Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<7/169>

Vicent Partal

04.03.2015

Apologia del coratge personal

Als anys vuitanta vaig saber la història de José Happart i em va impressionar. Happart és un polític való que el 1982 va ser escollit batlle de Voeren, una població de Flandes amb un fort component francòfon. Les lleis lingüístiques flamenques són molt clares, i en aquella ciutat el francès no hi ocupava el lloc que Happart considerava que li corresponia. Resultava que ell tenia un títol acadèmic en llengua neerlandesa, i per tant li era difícil de negar el coneixement de la llengua oficial. Però es va atrevir a fer-ho. En un moment determinat, Happart va dir que no podia complir les lleis lingüístiques flamenques perquè no sabia neerlandès i, per tant, li era impossible d'emprar-lo. Quan li van retreure el títol acadèmic va tenir una sortida magistral: 'De neerlandès, en sabia, en aquella època, però l'he oblidat completament.' Amb un simple gest personal va desmuntar el govern flamenc. Que conste que jo em sent més del costat dels flamencs --que, fet i fet, van acabar guanyant-- que no del d'Happart; però ara m'importa el seu gest.


M'importa el coratge personal de plantar-se. De dir prou, sense pensar a qui t'enfrontes ni renunciar a res, d'entrada. I la capacitat d'entendre que tu, amb un simple gest personal, pots provocar un canvi absolut en el país --Bèlgica, de fet, va ser a un pas de la crisi constitucional per l'actuació d'aquest batlle. Happart ho va fer llavors a Flandes, i aquestes últimes hores ací s'han anat succeint actes d'aquesta naturalesa. Parle de l'adéu de Sánchez Piñol a La Vanguardia, parle de l'adéu de Raül Romeva a ICV, parle de la insubordinació de Laporta davant un jutge que pretenia evitar que declaràs en català. Parle, encara que faça més hores, del jutge Vidal.


És una casualitat que tot haja passat en poques hores? Em fa l'efecte que no. Durant uns mesos hem hagut de suportar molt aquesta cançoneta que el procés s'acabava, que tot feia figa, que ara hi havia coses més interessants de què parlar. Bé, s'ha acabat l'hora del pati: simplement no era veritat. La gent, és cert, va quedar decebuda de la incapacitat política de gestionar bé l'èxit del 9-N. Però el país no se'n va anar enlloc ni es va desinflar: es manté ací. I, veient exemples com aquests, en poques hores he notat que li comença a canviar la cara. Un subscriptor de VilaWeb m'ho resumia ahir dient que de sobte havia tornat a sentit l'olor de pluja. Li vaig agrair molt el detall i la referència a un article anterior. Efectivament, quatre gests i dues agressions de l'estat han tornat a canviar l'ànim del país i la decepció comença a quedar arraconada. Si ho voleu, lentament. Però significativament. No calen grans enquestes: mireu dins vostre.


El coratge personal és un dels grans catalitzadors de la història i ben sovint, quan falla la capacitat col·lectiva, és l'única arma capaç de salvar un país, una generació, un grup humà. N'hi ha prou que una persona s'alce, es pose dempeus i explique què passa de debò. I adopte una actitud conseqüent sense tenir por de possibles represàlies. I només cal que, gràcies al seu exemple, els altres entenguem que si no guanyem serà perquè no voldrem, no pas perquè no puguem. Car al final guanyar és ben senzill: et plantes davant un jutge, expliques que és l'hora de deixar de banda projectes que no trauen cap a res o engegues aquells que es pensaven que eren els teus amos perquè et pagaven uns diners cada quinze dies. Guanyes quan abraces la teua llibertat de pensar, d'actuar, de ser conseqüent, i amb això fas molt més creïble, concreta i sòlida la determinació cap a la victòria de tots. Eixe és el camí. I si algú tenia massa nervis ja sap on hi ha el pot de la til·la: es diu coratge i, sortosament, en aquest país en tenim de sobres.


NB. Per cert, veig que avui El Periódico pública una enquesta que bàsicament ve a dir que estem acabats, que val més que ens rendim i que Albert Rivera en quatre dies arribarà a ser el president de la Generalitat. Tot previsible...





L'opinió dels subscriptors


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)



Amadeu Abril


Ostres Partal, em vols fer venir malsons? Em vaig despertar durant més de dos anys, dia sí i dia també amb el “cas Happart” a la ràdio quan vivia a Brussel·les. Per cert: no va ser batlle fins el 1984, per primer cop, i la batalla dura va ser al 1987-89, quan era… primer regidor fent funció de batlle, entre mil batalles judicials. I aquella època l’actitud era més simple encara: simplement es negava a dir si sabia holandès o no. Es negava a respondre el test obligatori.

Anant al que dius, i recordant les discussions prèvies al Nou 9.N, cal recordar que les institucions públiques no desobeeixen. Es subleven, o s’independitzen. Els ciutadans són els que pode(n/m) desobeïr, i és la desobediència civil la gran força de les societats, més que la rebel·lió institucional.

Apunt final: en José Happart va acabar escrivint una Constitució per Valònia  quan era President del Parlament Regional Való, i ningú no recorda que l’expulsessin d’enlloc...




Roser Cusó


Acabo de veure aquesta fantàstica enquesta d'El Periódico i m'ha vingut al cap que tot plegat és una batalla de resistències. Ells intenten desmoralitzar-nos com sigui i usant les eines que sigui necessari. I nosaltres hem de mantenir el cap fred i si pot ser reafermar-nos gràcies a actuacions, coratges, com el que planteja l'editorial. Però aquí no res és anecdòtic ni passa perquè sí. Menys que res aquestes enquestes...




Joan Ortí


Estic completament d’acord que el coratge personal pot significar moltíssim per la conscienciació de la resta de la ciutadania, moltes causes humanes s’han començat a guanyar per actituds de coratge personal.


Imagino que aquests exemples que has posat, -i segurament en trobaríem molts mes no sols a casa nostre sinó arreu del mon-, son gent que respon a uns principis, uns valors, una ètica, una manera de ser de pedra picada, indestructible.


Tot i així i tenint molt clar que aquests exemples son d’un gran valor per la comunitat, entenc que el nostre país, ha de trobar maneres per crear, desenvolupar i/o desvetllar a la societat aquests valors, en un moment crucial i únic del qual en som plenament actors, potser es fa necessari que tota la ciutadania rebi un missatge desvetllador e il·lusionant per conquerir definitivament la nostra llibertat nacional. 


Deixem i aparquem ja les elucubracions i pèrdues de temps tipus, Iceta, Duran, Herrera, que si, que no, que no se que, que la quadratura del cercle. El 27S tenim una fita històrica i el poble de Catalunya ha de viure amb potencia, amb il·lusió, amb valors irrenunciables i amb una decisió i una actitud d’entendre que s’apaga el blanc i negre per encendre el nostre futur en la llum de tots els colors.  



Josep Usó


Sí que es torna a sentir l'olor de la pluja. I es veu més clar el que mai ha deixat d'estar a la vista. Que el bàndol espanyolista no té cap argument sòlid per defensar la seva posició. Un goig veure el vídeo del ex-president Laporta negant-se a declarar en castellà. I més encara quan els jutge proposa que el citaran per dos dies després i ell respon que no hi serà perquè ha d'anar de viatge. Ara, vergonyós que en uns jutjats de l'Hospitalet no hi haja ni un sol traductor de català. Ni un. Doncs això. Com el gest de Raül Romeva plegant d'ICV. I la patètica resposta de Dolors Camats. Com l'empipada de Duran (encara balluga, aquest bon home) amb el jutge Santiago Vidal i la resposta clara i contundent de CDC. 
I tant, que se sent l'olor a pluja. Fins i tot, des del País Valencià, comencem a pensar que aviat veurem córrer l'aigua. Plourà i a càntirs. Ja ho veureu. De fet, ells continuen sacrificant peons. Ara, a Madrid, ja estan crucificant a González. Els del PP. Ara! I els del PSOE a José Maria Fraile ex-alcalde de Parla i negociador de tramvies. A banda de la por a Ciudadanos, a Podemos, d'aquests dos entre sí i del PP amb tots. Amb l'adversari fragmentat i enfrontat entre sí, encara acabaran tenint una Espanya Plurinacional. Que per a ells vol dir ingovernable. Quin goig.



Josep Blesa


“Diguem No. Nosaltres no som del seu món”. Hi ha el gestos dels grans hòmens, però allò és el pòsit d’infinits in-puts anòmins. Un país és, sobretot, l’acció de multitud d’anònims coratjosos i ferms. Ells, els notables, són el revulsiu que ho catalitza tot. Fins l’arribada ens hem sentit tan sols, que ara sembla mentida d’estar enxarxats. Un temps impagable. Aconseguirem tot allò que ens proposem perquè no en tenim gaire més que la voluntat de continuar essent com a ciutadanes normals. Ho aconseguirem segur !

Mail Obert