Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<65/169>

Vicent Partal

23.04.2012

Què ens ensenya el vot francès?

Al nostre país aquestes presidencials demostren fins a quin punt la societat catalana s'ha dividit. A Perpinyà els socialistes s'han imposat amb comoditat. També a la meitat, més o menys, de les poblacions, de Rivesaltes a Salses, de Prats de Molló a Prada. Però Sarkozy s'ha imposat a tota la costa, de Portvendres a Canet i tant Le Pen com Melenchon han guanyat en un nombre significatiu de poblacions. Quatre vencedors distints al departament, un resultat que estableix un empat preocupant entre Hollande, Sarkozy i Le Pen. Sarkozy, que el 2007 va controlar molt eficaçment la plana del Rosselló sobretot, ha vist com el seu poder electoral s'esfumava a mans dels seus dos contrincants més directes. Cal notar també que Perpinyà ha votat aquestes tres últimes eleccions presidencials tres partits diferents: Le Pen el 2002, Sarkozy el 2007 i ara Hollande. 


En el conjunt de l'estat els resultats deixen poc espai al dubte: els electors ha castigat Sarkozy. No és que siga el primer president de la Cinquena República a perdre la primera tanda d'unes presidencials --que ja és significatiu. No és que haja caigut del 31% de la primera tanda del 2007 al 26% d'ara. És que les ha perdudes amb un 80% de votants, una xifra que allunya el fantasma que ell mateix havia esgrimit tant de l'abstenció com del seu principal enemic. Amb aquestes dades i la xifra rècord de vot del candidat socialista és molt difícil que Sarkozy puga canviar el signe de la campanya aquests quinze dies vinents.


La sorpresa més gran, tanmateix, i la més preocupant, és l'èxit de Marine Le Pen, que gairebé iguala els històrics resultats del seu pare, el 2002. I l'ha assolit tornant al discurs més primitiu de l'extrema dreta, atiant la por de l'estranger, l'agressivitat, el xovinisme. És un mal senyal, preocupant.


A Europa, tanmateix, l'atenció és ara per a François Hollande. Amb dues preguntes clares sobre la taula. La primera és si això que ha passat a França es pot extrapolar a la resta de la Unió. I la segona, si aquest resultat desmunta l'eix París - Berlín i qüestiona la política, cada vegada més criticada, d'Angela Merkel.


Les dues preguntes no tenen una resposta senzilla. Segurament que la segona tanda, d'ací a quinze dies, ens donarà més pistes sobre les raons del vot perquè no és igual votar per fer fora qui governa (tendència que es veu clarament a tot Europa) que votar per canviar la política d'austeritat forçosa i contraposar al discurs de Merkel un discurs més en la línia del creixement que no de l'austeritat.


Si és així, i crec que és així, aleshores Europa entrarà en una nova època. Perquè Merkel no pot imposar tota sola la seua política a la resta dels socis i perquè França pot esdevenir un contrapès que fracture la Unió en dos blocs oposats en la manera d'eixir de la crisi. Situació inèdita que no sabem com pot acabar, però que pot corregir, si més no, els excessos més greus d'aquest llarg calvari que vivim.

Mail Obert