160: Chesterton i el cel per (as)Salt

Bloc Salt. Nit. Vigília del 16 d'octubre. Vuit hores abans, potser set, que el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg avergonyeixi tot govern, els milers de silencis còmplices de sempre i tot el Sareb sencer. Es condensen en mil moments, mil imatges. I mil gestos també. Quin cal triar? Quin sintetitza i metaforitza millor, de la forma més justa, tot el que es cou sobre un descampat buit, ple de gent, propietat també del Sareb. Quin, exactament? L'anonimat de la col·lectivitat? El suport mutu que es tasta? La solidaritat feta fet? L'autogestió de les cuines i les llenties? Feliu Ventura xiuxiuejant el que diuen els arbres? Gossos? Amparo on the Night? El 'jondo' flamenc o el rap de Lágrimas de Sangre? La canalla dels blocs de l'Obra Social de la PAH a Sabadell saludant la canalla del #BlocSalt? La matinada? El fil roig de l'advocat Benet Salellas i la memòria d'en Tià, que avui somriu arreu? Els bombers desafiant el règim de bon matí? L'instant precís en què s'anuncia que Estrasburg es decanta avui per les persones, en l'irresolt dilema antagònic que confronta avui gent o mercats? Triar, destriar, és sempre difícil. Però ahir, aquesta nit, la literatura universal, la literatura política universal va aturar-se --i va aturar el temps, per moments-- al Bloc de l'Obra Social de la PAH a Salt.

L'activista social Pau Llonch --l'home que volia ser dijous, diguem-ho així-- pujava a l'escenari i, acompanyat dels acords del Natxo de Gossos, llegia --recitava, deia-- una reflexió sobre 'Allò que està malament al món' de G. K. Chesterton (1874-1936), escriptor britànic el profund conservadorisme del qual dóna encara per mil debats. Tal com va ser, Llonch deia Chesterton, i en una sintètica i ètica nota a peu de pàgina, ben escolada a l'escala comuna i comunitària del Bloc de Salt, feia ressonar pertot, enmig també de mil silencis amatents i emotius, quatre paraules sublims i ben dites que ens desvetllaven de tot. De tot plegat. Heus-les ací:

'Al final del seu llibre, G. K. Chesterton al·ludeix a una llei promulgada al Regne Unit segons la qual, per tal d'evitar les epidèmies de polls als barris pobres, els nens de la classe obrera havien de dur els caps rapats. Els pobres, escriu Chesterton, es troben tan pressionats des de dalt, en submóns de misèria tan pudents i sufocants, que no se'ls ha de permetre de tenir cabells, atès que això significa tenir polls. En conseqüència, els metges suggereixen suprimir els cabells. No sembla que els hagi passat pel cap de suprimir els polls. És clar, seria massa llarg i feixuc de tallar els caps dels tirans: és més fàcil de tallar els cabells dels esclaus. En el raonament que fila la conclusió d'aquest llibre formidable, Chesterton afirma que la lliçó dels polls dels suburbis és que allò que està malament són els suburbis, no pas els cabells. I diu quelcom veritablement sorprenent: només per mitjà d'institucions eternes com el pèl podem sotmetre a prova institucions passatgeres com els imperis.

Chesterton esmerça tot el llibre a pensar en un punt de partida per a construir tot un ordre social, un mínim més enllà del qual no té gens de sentit defensar res. I arrenca així el darrer paràgraf del llibre, el més bell que hagi llegit mai sobre la qüestió de la revolució: cal començar per algun lloc i jo començo pels cabells d'una nena. Qualsevol cosa és dolenta, però l'orgull que sent una bona mare per la bellesa de la filla és bona. És una d'aquestes tendreses que són inexorables i que són la pedra de toc, el moll de l'os, de tota època i raça. Si hi ha coses en contra seu, cal posar-hi fi. Si els terratinents, les lleis i les ciències hi van en contra, cal posar fi als terratinents, les lleis i les ciències. Amb els cabells roigs d'una entremaliada del rierol calaré foc a tota la civilització moderna. Com que una nena ha de tenir els cabells llargs, ha de tenir els cabells nets. I com que cal que tingui el cabells nets, no pot tenir una llar bruta; com que no ha de tenir la llar bruta, cal que tingui una mare lliure i disponible; perquè tingui una mare lliure, no pot tenir un terratinent usurer; com que no ha d'haver-hi terratinent usurer, cal que hi hagi una redistribució de la riquesa; com que cal que hi hagi una distribució de la riquesa, cal una revolució. La petita entremaliada pèl-roja, que acabo de veure passar davant ca meva, no ha de ser afaitada, ni lesionada, ni alterada; els seus cabells no han de ser tallats com els d'un convicte; tots els regnes de la terra han de ser mutilats i destrossats per servir-la a ella. Ella és la imatge humana i sagrada; al seu voltant la trama social ha de trontollar, trencar-se i caure; els pilars de la societat vacil·laran i els sostres més antics s'ensorraran, però caldrà no tocar ni un sol cabell del seu cap.'

#fidelacita.

I sí i també. Perdura allò que un poble defensa.
Gràcies, PAH. Gràcies, #BlocSalt.

David Fernàndez, diputat de la CUP-AE.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet