Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<7/169>

Vicent Partal

10.04.2015

Vinader

En la mort de Xavier Vinader els silencis són tan eloqüents com les paraules. De la seua influència professional, ningú no en pot tenir cap dubte. Cada generació té una dotzena de periodistes de referència i en aquesta llista, es faça com es faça, Vinader hi té un lloc assegurat. I tanmateix, hores després de la seua mort, encara hi ha qui l'esquiva. Qui preferiria no haver de dir res.Que passe això és, en el fons, el millor homenatge possible. Vinader va ser un periodista incòmode per a la dictadura, però sobretot va ser un periodista incòmode per a la democràcia. I això pesa molt.


Ara és relativament senzill de reconèixer el seu paper impressionant en la denúncia de la guerra bruta engegada pels governs d'UCD i del PSOE. Però quan ho va fer ell era dificilíssim. Va comptar amb el suport dels amos d'Interviú i amb l'admiració dels qui seguíem la seua feina amb un ai al cor permanent. Però es va crear, amb una tasca tan professional com rigorosa i tenaç, tots els enemics imaginables, especialment aquella gent que no va saber distingir la dignitat i el sou. I no estaven per brocs. Que Xavier Vinader resistís durant dècades qualsevol pressió i totes les amenaces, que superàs el mur de silenci amb què el van voler tancar és un mèrit pel qual tots els qui avui podem fer periodisme amb més llibertat que no ho fèiem aleshores li haurem d'estar eternament agraïts. I li estem agraïts.


I deixeu-m'ho dir des de l'enveja, barrejada d'admiració: Vinader va ser capaç de dedicar-se a la informació pura i dura. Al fet despullat i cru. A la cosa més difícil que podem fer els periodistes. Aquesta va ser la seua determinació personal i professional i crec que avui cal remarcar-ho per distingir-ho i enaltir-ho. Per distingir-ho, si m'ho permeteu, amb les paraules de Jean Daniel, un altre enorme periodista com ell, un altre gran inconformista com ell, que va escriure contracorrent: 'si hi ha en el periodisme un gènere noble no són pas els editorials ni les cròniques sinó els reportatges… sobretot aquells reportatges que fan mal de debò.' Des d'aquest editorial no tan noble el meu reconeixement més sincer i el meu condol emocionat a la seua gent.







L'opinió dels subscriptors


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)




Òscar Adrià Ibáñez


Xavier Vinader se'n va en un moment en què gent com ell fa moltíssima falta.


Tothom intentem viure la nostra humil existència amb la màxima dignitat, però amb les nostres, pors, inseguretats i limitacions. De fet, arribar a una societat millor sempre depèn d'aquesta majoria poruga, però, de tant en tant necessitem un Vinader.


De tant en tant, bevem de les aportacions de persones que no pensen en la lògica de "què hi puc perdre" enlloc de "què hi podem guanyar", persones que sobresurten per mirar endavant i que esdevenen l'antídot contra els pensaments únics que tant necessitem.



Jaume Singla


Els seus reportatges d'investigació em varen despertar la vocació periodistica. Quan vaig tenir algun dubte a l'hora d'encarar un tema dificil, l'exemple d'en Xavier Vinader m'encoratjava a tirar-lo endavant, caigui qui caigui.El pitjor de tot es que no tenim mitjans que puguin fer aflorar altres Vinaders.



Pep Agulló


Recordo el periodisme d’investigació de le trames negres que es feia a Euskal Herria a través d’Ardi Beltza i de Kale Gorria, que estava subscrit en els anys en què el terrorisme d’Estat es movia com peix a l’aigua pel que quasi tothom en deia democràcia. Justament Xavier Vinader va esbombar aquesta falàcia amb un periodisme valent, implacable malgrat els atemptats i amenaces. Resultava que l’anomenada democràcia no era més que la continuació del franquisme per altres mitjans. Vinader un reporter agitador de consciències desvelant les clavegueres d’un Estat criminal perpetuador de l’opressió nacional de les diferents nacions que en formaven part. Un buit que em desconsola.




Josep Usó


En primer lloc, el meu condol als propers a Xavier Vinader. Jo recorde els seus articles de l'època d'Interviu. Eren els finals dels setanta. I eren apassionants. Cada setmana es descobria un nou capítol d'unes trames que semblaven terribles. I aquelles informacions només apareixien a Interviu. La resta dels mitjans no deien res. Després he tractat de seguir llegint els seus treballs, però amb menys intensitat.Però pel que sé d'ell, ha segut incorruptible i honest. També ha treballat fins al final.  I això, a un país com Espanya segurament no li ho perdonaran mai. Ara mateix, quan escric aquestes ratlles hi ha diaris d'aquells que s'anomenen "importants" que no en diuen res. Ells s'ho perden. 



Joan Ortí


Xavier Vinader, un cas excepcional i un mirall on mirar-se per tirar endavant d’una vegada per totes el periodisme d’investigació, el periodisme compromès, el periodisme lliure que cerqui la veritat de les coses. Estic molt fart del periodisme fals que ens serveixen cada matí al servei d’un capitalisme descarnat i amb la total complicitat dels partits polítics. El meu record emocionat a un home discret, que feia la feina com una formigueta sense fer soroll però que anava al gra amb contundència. Se que no es el moment perquè estem amb la tristesa al cor, però insinuo de crear un Important premi de periodisme d’investigació Xavier Vinader. Una forta abraçada a tota la família i amics.

Mail Obert