió de creixement de l’economia catalana per al 2026, també de dues dècimes, fins a un 2,2%. “L’impacte que tingui la guerra de l’Iran sobre la nostra economia dependrà de la durada i la intensitat de la inflació energètica i la seva transmissió a uns altres productes”, diu l’informe.

Comparant l’impacte actual amb el que vam tenir en la guerra d’Ucraïna, és menys pessimista: “Avui hi ha una situació de més fortalesa a Catalunya, a causa de dos factors: menor dependència energètica, gràcies a un pes més elevat de les renovables, i una diversificació més gran de les importacions de petroli i gas natural.” I, en concret, fa un apart amb el turisme, en què destaca: “El context geopolític ens podria afavorir per les tensions en uns altres mercats competidors, si bé només en la mesura en què no es produeixin limitacions de l’activitat aèria per manca de querosè i que l’augment dels preus del transport no redueixi en excés la demanda.”

Crec que les dues revisions a la baixa són molt oportunes i els arguments que presenten són de lògica pura. En destacaria que no tenen una afectació gaire negativa, i això és important, perquè vol dir que ambdues institucions mantenen un pessimisme moderat en vista al futur, això sí, flexibilitzant sempre segons la durada de la guerra. Pensem que l’estimació quantitativa que fa la Generalitat preveu d’arribar a 350.000 milions d’euros en el PIB del 2026, cosa que, si s’acompleix, significarà una fita important en la nostra activitat històrica.

En definitiva, l’economia va força bé –ben entès que parlem de la macroeconomia–, però no hem d’oblidar que això és tan solament una condició necessària, però no suficient, perquè tots notem que estem millor. A la Píndola del 18 de febrer –”Catalunya guanya diners, però s’empobreix“– explicava el fet constatat que, malgrat unes xifres econòmiques globals bones, ens empobrim com a individus. I esmentava els indicadors clau que dibuixen un panorama molt complex per a la societat, tot i l’evolució positiva de l’economia catalana. Feien referència a la distribució de la riquesa, al poder adquisitiu, l’habitatge, la pobresa infantil, l’educació, el mercat laboral, l’evolució demogràfica, la immigració, la salut i el sistema de protecció social.

No crec que les coses hagin canviat, de llavors ençà. Per això ens hem d’alegrar per unes bones dades globals, però sense perdre de vista que la realitat de cadascú no va sempre en el mateix sentit. Cal canviar moltes coses, i això és molt complicat.

L’activista, membre de la Global Sumud Flotilla, ha comparegut a la seu de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), on ha agraït el suport rebut durant els dies de detenció i la capacitat del moviment sindical de mobilitzar-se en defensa de la causa palestina. Abú Keixec ha fet una crida als sindicats i als moviments socials perquè continuïn “ajuntant-se i defensant la lluita pel poble palestí” i ha animat a participar en la mobilització prevista aquest cap de setmana a Barcelona. “Hem de demostrar que continuem pendents del que passa a Palestina”, ha dit.

L’activista va ser un dels dos únics membres de la flotilla traslladats a Israel. L’altre va ser l’activista brasiler Thiago Ávila. La resta dels 175 participants capturats durant l’operació van ser desembarcats a ports grecs.

La marina israeliana va interceptar la flotilla mentre intentava transportar ajuda humanitària cap a Gaza. Les organitzacions participants denuncien que l’operació es va fer en aigües internacionals i consideren que les detencions vulneren el dret internacional. Abú Keixec va arribar ahir a Barcelona després de ser deportat per Israel a través del pas fronterer de Taba, a Egipte.

La reunió ha servit per reprendre formalment unes converses bilaterals que no es feien d’ençà de l’octubre del 2025. La delegació andorrana, integrada també per la ministra d’Afers Exteriors, Imma Tor, i el ministre de Territori i Urbanisme, Raul Ferré, ha exposat amb les autoritats occitanes els primers resultats del diagnòstic tècnic sobre el tram de l’RN20 afectat a principi d’any per un gran despreniment.

L’esllavissada va obligar a tallar temporalment els accessos viaris entre Andorra i l’Alta Arieja i va tornar a posar en evidència la vulnerabilitat d’una de les principals connexions amb l’estat francès. Durant la trobada s’han analitzat diferents escenaris d’actuació, encara pendents de concreció, per definir les obres necessàries i el calendari dels treballs.

Pierre-André Durand ha confirmat que caldrà executar actuacions a la zona i ha assegurat que les autoritats franceses provaran de reduir tant com sigui possible les afectacions sobre la mobilitat. Els resultats finals de l’expertesa tècnica s’esperen per a mitjan juliol. La reunió també ha servit per actualitzar l’estat de les obres a la línia ferroviària entre Foix i Acs, interrompuda per les inclemències meteorològiques del febrer del 2026. La previsió actual és que el servei es pugui reprendre el 30 de juny.

Un altre dels eixos centrals de la trobada ha estat la cooperació contra el contraban de tabac i la criminalitat transfronterera. Espot i Durand han celebrat els resultats d’una operació recent coordinada entre la gendarmeria francesa i les autoritats andorranes i han coincidit en la necessitat de continuar reforçant la col·laboració policial i duanera davant la persistència d’aquestes activitats il·lícites.

Els dos mandataris han destacat també la bona coordinació entre els serveis dels dos territoris i han reiterat la voluntat compartida d’intensificar la cooperació transfronterera tant en matèria de seguretat com de mobilitat.

Els serveis afectats són:

• Iniciar la sessió.
• Escriure comentaris als articles.
• Desar articles a Favorits.
• Deixar de veure anuncis (els subscriptors que es beneficien normalment de llegir el diari sense anuncis, durant aquestes hores no tindran aquest benefici).
• Estatístiques del Paraulògic (es podrà jugar al joc amb tota normalitat, però no en funcionaran les estatístiques).

Una vegada acabat el procés, per tornar-ho a activar tot, caldrà que torneu a iniciar la sessió com a subscriptor o usuari de Paraulògic a tots els dispositius en què hi accediu.

I si, malgrat tot, teniu cap dificultat, podeu posar-vos en contacte amb suport@vilaweb.cat.

Inicialment, el dispositiu previst preveia que el vaixell fondegés davant la costa tinerfenya sense arribar-hi a atracar, però el deteriorament de l’estat de la mar ha obligat les autoritats a modificar el pla. El desembarcament ha acabat poc abans de les vuit, una vegada han baixat les vint-i-vuit persones que quedaven a bord, i la nau ha pres rumb cap als Països Baixos.

L’arribada del vaixell ha activat una operació coordinada entre les autoritats sanitàries espanyoles, Capitania Marítima i el govern canari. Les administracions insisteixen que el risc de transmissió per a la població és molt baix i remarquen que el protocol es mantindrà sota estricta supervisió mèdica.

El govern de les Canàries havia expressat reticències a permetre entrar el vaixell al port i demanava garanties que els passatgers serien evacuats ràpidament i sense contacte amb la població. Finalment, el govern espanyol va avalar que hi atraqués per motius de seguretat marítima i de protecció sanitària.